Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Sobre indults, amnisties i altres mandangues! per Francesc Pomés i Martorell.

Sobre indults, amnisties i altres mandangues! per Francesc Pomés i Martorell.

Ninot

que porta un

pes a la base i que,

desviat de la seva posició

vertical, es torna a posar

dret.

El poble.

Joan Brossa

En aquest país després d’allò que ens ha tocat viure en els darrers temps qui mes qui menys ja podríem tenir convalidades unes quantes matèries de la carrera de Dret, i veient com fan servir les lleis la justícia espanyola quasi be ja podríem ser catedràtics. Segur que no desentonaríem gens ni mica en cap tribunal espanyol.
La farsa del procés al Tribunal Supremo, i les seves imitacions en tota una munió d’altres tribunals, ens ha recordat la vella dita de feta la llei, feta la trampa. Res que no es pogués esperar d’uns tribunals que han continuat el franquisme sense cap canvi real. El problema es com nosaltres hem acceptat jugar mesellament en camp contrari amb àrbitres comprats. Però això ja no te solució, si no es, com intenten alguns, provocant que es jugui de nou el partit en camp neutral i davant d’uns àrbitres independents. Ja veurem com resulta aquest nou partit.
Avui l’actualitat està marcada per dues noves paraules: l’indult i l’amnistia, ambdues en mans de l’Estat. Mentre l’indult es una mena de gràcia individual, que ratifica la bondat de les sentències i suposa una reducció de penes mes o menys magnànima, l’amnistia es una mesura que sí pot donar per anul·lats uns fets pretesament criminals i te un abast general per a totes les persones participants en aquells fets. Però en ambdós casos, es un reconeixement del poder de l’Estat per donar-los i, per tant, una forma de legitimar l’autoritat d’aquest Estat.
En la situació actual de Catalunya l’indult, en la meva modesta opinió, es indigne perquè suposa voler resoldre una situació personal deixant de banda qualsevol altra consideració. Això es admissible en qualsevol mena de crim, però no quan es tracta d’un crim polític. En aquest cas acceptar l’indult hauria de suposar l’abandonament de la vida pública, tant perquè suposa, es vulgui o no, l’acceptació de la condemna com perquè legitima a l’Estat que te’l dona. No es pot animar a milions de conciutadans/nes a seguir-te i després deixar-los penjats. No es poden buscar solucions individuals i deixar a milers de persones sotmeses a enjudiciament, persecució, represàlies i càstigs. Això a mes d’indigne, es immoral i insolidari. I no em vingueu amb l’excusa que ells no l’han demanat, cosa que em porta a fer públic qui son qui els ha demanat i amb quina representativitat: la UGT va demanar l’indult de Dolors Bassa, afiliada del sindicat, els expresidents del Parlament Núria de Gispert, Ernest Benach i Heribert Barrera el de Carme Forcadell i l’advocat Francesc Jufresa el de tots els presos.
El Tribunal Supremo ha donat recentment als presos la possibilitat de rebutjar-lo o acceptar-lo, i fora de declaracions per a la galeria, llevat del cas d’En Jordi Cuixart -que ha reclamat l’amnistia-, no ho han fet. S’han limitat a no respondre el requeriment del Tribunal.
Respecto profundament el patiment humà dels presos i les seves famílies, però quan un assumeix una responsabilitat política n’ha d’assumir també les conseqüències. I si no hi està disposat, cosa perfectament comprensible, el millor que pot fer es apartar-se i no pretendre continuar representant a un poble que, a l’hora de la veritat, s’ha deixat abandonat davant de la repressió de l’Estat. Acceptar l’indult suposa també, es vulgui o no, reconèixer l’existència d’un crim del qual et poden perdonar. No ens hem afartat de dir, i es cert, que no es va cometre cap crim? Convocar un referèndum no es cap delicte a Espanya, des que el 2005 es va eliminar del codi penal, i les lleis no poden estar mai per sobre de la voluntat ciutadana, sinó no son justes ni legítimes. Llavors acceptarem l’indult, total o parcial, d’unes penes que no reconeixem com a legítimes? Es un objectiu vàlid per al moviment independentista? No suposa això la renúncia a l’objectiu fonamental de tot el moviment: l’exercici del dret d’autodeterminació? Alguns/nes ho haurien d’explicar molt be i donar arguments raonables que vagin mes enllà del xantatge emocional respecte a la situació personal de certes persones que, recordo, van optar per sotmetre’s a la justícia espanyola enlloc de prendre una altra via.

L’altra possible mesura que es podria aplicar, i que es la que promouen diverses entitats i partits polítics independentistes, es l’amnistia. Aquesta mesura te un abast polític molt mes general que els indults, perquè exigeix una llei específica, sí que te un abast general i deixa de considerar delictes els fets que s’hi inclouen, que a mes deixen de comptar com a antecedents penals. Malgrat allò que diuen alguns no es inconstitucional, la Constitució prohibeix només els indults generals, però a dia d’avui el Congreso de los Diputados ni tan sols ha admès que es pugui tramitar i, per tant, no s’ha pogut ni discutir en seu parlamentària.

Un ja te una edat, per a be i per a mal, i encara recorda quan va sortir al carrer a defensar l’amnistia fins a assolir-la el 1977. I també recordo quins resultats va tenir. Per si algú no ho va viure o no ho ha estudiat, l’amnistia del 1977 va acabar sent una estafa democràtica de la qual encara en paguem les conseqüències: 

1- Va situar en un nivell d’igualtat a aquells que havien lluitat contra la dictadura franquista i als servidors criminals del règim (us imagineu que a Alemanya o a Itàlia s’hagués col·locat al mateix nivell als nazis o feixistes i als lluitadors per la llibertat!)

2- Ha servit com a llei de punt final (malgrat organismes de l’ONU o Amnistia Internacional ho hagin denunciat) per als crims franquistes i va evitar qualsevol mena de depuració dels franquistes que ocupaven les estructures de l’Estat, ni que se’ls hi pogués demanar cap mena de responsabilitat pels seus crims. El recent cas Martín Villa, o d’altres, m’estalvien mes explicacions. Com es podia construir un règim democràtic així? 

Tornar avui a reivindicar l’amnistia suposa: 

1-Admetre uns processos judicials i unes sentències que no han tingut les mínimes garanties legals i amb sentències per delictes que en cap cas s’han comès. No hauríem de demanat la nul·litat dels judicis i les condemnes? 

2- A mes, agradi o no, es un reconeixement dels mecanismes d’un Estat, a qui li demanem l’amnistia, que ha demostrat a bastament la manca de respecte als drets humans mes  fonamentals. Cal això? No nego la bona voluntat i el patiment personal que hi ha darrere de la petició d’amnistia, però tampoc puc oblidar les paraules d’un dels empresonats: ‘La prioritat no pot ser alliberar els presos, és la resolució del conflicte’ (J. Cuixart). Podeu llegir la proposta de llei d’amnistia aquí: https://www.amnistiallibertat.cat/imatges/files/Llei%20Amnistia.pdf

Per cert, abans de llançar la campanya no hauria estat necessària una discussió seriosa i pública sobre el seu contingut  i els seus objectius? Una altra vegada organitzacions i partits ens han pres com a simples agents passius d’allò que decideixen uns pocs. A la web de la campanya hi trobareu els promotors d’aquesta iniciativa: Presentem accions conjuntes per reivindicar l’amnistia i un nou text de llei consensuada entre AiLL, Òmnium, ERC, JuntsxCat, i CUP, a partir de la proposta inicial d’Amnistia i Llibertat, elaborada per juristes reconeguts, catedràtics de Dret i politòlegs. 

No estem caient, una altra vegada, en una trampa que ens allunya de l’autèntic objectiu primordial: l’autodeterminació? Si allò que posarem en primer lloc ara es l’amnistia, sentint-ho molt, amb mi no hi compteu. Un te dret a equivocar-se, però quan torna a caure en el mateix error potser que s’ho faci mirar. Donarem a l’Estat espanyol una altra oportunitat de fer veure que aquí no ha passat res a canvi de la llibertat dels nostres presos? Almenys jo no ho veig clar. 

Es obvi que l’amnistia suposa un canvi radical respecte als indults, i per això l’Estat no en vol ni sentir a parlar, però no deixa de ser també donar una oportunitat a Espanya de rentar-se la cara abans que, com sembla, els Tribunals Europeus li treguin tots els colors. Per desgràcia, o sortosament, no sembla que hi hagi ningú a Espanya capaç de veure-hi mes enllà dels seus somnis imperials i unitaristes que pugui valorar l’amnistia com la solució de l’embolic en el qual s’han posat.

Tant en el cas dels indults, com en el de l’amnistia -tot i que a molt diferent nivell-, el problema el te un moviment independentista incapaç de tornar a generar un moviment social unitari, i que oscil·la entre l’acceptació de la derrota, i per tant la necessitat de pactar les condicions de rendició, o continuar fermament l’embat contra un Estat que ha demostrat moltes vegades que només en hi accepta si ens avenim a continuar sent una colònia i a viure la nostra llengua i cultura, la nostra personalitat, en la marginalitat.

Almenys seria desitjable que els diferents partits i organitzacions es deixessin de falòrnies i explicitessin clarament el seu projecte i la seva estratègia per tal que els ciutadans/nes puguem decidir informadament i lliure quina es la nostra opció. Segurament es allò de ja pots xiular, si l’ase no vol beure!

Si voleu, en parlem!

Ara digueu: “Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona 7 de Juny de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -