Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Soroll de punyetes i togues! de Francesc Pomés i Martorell.

Soroll de punyetes i togues! de Francesc Pomés i Martorell.

A veure com ho dic sense ofendre a ningú. Sorprendre’s i lamentar-se per la pervivència del  franquisme, feixisme segons una resolució de l’ONU del 1946, a les altes institucions de l’Estat:  monarquia, alt funcionariat, alta magistratura, forces armades i policials, etc. es de babaus o de  persones alienes a la realitat i a la història. Tan fàcil es desconèixer que Franco mai va ser derrocat i  que l’anomenada transició va ser un pacte entre els franquistes que ocupaven el poder i una oposició sense força per imposar un canvi democràtic real?   I l’amnistia del 1977, en contra d’allò que han demanat el Comitè de Drets Humans de l’ONU i  Amnistia Internacional, va exculpar també tots els crims del franquisme deixant-los impunes i  ocupant els seus servidors els mateixos llocs que ja ostentaven. Si a això hi afegim que en aquestes  estructures de l’Estat continuen funcionant a ple rendiment les influències familiars, els contactes i  l’amiguisme per poder-hi accedir, el resultat es mes que previsible.  

Sabeu d’algun cas que d’un règim dictatorial en surti un règim democràtic, sense canviar l’hereu  designat pel dictador i mantenint en el poder als seu seguidors? Potser que assumim d’una vegada  que no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure!  

Un dels llocs on la pervivència del franquisme es mes notòria, no pas l’únic, es el sistema judicial  espanyol i els seus tribunals. Intentem explicar-ne algunes coses seguint un cert ordre metodològic.  Començarem pel Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), continuarem pel Tribunal Supremo  (TS) i acabarem, en aquest article, amb l’Audiencia Nacional (AN). 

La inexistència d’un sistema d’accés pautat i valorat objectivament per als càrrecs judicials dona lloc a l’amiguisme i al nepotisme i configura un poder judicial completament tancat i que es reparteix  entre afins i parents. Algunes mostres, per si creieu que son afirmacions gratuïtes: 

1.- Nepotismo en el TS 

2.- Amiguismo entre los jueces 

3.- La hija de Marchena 

4.- Jueces nombrados a dedo 

El Consell d’Europa ha demanat diverses vegades, l’última aquest any mateix, que es revisi el  sistema de nomenaments del Consell General del Poder Judicial per evitar la seva politització:  Precisament aquests dies la premsa està informant que PP-PSOE estan negociant per repartir-se una  altra vegada els càrrecs del CGPJ i continuar així amb una elecció viciada políticament, com han fet habitualment amb el Tribunal Constitucional.  

Esperar una justícia independent així es del tot impossible, tenint en compte que aquest CGPJ es qui nomena com vol els càrrecs judicials des del Suprem cap a baix. Quan determinats polítics apel·len  a la independència judicial fan cinisme del mes clar, donat aquest sistema de nomenaments  judicials. Algú es pot creure que quan es convoquen concursos per a una plaça determinada, en cap  de les convocatòries hi apareix el barem detallat i clar dels mèrits que es tindran en compte? Doncs  així funciona el poder judicial.  

No pot estranyar llavors que el Suprem espanyol hagi fet cas omís de la sentència del TJUE sobre  Junqueras; Comín i Puigdemont van tenir la sort de ser a l’exili, tot i la preeminència d’aquest  tribunal sobre els tribunals nacionals. Tampoc ningú es pot creure que això ho pot fer el Suprem  sense l’aquiescència dels partits a qui deuen el lloc. Si tenim en compte que no es va produir cap  depuració dels jutges franquistes i que no es va demanar cap responsabilitat entendrem una mica on  som. Si féssim un llistat dels jutges que ocupen els llocs mes alts de la carrera judicial sembla una  mena de llistat d’una família mafiosa on es reparteixen els llocs entre familiars i amics (Veure  notícia aquí. I recordem que va ser una llei del PSOE de 1985, Montesquieu ha muerto deia Alfonso Guerra, la que permet elegir els 20 membres del CGPJ pel Parlament (10 al Congrés i 10 al Senat).  Això sí, aquests jutges si convé canvien la doctrina, com en el cas català, o com en el cas Botín” o  sobre l’impost d’actes jurídics documentats: Rectificar es de sabios. Potser saber que molts jutges  cobren per conferències i altres actes de la Banca ens ajudarà a entendre-ho.  

Quan s’analitza el bloqueig partidista del PP per controlar el màxim òrgan de la justícia, el GGPJ,  cal remarcar dues coses: 1- En el fons el problema es tant el PP com el PSOE. Ambdós lluiten per  controlar-lo oblidant cap vergonya per al seu ús partidista. Els jutges independents, sense padrins al  PP o al PSOE, son els que tenen impossible arribar al CGPJ. Com mes independents menys  possibilitats. 2- Tant o mes greu que la lluita política per al control del CGPJ es el fet que aquest  òrgan mantingui unes competències per a la resta de càrrecs del poder judicial completament  desaforats i sense control. Si el nomenament de la resta de càrrecs judicials i llocs als tribunals  s’haguessin de fer per un concurs de mèrits completament pautat i objectiu s’aconseguiria un doble  efecte: que els nomenaments es fessin per mèrits, cosa que no passa ara, i que dominar o no el  CGPJ deixes de tenir la importància que te ara perquè no podrien anomenar segons els hi doni la  gana. Canviar la forma de nomenament del CGPJ es força difícil pels interessos de PP i PSOE, però objectivar i pautar la resta de nomenaments judicials no hauria de ser tan complicat i arreglaria una  part ben important del problema de la politització de la justícia espanyola i sobretot asseguraria que  fossin els millors qui ascendissin. Només es pot explicar el perquè no es reforma la manera de  nomenar a tots els jutges i jutgesses per què els partits, fonamentalment PP i PSOE, no volen perdre el control sobre la justícia. No fos que aquesta deixes de ser tan benevolent amb tota la seva  corrupció i les seves martingales! En això son iguals PP i PSOE. 

 

https://d3cra5ec8gdi8w.cloudfront.net/uploads/imagenes/bajacalidad/2020/01/16/ _f51faad5bd9380523e34b6434a5817ba61555011_67068b3d.jpg?563beea7ccb5b3d1a5556557493daf7d

El Tribunal Supremo es nomenat per aquest CGPJ, seguint la mateixa manca de criteris objectius i  baremables que ja hem assenyalat i, per tant son nomenats sota l’aquiescència i el control dels  partits polítics que controlen el propi CGPJ. Què hi fa que totes les institucions internacionals  denunciïn aquest sistema? España, com sempre, creu que ningú de fora ens ha de donar cap lliçó:  Informe GRECO

Aquest Tribunal Supremo es qui ha aplicat allò que els juristes anomenen lawfare, guerra jurídica o  aplicació del dret de l’enemic. De fet a España en tenim una llarga tradició. Per no anar massa  enrere n’hi ha prou de remetre’s al franquisme per constatar com les lleis i el poder judicial van ser  emprats com a eines bàsiques de la repressió, començant per retorçar la realitat jutjant per rebel·lió  precisament a qui s’hi van oposar, continuant amb els consells de guerra sumaríssims (on els jutjats  no tenien els mínims drets a una defensa efectiva), la creació de tribunals especials i la configuració  de tota una legislació i uns procediments judicials que no respectaven els drets humans i la  presumpció d’innocència i quan calia s’aplicava la llei de fugues, la tortura i la desaparició.  Aquest tribunal Supremo no va jutjar, i menys condemnar cap, dels crims franquistes contra els  drets humans i en democràcia ha continuat sense fer-ho. Ho resumia molt bé Emilio Silva a el  Diario.es: «España en su laberinto, en su jaula invisible, en su siglo XIX del eterno retorno, con su  jerarquía católica rancia y empoderada, su élite inculta y carpetovetónica, y su Poder Judicial  inmaculado, que jamás ha juzgado y condenado una sola de las violaciones de Derechos Humanos  del dictador». 

Una peculiaritat ‘espanyola’, que s’entén perfectament amb tot allò que ja hem explicat, es la del  nombre elevadíssim de persones aforades, amb dades del 2018, incomparable amb qualsevol altra  democràcia: «En España hay actualmente casi 250.000 aforados, de los que algo más de 232.000  son miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad estatales o autonómicos, cinco de la Familia  Real y el resto -17.603- pertenecen a instituciones del Estado y de las Comunidades Autónomas  (políticos, miembros de las Carreras Judicial y Fiscal, integrantes de órganos como el Tribunal de  Cuentas y el Consejo de Estado, Defensores del Pueblo estatal y autonómicos, etc.)». A part de  trencar amb la norma internacional del dret al jutge ordinari i predeterminat, l’explicació es molt  senzilla: es tracta de mantenir el privilegi i ésser jutjats per tribunals la composició dels quals es  bàsicament política, no fos que algun jutge ordinari es cregués allò de que tothom es igual davant la  justícia. 

La peculiar transició democràtica no ha declarat nul·les totes les sentències del franquisme, com sí  que es va fer a Itàlia i Alemanya, va crear l’Audiència Nacional on van passar molts dels membres  del TOP -altres van passar al Tribunal Supremo-, no va depurar el poder judicial, no va demanar cap responsabilitat (Llei d’amnistia del 1977) i ni tan sols ha eliminat totes les lleis franquistes: “A día  de hoy siguen en vigor 265 normas preconstitucionales. 169 leyes y normas vigentes aprobadas  durante el franquismo. 66 de ellas no han sido nunca modificadas y 43 están firmadas por el  dictador”. (veure notícia a El Salto).  

Això explica en gran part la pervivència del franquisme en les estructures judicials i com l’actual  règim no dubta en aplicar un dret específic als qui considera enemics d’España. Qui mes ho van  patir van ser els bascos als qual mitjançant una diversitat de lleis, van veure com es prorrogava la  detenció policial fins a 10 dies, es podien jutjar com a terroristes de baixa intensitat als autors de la  kale borroka (fins i tot si eren menors), es tancaven diaris i altres mitjans, s’il·legalitzaven partits  polítics, es deixava intervenir al Tribunal Suprem al Parlament Basc, es feia una política  penitenciària venjativa i a mida per als presos bascos, etc. La majoria mirava cap a una altra banda,  pensant que la lluita contra ETA ho justificava tot. El terrorisme d’Estat i les tortures en van ser  també una conseqüència. Ara les víctimes en són els independentistes catalans i constatem allò tan  vell de que quan no ens preocupa la limitació de drets d’altres, al final la patirem nosaltres mateixos. Acabem aclarint de que parlem en paraules alienes: “La guerra jurídica…és una combinació  d’accions aparentment legals que porten a la instrumentalització de la llei i el sistema judicial a fi de combatre «un enemic»… És la persecució política de l’adversari per la via judicial recolzada per  l’aliança amb diferents sectors del poder. No s’entén el lawfare sense els seus dos grans pilars:per  una banda, la participació del sistema judicial, ja sigui per interès o agenda pròpia, o per la seva  connivència amb el sector impulsor de la guerra jurídica. L’altre pilar per a la consecució dels  objectius de la guerra jurídica és l’aliança amb els mitjans de comunicació hegemònics que formen  l’opinió pública i promouen la difusió d’idees”.(Sònia Olivella: La guerra jurídica en el context de  la violència institucional i l’erosió de la qualitat democràtica).  

I anem per l’Audiencia Nacional. Te dues tares d’origen que la fan completament inadmissible en  un règim democràtic. 1- Es l’hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista (TOP), creat  el 1963 per reprimir els drets fonamentals en una dictadura. 2- Va en contra (per molt que digui el  Tribunal Constitucional) contra el propi article 24.2 de la sagrada Constitución que estableix el dret  a ser jutjat pel jutge ordinari i preestablert. En el primer cas, el TOP era un intent de rentar la cara  d’un règim dictatorial i donar un fals vernís legal a la persecució per motius ideològics i polítics, en  uns moments en que España s’obria a l’exterior. Acabada la feina d’afusellaments, desaparicions i  tortures que van durar força anys després de la guerra (som el 2n Estat amb mes fosses comunes,  després de Cambodja) es tractava de continuar la repressió amb formes mes acceptables  internacionalment. Va substituir al Tribunal Especial de Represión de la Masoneria y el Comunismo i també entenia dels delictes de l’antiga Ley de Vagos y Maleantes. Els delictes que se li assignaven  eren: «Aquellos que van contra el jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de  Gobierno; con ocasión del ejercicio de los derechos de las personas reconocidos por las leyes; la  rebelión y la sedición; los desórdenes públicos; la propaganda ilegal; las detenciones ilegales  siempre que obedecieran a un móvil político o social; la sustracción de menores; el allanamiento de  morada; las amenazas y coacciones; y el descubrimiento y revelación de secretos». Sota aquest  paraigües va perseguir tota dissidència democràtica i mai va investigar les tortures que patien els  presos a les comissaries i presons franquistes. L’antiga llei de Vagos y Maleantes va fer que també  perseguís als homosexuals i al poble gitano. Va acabar amb un miracle: El 1977 els mateixos jutges  d’aquest tribunal van passar en un sol dia, literalment, de jutges d’una dictadura a jutges  democràtics, ja què 10 dels seus 16 membres van passar directament a l’Audiencia Nacional i el  Supremo. El cas mes sonat del TOP, entre els milers que va portar, va ser l’anomenat cas 1001  contra diversos dirigent de les il·legals CC.OO.(1972). Malgrat que una llei de 2007 (sí, mes de 30  anys després!) va declarar il·legítimes les seves resolucions, aquestes no han estat invalidades  perquè es consideren «ajustades a dret». Al dret d’una dictadura!!!

Amb aquests antecedents no es estrany que l’Audiencia Nacional es convertís en el tribunal polític  del nou règim «democràttic» amb l’excusa d’assignar-li els casos de terrorisme, narcotràfic i  delictes complexos o d’abast nacional. Qui mes l’han patit han estat tots els abertzales bascos (d’ETA o no), i fer una llista de disbarat polítics es força llarg. Alguns exemples destacats: Van  tancar els diaris Egin i Egunkaria, segrestar el nº 1573 de El Jueves, jutjar a uns nois gironins per  cremar retrats del rei (sentència anul·lada pels tribunals europeus), jutjar a uns titellaires, a un  regidor de Podemos a Madrid (Guzmán), a humoristes (Dani Mateo), cantants (Strawberry,   Valtònyc, Pablo Hasel…), els nois d’Altsasua, a twitaires (Cassandra), a un pretès comando  islamista (el comando Dixan) o ha detingut en una batuda general a independentistes catalans  (1992- Garzón, amb denúncies de tortura que van provocar una nova condemna a España per part  del Tribunal de Drets Humans per no investigar-les), als CDR (setembre 2019), a Tamara i Adrià  Carrasco, va condemnar a Otegi (sentència anul·lada pels tribunals europeus), etc. I no oblidem que  el cas sobre el procés van anar a parar a Madrid per l’acusació de rebel·lió que va fer i que es qui ha jutjat al Major Trapero i la cúpula de la Conselleria d’Interior. No hi fa res que hagi estat  condemnada diverses vegades per no investigar les tortures (7 vegades a l’actual ministre  Marlaska), ni s’ha demanat cap responsabilitat personal ni s’ha canviat res. Llegint algunes  sentències del TOP hi trobaríem les mateixes expressions i qualificacions delictives que fa servir  l’Audiencia Nacional i la mateixa manca de garanties palesada també en ser l’òrgan que han  utilitzat preferentment les anomenades «cloacas del Estado». Cal argumentar mes que es un  tribunal d’excepció i polític que no hauria d’existir en una democràcia? Si tota la justícia espanyola  està polititzada, l’Audiencia Nacional n’és la seva màxima expressió. Quina justícia!  

Com veieu, quan alguns/es defensen que España es un Estat de dret caldria dir-los que un Estat de  dret democràtic ha d’assegurar almenys dues coses:

1.- La independència del poder judicial, el dret  a ser jutjat per un tribunal predeterminat per la llei i l’assumpció de responsabilitats per les males  pràctiques i 2.- El respecte escrupulós als drets dels ciutadans/es. 

M’estalvio cap conclusió perquè cada lector/a es prou intel·ligents com per treure’n les seves  pròpies. 

Autor: Francesc Pomés Barcelona, a 10 d’abril de 2021

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -