Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Sobre la violència i el seu ús polític, de Francesc Pomés Martorell

Sobre la violència i el seu ús polític, de Francesc Pomés Martorell

Sembla obligat començar qualsevol intervenció sobre aquests dies dient que la violència mai es justificable. Amb això tota la gent d’ordre, de dretes i esquerres, independentistes o no, ja creuen que ho han dit tot i que això els col·loca en una posició moral superior a qui no la condemna. Es tracta, com en moltes ocasions, de crear un marc mental hegemònic que situï fora de la pretesa normalitat a qui no combregui amb aquesta fórmula.

Anem a pams!

El primer debat que cal fer es sobre que entenem per violència i per poc que hi entrem veurem que no es pot donar pressuposat que tothom entén el mateix sobre què es violència. Es pot considerar violència la destrossa d’aparadors o de mobiliari urbà o només podem parlar de violència quan aquesta s’exerceix sobre persones o éssers vius? Es violència una manifestació o protesta ciutadana i en canvi no n’es quan les forces d’ordre agredeixen a ciutadans pacífics? Es violència fer talls de carretera o barricades i en canvi no n’es desnonar persones en situació de vulnerabilitat? Es violència fer pintades a la seu d’un partit polític i no n’es una aplicació de la justícia parcial i sempre a favor dels mes poderosos? Es violència cremar uns quants contenidors però no n’es empresonar a persones per les seves idees polítiques o per les seves cançons o twitts? Es violència defensar-se d’actuacions desmesurades de les forces públiques i no n’es mantenir un règim de corrupció sistèmica i d’empobriment de la majoria de la població? Es violència cremar fotos d’un Rei corrupte o de la bandera espanyola i no n’es mantenir l’explotació i la manca de reconeixement dels drets de les persones migrades que viuen entre nosaltres? No es violència allò que pateixen constantment les dones en la nostra societat? La llista podria ser molt mes llarga però n’hi ha prou, em sembla, per constatar que depèn de la nostra visió social quan parlem de violència no tots parlem del mateix i, per tant, la reducció del terme violència a només alguns actes d’aquests que hem citat es clarament un intent de fer passar bou per bèstia grossa. Dit clarament, es una forma de condicionar la nostra manera de veure els fets a partir del poder i els mitjans que li fan d’altaveu.

La segona part de la frase que analitzem diu que mai es justificable, la violència. El problema aquí es que això ho diuen molts/es que no han dubtat mai en emprar-la quan els seus interessos han estat en perill. Podem anar, per no anar massa enrere, a realitats que encara condicionen la nostra vida. El règim actual a España es directament hereu d’un règim imposat per la violència del cop d’estat franquista del 1936 i el règim feixista que durant 40 anys va assassinar, torturar, reprimir,
empresonar i fer exiliar a centenars de milers de persones. Qui ocupa la màxima representació de l’Estat fou designat pel dictador i mai es van depurar a tots aquells funcionaris que van ser col·laboradors d’aquella dictadura. I ja en la fase democràtica tenim centenars de morts innocents per part de les forces policials de l’Estat: des de la matança de Vitoria-Gasteiz de 1976 al terrorisme d’Estat dels GAL, per citar-ne només alguns de molt coneguts. I podríem parlar dels centenars de torturats i de la munió d’intervencions policials contràries al respecte als drets humans i el dret de manifestació i protesta. Estaria be que aquells/es que afirmen que la violència mai està justificada fossin els primers a denunciar aquests fets. No acostuma a ser així, mes aviat emparen aquesta violència i la justifiquen amb el vell argument de què l’Estat te el monopoli de l’ús de la violència, oblidant que això només es legítim si aquest Estat respecta els drets humans de totes les persones.
Llavors la violència no està mai justificada o només quan es defensen els interessos dels poderosos?
Perquè tots sabem que quan la violència l’exerceixen els oprimits, llavors tothom corre a considerar-la injustificable i a qualificar-la de terrorisme per treure-li qualsevol legitimitat.
Darrere d’aquesta condemna a qualsevol tipus de violència, quan el que hi ha no es només cinisme, s’hi afegeix allò de què la violència no serveix per a res. Ja hem vist que això no es cert, i si fem una ullada a la història veurem que la major part de canvis substancials han vingut acompanyats d’accions violentes, a vegades molt violentes, sense les quals no s’hagués produït el canvi. Per tant, històricament es una mentida dir que la violència no serveix per a res. Una altra cosa es que per a aquells/es als quals ja els hi està be la societat existent sempre troben be la violència exercida pel poder i malament la que exerceixen els oprimits.

Amb això no vull dir que avui la violència sigui una sortida per a canviar la societat actual: els Estats tenen massa poder, en general, per fer-los trontollar mitjançant la violència i també huaríem d’haver après de la història que la violència contra d’altres persones es èticament i racionalment inadmissible. Però d’això no se’n pot treure la conclusió interessada que en fan alguns/nes de què es el mateix, estan en un mateix pla, la violència del poder o la violència reactiva de determinats actors socials. Ambdues son inadmissibles quan afecten a persones, però la violència de l’Estat i les seves institucions ho es encara mes, precisament perquè la societat els hi ha donat el monopoli del seu ús, que només es justifica pel respecte als drets humans de tothom. On no es respecten els drets humans el dret de resistència està fins i tot reconegut.
I anem acabant amb un altre aspecte indefugible en la qüestió de la violència. Quan un Estat es incapaç d’acarar democràticament els conflictes socials existents en qualsevol societat, qui es el responsable fonamental de què hi hagi actuacions o manifestacions violentes? Els que surten al carrer a reivindicar els seus drets o aquells que no donen vies de sortida democràtica i efectiva als problemes? Cadascú respondrem a la pregunta segons la nostra ideologia i posició social.


Avui, i en una societat com la nostra, la no-violència, es el camí de la reivindicació social, però els catalans hem tingut massa vegades la sensació i la constatació real de què centenars de milers de persones reivindicant pacíficament i ordenada al carrer han estat ignorades, quan no castigades amb presó per l’Estat, i això cal dir-ho ras i curt es una greu deficiència democràtica per part d’aquest.
Dit tot això que hem dit, crec que ara estem en disposició de no deixar-nos emportar per visions parcials i construïdes des del poder, i que redueixen el problema de la violència a lemes buits de contingut real.
Quan en una societat es produeixen esclats de violència, l’entenguem com l’entenguem aquesta, cal anar al fons de la qüestió i plantejar-se els perquès i acarar democràticament els reptes que planteja.
Si no, només ens quedem en la superfície de les coses.

Si voleu en parlem! 

Francesc Pomés Martorell 

Barcelona, a 28 de febrer de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -