Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Queixa VULL TORNAR A SER PERSONA, relat d'una dona anònima.

VULL TORNAR A SER PERSONA, relat d’una dona anònima.

El meu nom no te cap importància, sóc una persona de tantes, que vol denunciar una situació que desgraciadament la viuen massa persones i potser encara pitjor que jo.

Primer de tot dir, que no sempre la mevasituació no ha estat així, tenia una vida que molts ni podrien somiar, així que ningú es pensi que a ella no li pot passar, de fet jo tampoc ho creia, però aquí estic escrivint per a poder tornar a sentir-me persona dins de la societat.

Vivim en un país que com t’equivoquis i hagis de començar de zero a partir dels 50, és com intentar pujar a l’Everest sense l’equipament adequat, i si aconsegueixes arribar fins al cim , és possible que hagis perdut la salut pel camí.

Que com vaig arribar a deixar de sentir-me persona? Perquè això no passa d’un dia a l’altre, passa a poc a poc, perquè al principi creus que és passatger, penses que les coses canviaran i tiraràs endavant, però és a poc a poc quasi sense adorna-te.

Tinc 58 anys, Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica (SFC). Vivia de lloguer fins que la Caixa va embargar l’edifici on vivia, i va decidir amb els seus ardits tirar-nos a tots al carrer sense respectar els lloguers que teníem i el temps que ens quedava, i portant-nos a judici com a testimonis (així no pots portar advocat) i invalidant tots els contractes legals, amb al·legacions que feien riure, sense dret a recurs i evidentment la jutgessa va donar la raó a la Caixa!!!!

Si alguna cosa tinc clar és que no suporto les injustícies i vaig decidir lluitar per a quedar-me, ja que econòmicament no tènia on anar. Ho vaig aconseguir durant un parell d’anys, en els quals em tallaven la llum i l’aigua per falta de pagament, i em vaig passar 3 mesos sense llum ni aigua. Anava a les assistentes socials i em deien que no podien fer res, fins que un dia una es va adonar de la situació i em va derivar a una altra persona que no nomenaré, però a la que mai podré agrair-li tot el que va fer per mi, encara que…. amb l’ordre de desnonament en marxa ja era tard, però almenys vaig poder aconseguir el que llavors era el PIRMI ara és la famosa Renda Garantida.

Va arribar el dia del desnonament, sense que m’oferissin lloguer social que per llei em corresponia, i no vaig fer la reclamació perque que en aquell moment ho ignorava.
Vaig trobar una habitació de lloguer, creieu que és fàcil? Doncs no, perquè també demanen 3 mesos de fiança i contracte de treball la majoria, quantitat que no tenia, però vaig poder acabar aconseguint per amics i família que em van anar deixant.

Allí vaig viure uns 6 anys, amb el Pla d’ocupació fins i tot havia treballat a l’ajuntament, amb un sou que em donava una mica de respir uns mesos, perquè ja sabíem que era temporal.

Cada dia donava gràcies perquè tènia un lloc on dormir, però ni visites ni els meus fills podien venir a passar dies amb mi. Vaig perdre totes les dents superiors i alguns inferiors, i et sents malament, et vas deixant, i allunyant de qualsevol vida social, ja que ni econòmicament no t’ho pots permetre i físicament la teva autoestima aquesta en els sòls.

Encara que tinc els meus estudis, i sóc Coach, vaig deixar d’exercir perquè ni èticament ni moralment em creia capacitada, així que vaig entrar en la roda del hàmster, sense saber com sortir d’ella. Em deia a mi mateixa….. per déu, si tu que tens els mitjans no ho aconsegueixes, que faran les persones que no ho poden gestionar? Em vaig començar a sentir cada vegada pitjor psicològicament, pors, sense autoestima, limitacions, etc.

I ara ve quan el pou es va fer tan profund que no vaig aconseguir sortir, ja no tenia ni les forces ni els mitjans per a això.

Un dia el propietari del pis ens diu que se’l ven i que hem de marxar. Bé, doncs res, a buscar un pis!!

Vaig pensar que ja era hora de tenir algun lloc nomès per mi i que els meus fills poguessin venir quan volguessin, però com? Com donava els mesos de fiança?
Vaig començar a buscar pisos que no superessin els 400 euros, i cobrant la renda tenia ajuda de llum i aigua. Em vaig trobar amb la sorpresa que com cobrava la renda NINGÚ et lloga un pis. No tan sols no me´l llogaven, sinó que em demanaven 1300 euros mínim de nòmina per a poder llogar jo sola. Un dia una immobiliària em va dir…. Ja conec la teva veu i no reuneixes els requisits perquè et lloguem res.

Però quina bogeria és aquesta??? Vaig anar a parlar amb l’assistenta i em va dir que no podia fer res, fins i tot em va arribar a dir… que busqués un pis del banc i l’ocupés! Ocupar un pis? Com?

Vaig decidir tornar a buscar una habitació, i va arribar una altra sorpresa afegida, ara demanaven contractes de treball i la maleïda fiança que no tenia.
Tot això en època total de confinament, on en teoria no podien deixar-me el carrer, però els de Tecnocasa em van fer un assetjament constant perquè me n’anés.

Vaig quedar emocionalment tocada, vaig haver de telefonar al 112 i demanar ajuda, quan vaig veure que mirava la finestra de la terrassa i volia llençar-me, i quan el departament de psiquiatria de l’hospital em van voler deixar ingressada.

Aquí va ser quan em vaig adonar que ja no era persona, estava completament fora de la societat, el meu aspecte deteriorat i la meva autoestima inexistent. Estava literalment al carrer sense lloc on viure!

I us preguntareu… i els amics o la família? Ningú, i crec que això va ser quan baix tocar fons definitivament i ningú em va ajudar. No els culpo, és com…. Una altra vegada demanant ajuda?

Al final em vaig sobreposar i vaig demanar ajuda a les xarxes socials, per si algú em deixava viure en una habitació fins al mes de setembre i poder recollir els diners per a la fiança d’una habitació. La meva sorpresa va ser la resposta de persones que ni em coneixien, oferint-me lloc, quan els meus amics i família, no m’havien oferit ni un sofà! Així vaig aconseguir guardar diners per a la fiança de l’habitació on ara estic.

Aquesta és més o menys la meva història i situació molt resumida. Pel mig deixo sense explicar, no trobar treball a causa de les meves limitacions i moltes vegades per l’edat, també queda tota la part psicològica i emocional que és difícil de recuperar, quedar callada moltes vegades per vergonya i no voler ser tòxica per als meus amics, queda el fet de sentir-me mala mare i que els meus fills s’avergonyeixin de mi, queda el fet de ser jutjada constantment fins i tot per la família, queda mirar-te al mirall i girar la cara per  no veure’t, queda anar perdent la salut, també per falta de menjar adequat, queda el……. DEIXAR DE SER PERSONA.

Moltes us sentireu reflectides en aquesta situació, i per això escric, per a denunciar que, si volem canviar un país, cal començar per aquestes coses, fer que ens sentim persones, que encara servim i som aquí, que totes tenim talent, només que no ens deixen, o no podem treure’ls per falta de mitjans, i això ens porten a sentir-nos petites i poca cosa.

imatge de Google

No sé com, però faré alguna associació, on ajudar-nos, on començar de zero sense importar l’edat, on hi hagin recursos econòmics per a poder fer-ho, i on hi hagin professionals, des de perruqueres a dentistes que s’ofereixin a ajudar.

Ara he decidit tornar a lluitar, res de rendir-se, sé que sóc bona en el meu treball i que tot el que he viscut m’ha fet més fort i més empàtica, puc posar-me en la pell de qualsevol, una cosa primordial per a poder ajudar a uns altres per a sortir i gestionar, i si hi ha algú que vulgui jutjar-nos, no hi ha problema…

ELS HI DEIXAREM PRESTADES LES NOSTRES SABATES!!!!!


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -