- Publicitat -
Inici Faristol Soroll de punyetes i togues! (i II)per Francesc Pomés i Martorell

Soroll de punyetes i togues! (i II)per Francesc Pomés i Martorell

Sembla que el meu darrer article sobre el poder judicial a España: Soroll de punyetes i togues! Ha interessat força, per això em permeto acabar el repàs.

Si en l’anterior article veiem com s’assegurava, mitjançant el nomenament per part dels partits polítics predominants del Consejo General del Poder Judicial, tots els nomenaments del Tribunal Supremo cap abaix, cal dir que en els Tribunals Superiors de Justícia de les diferents Comunitats Autònomes, s’hi afegia també el nomenament d’uns pocs magistrats pels respectius Parlaments. Així, els partits autonòmics s’asseguraven també una minsa part de poder per nomenar jutges que els convinguessin. D’alguna manera tots els partits han participat en aquesta politització de la justícia, encara que tots se n’exclamin quan qui els nomena es el seu rival. Un avenç, no menyspreable, que han fet algunes Comunitats, com les Balears o Cantàbria, es el de treure l’aforament als seus parlamentaris, sotmetent-se així a allò que hauria de ser normal: ser jutjats pel jutge ordinari que els correspongui. Per què el Parlament de Catalunya no ho fa? Seria un bon exemple de coherència quan es rebutja la politització de la justícia, o només es tracta de fer proclames buides de contingut?

Però continuem amb la nostra crònica de tribunals. 

Parlem una mica del Tribunal de Cuentas, que malgrat el nom no forma part del poder judicial.  Aquest òrgan te com a missió el control dels comptes de l’Estat, del sector públic, els comptes de les autonomies, ajuntaments i dels partits polítics. Una tasca importantíssima que no ha aconseguit, tot  el contrari, evitar que a España la corrupció sistèmica sigui una realitat innegable. De fet tampoc cal estranyar-se’n massa si tenim en compte que els seus 12 membres son elegits pel Congrés (6 el  Congrés i 6 el Senat) i el seu President pel Rei d’entre aquests. Ja es veu que aquí no cal parlar ni  d’aparença d’independència, de fet el PSOE i el PP n’han copat sempre els nomenaments. Algú es  pot creure que pot ser independent un tribunal nomenat així? La majoria, “casualment”, son ex-alts  càrrecs dels partits o familiars seus. Hi ha casos força significatius: Manuel Aznar López germà  de…, Antonio de la Rosa, concunyat de Rodrigo Rato, Juan Velarde, que exercia al mateix temps de  patró de la fundació del PP FAES, Margarita Mariscal de Gante, ex-ministra d’Aznar i filla d’un  President del Tribunal de Orden Público franquista (TOP), . I el president anterior, Ramón Álvarez  de Miranda, era fill de l’ex-president del Congrés i ex-Defensor del Pueblo, Fernando Álvarez de  Miranda. L’actual Presidenta, Maria José de la Fuente, nomenada pel PP i formada a la Universidad  Pontifícia de Comillas, hi te dues cosines Maria Asunción i Maria Eugenia de la Fuente Asprón,  filles de l’exministre de Franco Licinio de la Fuente. Per si això fos poc els funcionaris d’alt nivell  d’aquest tribunal es nomenen per lliure designació, la qual cosa ha portat a que mes de 100 dels seus 750 treballadors tinguin relacions familiars amb els seus membres o alts càrrecs. Una autèntica  satrapia! La família del Tribunal de Cuentas. 

No es estrany que cap dels grans casos de corrupció hagi estat detectat per aquest organisme i que la seva coneguda lentitud hagi posat en perill que caduquessin les responsabilitats que detectava. Això  sí, quan es tractava del procés català ha actuat amb una celeritat inusitada i ha demanat  responsabilitats econòmiques molt elevades, anant mes enllà d’allò que els tribunals de justícia  havien determinat i actuant com un braç mes de la persecució judicial a l’independentisme català.  De fet, el seu principal problema, al marge dels citats, es que els informes que fa sobre els comptes  de l’Estat s’acostumen a presentar amb mes de 2 anys de retard, els seus equivalents a França o  Alemanya triguen uns 3 mesos, la qual cosa dificulta greument qualsevol correcció efectiva. A mes,  els seus informes han de ser aprovats pel Ple del Congrés de Diputats. L’existència de Tribunals de  Comptes a les CC.AA. no millora el panorama ja que reprodueixen fil per randa els defectes del  Tribunal de Cuentas de l’Estat. Com veieu, un altre exemple del nepotisme i politització que  caracteritza la democràcia “ejemplar” espanyola. Per cert, la Casa Reial, faltaria mes!, no està  sotmesa al seu control.  

En qualsevol democràcia real al PP, CiU, el PSOE i el PSC, ja se’ls hauria aplicat l’article 570bis del Codi Penal: “A los efectos de este Código se entiende por organización criminal la agrupación  formada por más de dos personas con carácter estable o por tiempo indefinido, que de manera  concertada y coordinada se repartan diversas tareas o funciones con el fin de cometer delitos”. En  el cas de considerar-los persones jurídiques, l’article 31bis diu: “1. En los supuestos previstos en  este Código, las personas jurídicas serán penalmente responsables: a) De los delitos cometidos en  nombre o por cuenta de las mismas, y en su beneficio directo o indirecto, por sus representantes  legales o por aquellos que actuando individualmente o como integrantes de un órgano de la  persona jurídica, están autorizados para tomar decisiones en nombre de la persona jurídica u  ostentan facultades de organización y control dentro de la misma. b) De los delitos cometidos, en el ejercicio de actividades sociales y por cuenta y en beneficio directo o indirecto de las mismas, por  quienes, estando sometidos a la autoridad de las personas físicas mencionadas en el párrafo  anterior, han podido realizar los hechos por haberse incumplido gravemente por aquéllos los  deberes de supervisión, vigilancia y control de su actividad atendidas las concretas circunstancias  del caso“. Com veieu el problema no està en el codi penal, si no en qui l’aplica, Així entendreu  millor el perquè de la batalla política per controlar els màxims òrgans de la judicatura i assegurar-se  un tracte privilegiat per part de la justícia. Els hi va la supervivència! Tots els partits que hem citat, i algun altre, han estat encausats per delictes de corrupció que entren plenament en la definició 

anterior. En podeu trobar un bon resum a: https://casos-aislados.com/tramas.php Però clar, parlàvem de democràcies real! 

Una altre Tribunal es aquell que s’ha fet mes famós en els darrers anys: 

el Tribunal Constitucional. Malgrat el nom, no forma tampoc part del poder judicial i es l’encarregat d’avaluar la conformitat o no amb la Constitució de qualsevol llei, norma o actuació dels poders i  organismes públics. Està format per 12 magistrats, elegits així: 4 pel Congrés, 4 pel Senat, 2 pel  Govern i 2 pel CGPJ. No cal ser gaire llest per veure que la seva teòrica independència queda molt  mediatitzada pels partits polítics, sobretot els majoritaris, qui son qui els acaben nomenant per  períodes de 9 anys. Les seves sentències es publiquen al BOE i son fermes, sense dret a recurs. El  Govern de l’Estat te la prerrogativa de presentar un recurs previ que suspèn temporalment, i sense  entrar en el fons, les lleis i normes de qualsevol altra administració. En canvi no passa el mateix  quan el recurs el posa un dels altres organismes facultats per fer-ho. El 2015 es va introduir una  reforma per la qual se’l dotava de la capacitat d’imposar multes i acordar la suspensió d’autoritats o  funcionaris que incompleixin la seves resolucions, la qual cosa suposava dotar-lo del dret, sense  procés judicial, de saltar-se allò que havien votat els ciutadans en unes eleccions. Es una reforma  que atempta contra el dret dels ciutadans a elegir a qui vulguin, i que només una sentència judicial  d’un tribunal de justícia els pugui apartar del càrrec.  

En la seva història han destacat dos grans conflictes: un amb el Suprem respecte a qui es en darrera  instància l’interpret últim de la llei, resolt en favor del Constitucional, i el que va suposar la  sentència del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya (2006) aprovat pel Parlament, el Congrés dels  Diputats, el Senat i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya. La sentència es un disbarat  jurídic ja què suposa posar el Constitucional per sobre de la voluntat popular manifestada pels seus  representants, i en una democràcia no hi pot haver res per sobre de la voluntat ciutadana. Es tractava d’una resolució política presa per un òrgan en el qual molts dels seus membres tenien caducat el seu  nomenament i clarament partidista: alguns articles rebutjats de l’Estatut no han estat anul·lats en  d’altres Estatuts que els havien copiat i han generat una situació inconstitucional, Catalunya te en  vigència un Estatut que, tal i com marca la sagrada Constitución, no ha estat refrendat pels seus  ciutadans/nes. Una persona tan coneixedora del tema com Javier Pérez Royo, no es va estar de  parlar de cop d’Estat constitucional: Golpe de estado constitucional. 

La seva legitimitat com a àrbitre independent quedava tocada seriosament i en la mateixa línia ha  continuat amenaçant a membres del govern de la Generalitat, membres del Parlament i funcionaris  públics. Clarament ha adoptat una posició antijurídica en la qual la preservació a tota costa de la  unitat d’España, i una determinada forma d’entendre-la, estan per davant de qualsevol dret  democràtic i fins i tot de la seva pròpia jurisprudència. Es ara una ma mes en la repressió contra   qualsevol cosa que posi en dubte la “sagrada unidad de la patria”. La seva elecció polititzada, el seu  funcionament carrincló que allarga els processos innecessàriament (llevat quan es tracta d’actuar  contra Catalunya), i la seva demostrada manca d’imparcialitat el converteixen no en un òrgan  garantista de la democràcia, sinó en un poder mes de l’Estat, alineat amb les tesis mes  conservadores i menys obertes a una evolució oberta del marc constitucional. Les seves  interpretacions son sempre interpretacions conservadores i tancades. La seva darrera jugada ha estat admetre tots els recursos del presos catalans condemnats pel Suprem, en contra de qualsevol  precedent, i deixar-los en un calaix per retardar el màxim possible que puguin recórrer als tribunals  europeus. I aquest es el tribunal que hauria de ser exemple d’imparcialitat!  

I no ens pensem que el problema de la justícia espanyola es només la seva politització. Per força  ens hem hagut de fer experts de com els tribunals espanyols persegueixen la dissidència política i  social, però potser no hem parat atenció en com aquests mateixos tribunals sempre tenen un biaix a  favor dels poderosos, de la banca i les grans empreses. No es estrany si ens fixem en la procedència  social de la majoria d’ells i dels favors, via conferències i seminaris ben pagats, que reben de  l’Ibex35. Si convé es canvien sentències, encara que es contradiguin ells mateixos: Hipotecas. El Supremo acusa a los jueces que fallaron a favor del cliente en las hipotecas de un “radical” cambio  de criterio. I quan fa falta se’n dicten per afavorir als amics, com per exemple en el cas del Projecte  Castor, o amb l’anomenada doctrina Botín, que va canviar a mesura d’una persona tota la  jurisprudència anterior, o quan no va fer res davant l’amnistia fiscal del ministre Montoro, que va  ser després anul·lada pel Tribunal Constitucional, però que no ha suposat cap pagament extra pels  implicats i el PSOE-Podemos, i el seu Gobierno mas progresista de la historia, han incomplert la  promesa feta quan eren a l’oposició de que publicarien la llista de qui es va beneficiar d’aquesta  amnistia. I aquests comportaments ens afecten, ens perjudiquen, a la immensa majoria de  ciutadans/nes. I els partits continuen jugant a repartir-se els càrrecs judicials per protegir la seva  corrupció endèmica. Tot això es tant o mes denunciable com la persecució política perquè ens afecta a quasi be tothom, però la podridura es tan forta que pràcticament ni se’n parla. Per això les  empreses de l’Ibex35 son les que controlen els grans mitjans de comunicació.  

I continuem amb una perla de la corona: La justícia militar. L’existència d’una justícia militar en  temps de pau es un altre dels problemes de la “democracia española“. Alemanya la va eliminar el  1949 i també ho han fet Estats com Àustria, Noruega, Dinamarca, França, per exemple. Un informe  aprovat per l’ONU el 2006 (informe Decaux) en recomanava la seva eliminació en temps de pau. A  España la transició la va mantenir i tot i que se n’ha anat limitant el seu abast, per exemple establint  una Sala militar al Tribunal Suprem, es encara l’encarregada de jutjar els delictes estrictament  militars i els relacionats amb el Codi Penal Militar: “El Código Penal Militar será de aplicación a   las infracciones que constituyan delitos militares. Las infracciones disciplinarias cometidas por los miembros de las Fuerzas Armadas y de la Guardia Civil se regirán por su legislación específica“.  Aquest codi manté delictes força discutibles i poc concrets com: “El militar que ofendiere o  ultrajare a España, su Bandera, Himno o alguno de sus símbolos o emblemas, a la Constitución o  al Rey, será castigado con la pena de tres meses y un día a tres años de prisión“. “El militar que  ofendiere o ultrajare a las insignias o emblemas militares será castigado con la pena de tres meses  y un día a un año de prisión“. El podeu consultar a:  

https://www.boe.es/eli/es/lo/2015/10/14/14/dof/spa/pdf

La justícia militar manté els seus propis tribunals i cos jurídic. Si en la justícia ordinària, com vam  veure, el nepotisme, l’amiguisme i l’esperit de cos son la norma, aquí s’hi afegeix tot allò que suposa l’estricta jerarquia militar, i tot allò que suposa aquesta desigualtat explícita.  Un ex-militar, Luis González Segura separat del servei per denunciar la corrupció a les forces  armades, destaca que España incompleix com a mínim aquests punts de l’Informe Decaux: “Nº 13:  Derecho a un tribunal competente, independiente e imparcial. Nº 14: Publicidad del juicio. Nº15:  Garantía del derecho de defensa y del derecho a un juicio justo e imparcial.Nº 16: Acceso de las  vías a la tutela judicial efectiva. Nº 17: Interposición de recursos ante tribunales ordinarios“.  Aquestes anomalies han portat a que:”impunidad con la que acontecen los acosos, abusos y  agresiones sexuales a las mujeres en las Fuerzas Armadas. Hasta el 31 de diciembre de 2015 se  produjeron un total de 174 denuncias por acoso o agresión sexual (y también laboral) de las que solo el 12,5% terminaron en condenas (21). Es decir, poco más de una de cada diez denuncias. No  solo eso, sino que los tribunales militares permitieron que los condenados siguieran en las Fuerzas  Armadas, lo que ocurrió con un capitán condenado por 28 agresiones sexuales,un teniente coronel  o un subteniente por tres o varios oficiales y suboficiales por una.” …”desde el 1 de enero de 2016  hasta el 31 de diciembre de 2018, momento en el que se produjeron un total de 90 denuncias de  naturaleza sexual de las que ninguna de ellas terminase en condena”. Respecte a la corrupció les  coses no van millor: ” ningún coronel ni general ha sido expulsado en los últimos 19 años por  corrupción de las Fuerzas Armadas, dato cuanto menos cuestionable por cuanto los casos de  corrupción se han amontonado en los medios de comunicación, siendo los más destacados la  corrupción en el Acart Getafe, las facturas falsas en el Ejército del Aire, la corrupción en el  Hospital Gómez Ulla o la corrupción en la adjudicación de contratos del ministerio de Defensa“.  La impunitat per homicidis per negligència es total: “Desde los explosivos en mal estado que han  terminado con la vida de nueve de los últimos diez expertos en explosivos (los explosivos enemigos  solo ha conseguido terminar con la vida de un militar) hasta los vehículos en mal estado como  BMR o Lince, que han costado la vida a más de 40 personas, o las aeronaves, cuya alta  siniestralidad ha causado múltiples siniestros y muertos en los últimos años (siniestros mortales  enEurofighter, F-18, F-5 o helicópteros del Servicio Aéreo de Rescate). En ninguno de los casos un  militar ha resultado condenado. En ninguno“.  

L’escàndol del vaixell-escola de la Marina española, el Juan Sebastián Elcano, que va portar a  España centenars de quilos de cocaïna, ha acabat sense cap condemna ni responsabilitat, en no  poder-se esbrinar qui va posar la cocaïna al vaixell. Si hi afegim que l’exèrcit, un dels grans puntals  del franquisme, va passar a la “democràcia” sense cap depuració ni cap canvi de personal també  s’entén que continuï sent un baluard del franquisme avui. Es fa fora militars que signen manifestos  democràtics i no s’emprèn cap acció contra alts comanaments que signen manifestos franquistes. I la ministra Robles nega que hi hagi presència de l’extrema dreta a l’exèrcit, quan allò que es difícil es  trobar-hi demòcrates. Com veieu no es difícil afirmar que justícia militar a España es un oxímoron.

Paga la pena la pena parlar de la justícia eclesiàstica, i sobretot de les facultats que encara li atorga  un Estat que es proclama no confessional, però això com va dir Don Quijote: «Con la iglesia hemos dado, Sancho». Durant el franquisme, on el nacional-catolicisme es va imposar com a doctrina  única, l’Església campava per on volia, com encara campa en gran part avui, com hem vist amb la  immatriculació de tot de bens que han fet les diòcesis espanyoles aprofitant-se d’una llei que  l’afavoreix i que ningú sembla disposat a anul·lar: Immobiliària catòlica SA.  En matèria de justícia, que es allò que ens ocupa, la legislació que la regula es el INSTRUMENTO  de Ratificación de! Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede sobre asuntos jurídicos, signat  el 3 de gener de 1979 a la Ciutat del Vaticà i fonamentat en el Concordat preconstitucional del 1976, encara vigent. En aquest document l’Estat espanyol reconeix personalitat jurídica civil a la  Conferència episcopal i a les ordres, congregacions i instituts religiosos, la inviolabilitat dels llocs  de culte, reconeix els diumenges com a festius i garanteix l’assistència religiosa catòlica als  hospitals, sanatoris, orfenats i centres similars, públics i privats. Seria bo de saber quan ens costa  això, com també els sacerdots de les forces armades, a tots els ciutadans/nes, siguin catòlics o no.  Així mateix, reconeix l’efecte civil dels matrimonis catòlics, en una cessió de sobirania inexplicable en un Estat. Recordi’s que durant el franquisme, quan no hi havia dret al divorci, si tenies diners i  contactes podies aconseguir l’anul·lació del matrimoni mitjançant el tribunal eclesiàstic de la Rota.  Recentment, ja se sap que l’església catòlica sempre ha sabu tractar als fidels segons els seus  mereixements, no va posar cap impediment pel matrimoni canònic de Felipe VI i Letizia, tot i que  aquesta estava divorciada i havia avortat. Ei, però sense que això suposi cap precedent per als  ciutadans/nes, només faltaria! 

Per als interessats en l’estructura judicial de l’església catòlica, la Viquipèdia en fa un bon resum:  «El Tribunal de la Rota Romana (en llatí:Tribunal Apostolicum Rota Romanae) és el tribunal  d’apel·lació de la Santa Seu, el tribunal eclesiàstic més alt de l’Església catòlica després del  Tribunal Suprem de la Congregació per la Doctrina de la Fe i el Tribunal Suprem de la Signatura  Apostòlica. Hi ha a més a la Santa Seu el Tribunal de la Penitenciaria Apostòlica que, encara que  es diu tribunal, ja que tracta causes de fur intern, la seva estructura i funcionament guarden poca  relació amb els d’altres tribunals». A la web de la diòcesi de Barcelona podeu trobar-hi l’estructura  dins d’España: «El Tribunal eclesiàstic diocesà jutja els processos en primera instància; contra les  seves sentències hom pot presentar recurs d’apel·lació en segona instància davant el Tribunal  eclesiàstic metropolità (que és el Tribunal de l’arxidiòcesi, aquella diòcesi regida per un  Arquebisbe i que agrupa en una província eclesiàstica un conjunt de diòcesis sufragànies). Contra   la sentència de segona instància hom pot recórrer en apel·lació a la Santa Seu, en concret al  Tribunal Apostòlic de la Rota Romana (que és qui jutja en nom del Papa). 

Per una disposició vigent des del segle XVI, Espanya compta amb un Tribunal de la Rota propi a la Nunciatura Apostòlica a Madrid». Aquests tribunals s’ocupen principalment de: «La major part  dels processos canònics davant el Tribunal eclesiàstic són els de declaració de nul·litat de  matrimoni, i les dissolucions de matrimoni no consumat. Com que es tracta d’un sagrament, cal  sentència judicial ferma per a declarar invàlid un matrimoni celebrat a l’Església  catòlica…Davant el Tribunal eclesiàstic es poden presentar demandes de reclamacions i  reconeixements de drets (per exemple, d’un fidel que cregui que no s’ha respectat el dret en el seu  cas), conflictes societaris (entre membres d’associacions i confraries catòliques…); conflictes  patrimonials i contractuals (entre entitats eclesiàstiques, com parròquies, bisbats, congregacions  religioses…), processos criminals (quan un clergue o un laic són acusats de cometre un delicte  canònic…), etc. També sovint els Jutges eclesiàstics reben delegació del Bisbe diocesà per a  tramitar processos de canonització. Quan el conflicte es produeix per una decisió de govern de  l’Autoritat eclesiàstica, s’ha de resoldre per via administrativa canònica, no por via judicial.  Aquest procediment administratiu canònic no és competència dels Tribunals eclesiàstics». Com s’organitza judicialment l’església catòlica ens importa poc als ciutadans no-catòlics, allò que  sí que ens importa es la seva repercussió en l’àmbit civil i també com moltes sectes catòliques tenen una gran presència, per exemple l’Opus Dei, en els tribunals civils i com la seva mentalitat i  creences afecten molt principalment a les dones, que ja sabem que l’església va trigar segles en  admetre que tenien ànima i que avui encara ocupa un lloc subaltern en l’església, i alguns  pretendrien que també en la societat. Haver-nos deslliurat de la competència dels tribunals  eclesiàstics en la vida dels ciutadans/nes, recordem el malauradament conegut Tribunal del Santo  Oficio o de la Inquisición es un dels grans avenços contemporanis. Amb tot, i potser un dia ens hi  posarem, la presència política i els beneficis econòmics i de tot tipus que encara te l’església  catòlica a España son clarament contradictoris amb allò que hauria de ser un estat aconfessional i  respectuós amb les creences de tothom. 

Sembla que alguns se n’adonen ara de que el poder judicial a España, hereu directe del franquisme i  dels pactes del règim del 78, te el seu propi programa polític i a més no te cap contrapès i no depèn  de la voluntat ciutadana, com la resta de poders. Això els hi va venir molt be, i ho van aplaudir i  recolzar, quan es va constituir en la primera línia de combat per defensar “la sagrada unidad de la   patria española” i es va acceptar que retorcessin les lleis i els procediments penals per condemnar  als independentistes catalans. Ara descobreixen allò tan antic de que quan no es defensa la llibertat i els drets dels altres algun dia ho pots pagar tu amb la teva llibertat i els teus drets. El problema no es que el poder judicial sigui independent, que no ho es per la politització en el nomenament de la seva cúpula, sinó que tenim un poder judicial que es independent de la democràcia i dels drets dels  ciutadans. Sense acarar això i emprendre una reforma radical no es pot parlar seriosament ni d’estat  de dret ni de democràcia real.  

Tots sabíem quin seria el comportament de la justícia espanyola davant de l’independentisme,  especialment des del setembre del 2017. Que a dia d’avui l’única resposta que tinguem sigui la  lamentació i esperar la propera injustícia, que no trigarà gaire, es responsabilitat nostra. En un Estat  hereu directe del franquisme, i mes en els seus òrgans judicials, confiar en què era possible esperar  justícia frega la inconsciència o la ignorància. Esperar ara que siguin els tribunals europeus qui  resolguin el tema torna a ser, com a mínim, arriscat, sinó infantil. Les institucions europees, i els  tribunals també, son una estructura creada pels Estats i que responen a això, malgrat tinguin mes  marge i independència que els tribunals espanyols. Què farem si al final no ens donen la raó, o si ens la donen i no serveix de res? Amb el cas de Junqueras no en tenim prou? Tornar a lamentar-nos i  esperar tranquil·lament, això sí molt indignats, la propera injustícia?  

El partidisme ha portat a perdre la principal força de l’independentisme: la unitat, i ha impedit fer  una estratègia comuna entre els partits, la societat civil i els ciutadans. I això passa quan la  Generalitat ja es una simple delegació territorial de l’Estat, sense cap capacitat de decidir res  políticament rellevant ni d’exercir plenament les competències que teòricament te, i el Parlament ha  admès que fos l’Estat qui decidís qui podia ser President de la Generalitat i de què s’hi pot discutir, i  que la immunitat parlamentària quedés en res. Es tornaran a fer grans proclames, buides de cap  contingut efectiu, ens lamentarem de la sort dels presos i exiliats i tots els altres represaliats que han passat, passen i passaran pels tribunals espanyols i continuem la nostra vida, amb permís de la covid, com si no passés res. Potser sí que ens mereixem que ens considerin un poble mesell i  incapaç de governar-se per si mateix.  

I ens tornen a demanar el vot fent promeses sobre actuacions que no han preparat i diran que  desobeiran fins que, com fins avui, un tribunal espanyol, fins i tot algun de primera instància, torni a demostrar que te mes força que milions de catalans i els seus representants. I consti que constatar  els fets no es derrotisme. Es l’única manera de poder començar a construir una alternativa real. Si  hem de continuar com fins ara, potser que els hi deixem la feina als nostres fills/es i acceptem el  fracàs de les generacions actuals i del major moviment cívic europeu des de la segona guerra  mundial. O no? Espero que no! 

Autor: Francesc Pomés Barcelona, a 18 d’abril de 2021

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -