Divendres, novembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Tecnologia i guerres comercials, per Francesc Pomés i Martorell.

Tecnologia i guerres comercials, per Francesc Pomés i Martorell.

Tecnologia i guerres comercials (La guerra dels lectors i gravadors de vídeo)

T’imagines que et caiguessin

a sobre i de cop,
totes les imatges que has vist
l’últim any?
 

Poema d’Àngel Rodríguez.

Un del tòpics del món de la tecnologia és que la millor tecnologia és la que acaba triomfant comercialment i social. És a dir, que en la introducció d’una nova tecnologia sempre acaba triomfant la millor i més desenvolupada. Això ignora tots els condicionants comercials, industrials i socials que hi estan implicats i que no sempre porten a aquests resultat.

A mitjans dels anys 70 i sobretot en els anys 80 del segle passat una tecnologia que havia nascut per a ús professional, la gravació de cassets de vídeo (amb un format anomenat U-Matic), es desenvolupa com a producte de gran consum per a ús domèstic. En principi apareixen tres grans sistemes: l’N-1500 (Phillips), el Betamax (Sony) i el VHS (JVC), que presenten característiques tècniques diferents i que no són compatibles entre ells. Tècnicament, segons la seva resolució d’imatge, qualitat de so i estabilitat de la imatge, el millor semblava clarament el Betamax (tot i que després Phillips va desenvolupar el V-2000, encara millor). Pel camí es van quedar molt ràpidament fora de joc el Cartrivision (Sanyo) i el V-Cord (Matsushita), que mai van assolir prou presència en el mercat i van ser ràpidament abandonats.

Molt ràpidament la batalla pel mercat es va centrar en els formats Betamax i VHS (el Phillips 2000 va arribar tard a la cursa i finalment va ser abandonat). Si et deixaves aconsellar per un tècnic la compra òbvia era el Betamax, però el VHS era més barat i a més el seu fabricant va fer una política comercial que a la llarga el va convertir en el format estàndard. Va concedir llicències de fabricació a dojo a les empreses que li demanaven, mentre Sony pretenia mantenir el control del seu format Beta i concedia poques i oneroses llicències de fabricació.

En pocs anys aquells que havíem comprat un Betamax vàrem haver de canviar d’aparell i passar-nos a un VHS. Entre d’altres coses perquè el mercat de pel·lícules disponibles en un i altre format es va anar decantant molt marcadament cap al format VHS. Pels que sou mes joves cal dir que llavors fèiem servir les gravadores de vídeos per guardar programes de TV (per a això era indiferent quin aparell teníem a casa) o per veure pel·lícules que llogàvem a un lloc ja desaparegut: els videoclubs, on va arribar un moment en el qual ja no hi havia vídeos en el format Beta.

Es un exemple modest de com la idea predominant que l’aparell tècnicament millor es aquell que s’acaba imposant no és sempre certa. Hi ha factors socials, en aquest cas la política de llicències i de preus, que poden determinar quin producte s’imposa en el mercat.
Cal remarcar també que la batalla, que va durar ben bé uns 20 anys, va acabar finalment amb la desaparició de tots ells, quan van aparèixer els gravadors làser-disc o les gravadores en discs CDR, que incorporaven fins i tot els ordinadors, i que van imposar un nou format de gravació l’MP-4. Gravar vídeos, i fer-ne còpies il·legals, va ser també un bon aprenentatge per allò que passaria després a la xarxa amb els programes Peer-to-peer (P2P) per compartir, legal o il·legalment, tota mena de fitxers. Però això seria objecte d’una altra història, en la qual no entrarem ara.
Avui quan la visió en continu a la xarxa (streaming) d’una munió de plataformes de continguts i la gravació al núvol de qualsevol imatge videogràfica (imatges digitalitzades n’hauríem de dir ara) són part d’allò que configura el nostre dia a dia, hom té la sensació que això que he explicat ja forma part de les històries de l’avi pesat que sempre explica historietes sense sentit.
Amb tot, m’ha semblat una forma concreta d’exposar com ens hem de malfiar de certes concepcions de la tècnica que pequen d’un mal que els historiadors sempre hem de patir, la idea de què sempre triomfa el millor i que hi ha una llei quasi bé determinista, com deia Hegel quan afirmava que la història era un progrés continu cap a millors quotes de llibertat, que justifica un pretès progrés unívoc i unidireccional. Si això no és cert en petites coses com aquesta, penseu com n’és d’incert quan parlem d’evolucions històriques i socials en general.

Francesc Pomés Martorell
Barcelona, 14 d’octubre de 2021

P.S. Si teniu curiositat pel tema en podeu trobar un bon resum a Videotape format war: https://en.wikipedia.org/wiki/Videotape_format_war


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -