Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Uf, què pesats aquests nacionalistes! per Francesc Pomés i Martorell

Uf, què pesats aquests nacionalistes! per Francesc Pomés i Martorell

Hi ha un sector de pretesos esquerrans i progressistes que juguen a menystenir el nacionalisme, el  dels altres clar!, tot fent-ho des d’una posició en la qual s’obliden que aquells que tenen una  nacionalitat reconeguda internacionalment tenen a favor tot una trama institucional i legal que els  facilita molt la vida. Si no que preguntin als migrants, anomenat il·legals, als procedents de pobles  del tercer mon, o als autèntics apàtrides, com es viu essent pràcticament invisibilitzats i sense drets  de ciutadania. Però clar, aquests antinacionalistes o cosmopolites, com ells prefereixen dir-se, es  permeten blasmar els nacionalistes tenint ben assegurada la seva nacionalitat, a la qual no pensen  pas renunciar. 

En el fons del raonament del nacionalisme espanyol majoritari hi ha el mateix mecanisme dels  creients de moltes religions que no poden pensar i viure al món sense creure en l’existència d’un  ésser o éssers superiors. I això no es el pitjor, el mes greu es que converteixen la seva creença en un  dogma indiscutible.  

Enlloc d’argumentar sobre els beneficis concrets i reals de continuar formant part d’Espanya es  dediquen a donar per fet que l’existència d’Espanya es un fet ahistòric i immutable, ignorant  qualsevol coneixement històric. Una de dos, o les dos, o es que no troben arguments suficients per  justificar que hàgim de continuar formant part d’Espanya, o consideren que, com qualsevol dogma  de fe, no es pot discutir sobre ell. De fet alguns aplaudeixen les actuacions dels tribunals espanyols  contra els independentistes, com ho haurien fet uns segles enrere amb els autes de fe de la Inquisició espanyola. Per a ells no han passat els anys ni la lluita per poder tenir un pensament lliure de  qualsevol fre teològic.  

Em sap greu dir-los-hi, però sí que han passat els anys i avui els dogmes no es poden sostenir només amb la repressió. I no es gens estrany que, moltes vegades, el dogma religiós i el polític vagin de  bracet. A Espanya n’ha estat un exemple clar el nacional-catolicisme del qual encara no n’hem  sabut netejar les institucions, ni la societat. No es pot castigar indefinidament a qui defensem que  això dels déus es només una mitologia que se sosté sobre la por humana d’assumir la seva  mortalitat, i que els Estats no son mes que eines temporals del poder polític. Es legítim defensar la  unitat d’Espanya, però si es vol fer això cal fer-ho des del raonament i l’explicació dels pros i  contres de mantenir-la, i mai s’hauria de recórrer per fer-ho a la força o la imposició. Serà possible  mai això a Espanya? Els fets son tossuts i no sembla haver-hi cap alternativa real a Espanya capaç  d’intentar construir un Estat respectuós amb les altres nacionalitats no hegemòniques. 

Passa el mateix amb la batalla, esbombada pels grans mitjans de comunicació que serveixen al  poder, respecte del concepte de nacionalisme. Així ens trobem que:  

1.- Es fa una identificació de nacionalisme com una única realitat, negativa òbviament, en la qual  tots els nacionalismes s’identifiquen amb el supremacisme, la xenofòbia, l’etnicisme, el militarisme,  la guerra, etc. Es obvi que hi ha hagut i hi ha nacionalismes d’aquesta mena, que han estat  responsables de grans crims humanitaris, però també hi ha hagut i hi ha nacionalismes que han estat la base de l’alliberament colonial, de la recuperació de la dignitat i llibertat de les persones, que han  representat moviments solidaris, etc. Posar-los tots en el mateix sac es normalment una pretensió  dels nacionalismes estatalistes i imperialistes per tal de desqualificar als altres, sobretot quan posen  en dubte les bases del seu poder.  

2.- Es qualifica de nacionalistes als moviments reivindicatius de la pròpia identitat dels grups  minoritaris, i en canvi no es reconeix el caràcter nacionalista, tant o mes profund, d’aquell  nacionalisme que representa als grups majoritaris o estatals que pretenen anorrear altres pobles, els  nacionalismes excloents i imperialistes.  

3.- S’ataca el nacionalisme, sempre el dels altres, des d’un pretès cosmopolitisme i internacionalisme però en cap cas es renuncia per aquest mateix motiu a la identitat nacional pròpia establerta i  dominant. Es una trampa dialèctica per mantenir la dominació i els privilegis dels nacionalismes  dominants. I especialment, encara que ho amaguin, de les classes i grups dominants a cada Estat.  No hi ha cosmopolitisme ni internacionalisme sense respecte i reconeixement mutu entre les  diferents identitats, també de les diferents identitats nacionals. 

 

4.- Es manipula la història per justificar unes realitats nacionals que sembla que hagin existit sempre i que, no s’explica el perquè, haurien d’existir sempre.
La història acadèmica sempre ha estat una eina al servei de la configuració d’identitats nacionals per part de tota mena de nacionalismes, prèvia una falsificació o mitificació de la història real per reduir-la a allò que interessa, i amagant tot allò que posa en dubte el relat sobre el qual s’ha construït un determinat nacionalisme.
I allò que es pitjor, oblida que els projectes col·lectius han de mirar mes cap al futur que cap al passat.

5.- Es fa servir la globalització actual per menysprear el nacionalisme quan el que aquesta està  produint es mes aviat la superació dels Estats-nació, incapaços ja de controlar a les grans  corporacions i empreses transnacionals, ni els mercats de capitals, bens i serveis, ni de respectar la  diversitat d’identitats que tots ells contenen. Això produeix, encara que no els agradi als Estats  existents, la necessitat d’agrupacions internacionals, com la Unió Europea i altres aliances  internacionals, i la revalorització de les comunitats locals com a forma de governança democràtica,  mes propera a les persones. 

6.- S’oblida el caràcter cada vegada més divers de totes les comunitats humanes i la pluralitat social  constitutiva de totes elles i. per tant, de conjugar complexament la diversitat i pluralitat de  pertinences amb la necessitat humana de sentir-se part d’un grup o col·lectivitat. I, contradicció  molt clara, els nacionalismes estatals son els mes reticents a acceptar les migracions humanes i  reconèixer-les, i admetre que les preteses identitats nacionals, totes, s’hauran de transformar en  conseqüència.

7.- Es una trampa, que han acceptat fins i tot els mitjans catalans, parlar de partits espanyols i partits nacionalistes per referir-se als partits de nacions no-espanyola. O parlem de partits nacionalistes  espanyols i partits nacionalistes bascs, catalans, gallecs o emprem per a tots simplement el seu nom. No podem acceptar una falsa disjuntiva en què uns apareixen com a nacionalistes mentre els altres,  que ho son tant o mes. no sembli que no ho siguin.  

En conclusió: El nacionalisme clàssic basat en l’unitarisme i una concepció quasi be religiosa i  patriarcal (la pàtria) no te sentit avui. Només la defensen aquells/es que es reclamen d’un passat  imperialista i genocida, i que volen construir societats totalitàries fonamentades en una identitat  única i hegemònica que, els agradi o no, no tornarà, o aquells que no coneixen mínimament la  història. I això val també pels nacionalismes minoritaris i d’alliberament que no poden ser tan sols  el revers dels nacionalismes estatals existents.  

El nacionalisme actual, si se n’ha de continuar dient així, s’ha de basar mes en un projecte compartit de futur, basat en el respecte a la pluralitat i diversitat, que en la imposició d’identitats úniques i  normatives. I si hem de començar a parlar d’altres formes d’identificació comunitària diferent al  nacionalisme clàssic, això val per a tots els nacionalismes, no només per per a alguns, i mai des de  la justificació de formes colonials i d’imposició, que encara s’intenten justificar des dels  nacionalismes estatalitzadors. Com diu el tòpic, segurament avui políticament incorrecte: O tots  moros, o tots cristians!  

En el fons es tracta d’un problema democràtic i de llibertats: s’accepta o no la llibertat dels pobles,  comunitats, nacions a decidir el seu futur com creguin convenient? S’accepta que els Estats son  formes d’institucionalització política sotmeses al canvi, i a l’aparició i desaparició? Acceptem que  la legitimitat de qualsevol Estat descansa en la llibertat de pertànyer-hi o no. i sobretot en la seva  capacitat de possibilitar una vida millor per als seus membres?  

Si hi ha divisió social al respecte, com es normal en qualsevol societat, la divisió fonamental es  entre demòcrates i totalitaris, no entre nacionalistes d’un bàndol i de l’altre. Perquè d’allò que  parlem es de l’acceptació o no del dret dels pobles a decidir lliurement i democràtica el seu futur. Aquí som! 

Autor: Francesc Pomés Martorell

 

A Barcelona, a 8 de març de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setman

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -