Diumenge, setembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Sobre policies i altres bèsties de mal pair! de Francesc Pomés Martorell.

Sobre policies i altres bèsties de mal pair! de Francesc Pomés Martorell.

Reconec per endavant, després de dedicar tota la vida al servei públic, que sempre m’ha costat entendre que qualsevol persona normal es vulgui dedicar a ser policia, respectant a qui ho fa simplement per necessitat de tenir un treball o altre. No ignoro pas allò del servei al ciutadà o la persecució del crim, però fer-se policia en una societat en la qual el poder crea un relat en el qual es criminalitza la dissidència i la protesta i es persegueix principalment el criminals de baixa estofa, roba-gallines en va dir tot un  president del tribunal Suprem, que mes aviat haurien de tenir un tractament social i no policial,  mentre s’ignora o es menysté els greus crims social d’aquells que ens roben a tots, dia si i dia  també, des del poder i les institucions, suposa com a mínim tenir un fetge que jo no tinc. Ens hem acostumat a les contínues actuacions fora de mida d’uns cossos policials que ignoren el  respecte als drets bàsics de les persones.

Imatge de Crónica Global

Darrerament ho hem vist arreu del mon, per exemplificar ho només cal pensar en l’assassinat de negres als EE.UU. o els migrants morts al Tarajal. Que això  passi arreu no hauria de treure importància al fet i, molt menys, justificar-ho. Es cert que la responsabilitat última es dels responsables polítics que els comanen, i que elegim  entre tots/es, i per tant la primera responsabilitat es seva, ja què son els encarregats de reclutar-los,  formar-los i establir les lleis i normes sota les quals actuen. Però també es cert que, per deixadesa o  volgudament, els cossos policials d’arreu acaben tenint una autonomia d’actuació, reforçada pel  corporativisme, que escapa al control real dels dirigents polítics o la justícia. Qualsevol reforma  policial seriosa ha de començar per aquí: control polític i judicial estret sobre qualsevol cos policial. Sense això ja podem fer lleis i normes, canviar els requisits d’accés o la formació que reben i fer  veure que els excessos son puntuals i individuals, que no canviarem res. 

A España només faltava l’anomenada llei mordassa, que alguns encara no han tingut temps de derogar- i que ja tenia un precedent socialista amb l’anomenada llei Corcuera-, per augmentar la impunitat i la discrecionalitat que han vingut tenint des del franquisme. I de tot això no se n’escapen els Mossos, sobre els quals cal dir que actuen, com no podia ser d’una altra manera, com una autèntica policia colonial al servei de la judicatura i l’Estat espanyol. I dic que no podia ser d’una altra manera perquè, ho vulguem veure o no, totes les institucions catalanes son institucions 

infografía de La Directa

autonòmiques de l’Estat espanyol i, com aquest no s’ha estat de demostrar, en darrera instància es  ell qui en marca els límits. Cal recordar l’aplicació del 155, com han condicionat qui podia ser  President de la Generalitat o no i fins a quan, de què es pot parlar o discutir al Parlament, de  l’advocacia de la Generalitat actuant com a acusació contra independentistes, etc. etc.? Potser ara  s’entendrà allò que va dir el President Torra de que l’autonomia era un dels obstacles per aconseguir la independència. 

Però tornant a la policia, hauríem de tenir en compte també dos constatacions sociològiques: 

1.- No hi pot haver policia democràtica en un Estat, seré fi, amb greus mancances democràtiques. 

2.- No hi pot haver una policia al servei del ciutadà i els seus drets, en una societat on el respecte a  l’opinió i les opcions dels altres no forma part de la cultura ciutadana predominant. Des d’aquí podem començar a discutir sobre models policials i socials diferents- haurien d’anar  indestriablement lligades les dues coses- per abordar la conflictivitat i criminalitat, i plantejar-nos  fins i tot la necessitat o no de mantenir el nombre d’efectius policials existents i com substituir-los o complementar-los amb polítiques socials. El demés es, com massa vegades, reaccionar només a la  darrera ensulsiada policial i anar passant fins a la propera.  

Francesc Pomés Martorell. Historiador i professor jubilat.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -