Divendres, novembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Sobre el prestigi de la ciència i la tècnica: Els conceptes i...

Sobre el prestigi de la ciència i la tècnica: Els conceptes i el seu ús polític i social

La batalla política fonamental dels nostres dies, per damunt fins i tot de la guerra pròpiament dita, es lliura en el camp dels conceptes i la seva seva significació per tal d’imposar unes determinades visions del món que pretenen justificar un determinat sistema polític i econòmic i les seves actuacions. Seria llarg d’analitzar com s’ha convertit el capitalisme en l’única realitat possible o com termes com terrorisme, islamisme o persones il·legals, per citar-ne només tres exemples, s’han revestit d’una significació per part del poder que l’hi permet justificar actuacions que estan clarament fora de la legalitat internacional i dels consensos bàsics sobre els drets humans universals. Però aprofundir en això aniria mes enllà de l’objecte d’aquest escrit.

Allò que ens pertoca aquí és veure com quan fem una anàlisi històrica del paper de la ciència i la tècnica en les diverses societats humanes, sempre admetent que normalment ho fem des de l’etnocentrisme occidental, és fàcilment observable aquest biaix conceptual en el nostre dia a dia.

Des del peripatetisme socràtic, l’acadèmia platònica o el trivium i quadrivium medievals, la divisió entre allò que es consideraven estudis humanístics i estudis científic-tècnics ha estat una constant, tot i que cal dir que en aquelles societats els estudis humanístics tenien una valoració superior als científics-tècnics, sobretot perquè en el món medieval la ciència sempre estava sotmesa a la visió teològica del mon. Amb el Renaixement, però sobretot amb el desenvolupament d’una ciència deslliurada dels frens teològics a partir dels segles XVI i XVII, i l’eclosió científica-tècnica lligada a la primera revolució industrial, el paper d’allò que la Il·lustració separava entre humanitats o lletres i ciències o ciències útils, va canviar radicalment, fins a l’època actual en la qual els estudis científics i tècnics tenen una preeminència social ben clara.

Valgui aquesta petita introducció històrica, que necessitaria d’una complexitat explicativa que deixem de banda aquí per raons d’espai, per entendre una mica allò que encara veiem sovint en els mitjans de comunicació i en molts àmbits acadèmics: la batalla per conquerir presència pública i en els plans d’estudis entre les humanitats i les ciències.

Comencem per fer notar que aquesta divisió conceptual hauria de ser desmuntada per diverses raons:

1.- Tots els estudis, tant els mal anomenats humanitats com els científics, són òbviament humanitats. Són estudis o anàlisis fetes pels humans, amb ajuda no humana o no. Per tant, hauríem de parlar d’humanitats que es dediquen a objectius diferents i potser també amb mètodes diferents, però sotmesos ambdós a la contingència i limitacions humanes. La pandèmia ens ha fornit molts exemples de com es pretenia fonamentar en raons científiques decisions que eren clarament socials i polítiques, oblidant que tot i la seva vàlua la ciència no pot donar per si sola respostes acabades i definitives, no és pas aquest el seu objectiu, i que la traducció de determinades recomanacions científiques a normes polítiques i socials hauria de passar sempre per una discussió pública seriosa que permetés avaluar-ne tots els aspectes, no només els científics.
2.- La pròpia divisió conceptual crea un trencament ideològic i pràctic que, com estem veient en aquest tema, no respon a la realitat d’una imbrincació indefugible entre ambdues. Allò que anomenem humanitats o ciències, no es poden entendre unes sense les altres. Fer-ho es un greu error que determina una aproximació impròpia a ambdues. Seria llarg de discutir aquí com en la realitat la seva mútua influència ha provocat i provoca una variabilitat que no s’explica en simples relacions de causa-efecte o de predomini d’una o l’altra.

3.- El prestigi contemporani de la ciència i la tècnica provoca dues reaccions:
a) es tendeix a qualificar a les humanitats com a ciències i a intentar agafar models i mètodes sorgits de l’àmbit científic com a aplicables a allò que anomenàvem humanitats. Així hem anat veient, per il·lustrar una mica que vull dir, com hem anat aplicant el terme ciència a les ciències econòmiques, a les ciències socials, etc. i hem arribat fins i tot a parlar de ciències astrològiques, teològiques. esotèriques o de la felicitat. Deixo a cadascun/a dels lectors/es que en faci la seva pròpia valoració sobre on porta això.
b) el fenomen no es només terminològic, es tracta d’agafar també els mètodes i tècniques de les ciències físiques, matemàtiques o naturals per tal d’emprar-los en les abans anomenades humanitats. Ha passat en sociologia (Durkheim, per exemple), història (història total de P. Vilar), la politologia (sistemes complexos d’Innenarity), filosofia (els paradigmes de Kuhn), etc. i ha trobat la seva màxima expressió en l’economia, on ja no es pot dir res sense uns models matemàtics i estadístics. No pretenc pas dir que això no hagi tingut resultats positius en molts casos, però també voldria remarcar que també n’ha tingut de negatius. Agradi o no, la complexitat de les societats humanes, de les persones i de les relacions entre elles i els altres éssers vius i el medi-ambient, no semblen reduïbles a models purament matemàtics o físics, almenys fins allò que conec. No faré pas d’endeví i, per tant, no diré pas res sobre si això serà possible en el futur.
Clar que també podríem dir que fer filosofia, per exemple, sense tenir en compte tot allò que ens han aportat els coneixements científics, per exemple la neurociència, es tornar a plantejaments metafísics que ja seria hora de posar al seu lloc. 

4.- Un problema observable es també com la ciència ha patit una divulgació conceptual homogeneïtzada per una visió acientífica, i no pretenc fer cap joc de paraules. La ciència es mou sota el mètode d’assaig-error, la incertesa, la revisió, el continu canvi de paradigmes… i, en aquest sentit, això xoca amb una societat en la qual el sistema informatiu dominant pretén treballar amb certeses i afirmacions unívoques, revestides a més per un mantell de neutralitat. La pandèmia actual de la covid19 també ha estat un exemple magnífic de com volíem revestir de neutralitat tècnica i certesa afirmacions que, no per haver estat fetes per científics, podien tenir en cap cas aquestes característiques, però socialment i política alguns han considerat que calia donar-les-hi aquest caràcter.

5.- Cal remarcar també que en el món científic-tècnic s’ha produït un cert trencament entre allò que s’anomenen ciències pures o bàsiques i tecnologies. Això produeix també una valoració superior de la investigació pura, sobre l’aplicada i les tecnologies derivades. Em sembla un altre error: no sempre es pot, ni potser es desitjable, separar-ne una de les altres, sinó és amb fins simplement discursius. De la mateixa manera que defensàvem la imbrincació necessària entre ciència/tècnica i societat, també crec necessària mantenir aquesta imbrincació entre la investigació científica bàsica i les diferents tecnologies que la possibiliten o que en són conseqüència. 

Un altre aspecte a tenir en compte és que normalment a les persones corrents allò que ens arriba són fonamentalment les aplicacions tecnològiques, no pas la ciència bàsica que hi ha darrere dels artefactes que incorporem a la nostra vida quotidiana. I també que cada vegada estem mes lluny de la comprensió i de l’ús autònom dels aparells i aplicacions que fem servir. A tall d’exemple, i en podríem citar molts, ho hem vist en el camp de l’automoció: no fa tants anys molts propietaris/es d’un automòbil eren capaços d’obrir el capot d’un cotxe, cercar on hi havia un problema i, si eren una mica manetes, resoldre’l, bàsicament perquè un cotxe era un producte mecànic. Avui, amb l’automatització, els sistemes electrònics i els circuits impresos ja ni se’ns acut de provar-ho. Recorrem immediatament a un tècnic que l’únic que fa es xequejar on hi ha el problema i canvia la peça espatllada; arreglar ja no es cap procés mecànic sinó un simple canvi de peces. Hem passat a una societat d’obsolescència programada en la qual en molts oficis ja no cal cap aprenentatge llarg i costós, sinó simplement tenir els aparells necessaris per detectar el problema i, en massa casos, no resoldre’l, sinó canviar la peça o l’aparell sencer. Surt més barat, econòmicament no pas social i ecològica, el canvi d’aparell que no pas l’arranjament. 

6.- Si hom pot considerar que històricament sempre la relació entre ciència/tècnica i societat ha estat molt complexa, no cal dir que actualment encara ho és mes. El desenvolupament de la física quàntica, la teoria de la relativitat, la biotecnologia i la genètica, la intel·ligència artificial i la robòtica, la nanotecnologia, els avenços en astrofísica, etc. etc. son només unes petites mostres de com hauríem de ser avui de conscients d’aquesta complexitat, i del grau d’incertesa en el qual hem d’aprendre a viure.

Segurament si alguna cosa hauríem d’haver après de la relació ciència/tècnica i societat, és precisament això: aprendre a viure en la consciència dels nostres límits, en la incertesa i en la provisionalitat indefugible dels nostres coneixements. Segurament era mes còmode viure en les certeses teològiques o d’una determinada concepció de la ciència. Els humans, potser per sort, hem demostrat ser molt capaços de crear-nos mites consoladors i explicacions tranquil·litzadores, però la seva utilitat no ens hauria de fer oblidar que són això: històries o visions fabricades.

Francesc Pomés Martorell 

Roda de Berà, 15 de setembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

Article anteriorLES CARTES BOCA AMUNT.
Article següentTenim una bona tàctica?
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

2 COMENTARIS

  1. Hola Xavier,
    Un cop més puc dir que m’ha interessat força el teu article, però he  necessitat rumiar per opinar.
    Perquè toques molts temes i no sé si sabré fer-ho de manera senzilla i entenedora per a qualsevol nivell d’instrucció de les persones que ens llegeixen.
    Primer, les paraules i els conceptes. L’autor “d’Alícia en terra de meravelles” li feia dir a algun dels personatges d’una de les seves obres: “les paraules volen dir el que JO dic que volen dir”. No ho perdo mai de vista, em pregunto sovint, no què em diu algú, sinó qui és, que sé sobre el seu pensament, què pretén que jo entengui amb les paraules que em diu.
    És molt certa la manipulació a la qual hem estat i estem sotmeses/os des de la propaganda per al consum de productes, siguin comercials o polítics o ideològics, inclosa la interpretació avui tan descaradament defensada que tot són versions i que la veritat NO existeix.
    Aquest sol tema del llenguatge i l’ús pervers que se’n fa ja es mereix discussió i divulgació perquè arribi a la consciència de  tothom i no ens enganxin despistats quan ens venen motos, des de les “armes de destrucció massiva” a l’Iraq fins a l’absència de la taula de “diàleg” en la “fita” històrica de trobar-se per parlar (de no-res)(que ja havia passat dues vegades, el 2019 i el 2020 amb el MHP Torra)
    Continuarà no sé quan

  2. Hola Montse,
    Un plaer tornar a llegir el teu comentari que, com sempre, obre noves línies de reflexió.
    En el meu article allò que fonamentalment volia explicar és com en el món contemporani hem substituït l’autoritat, que abans s’assignava a les religions, per una `pretesa autoritat científica i tècnica.
    És obvi que és millor que haver-nos de conformar amb la paraula de Déu, com van voler fer amb Galileu, però té el risc de convertir en una veritat absoluta allò que diu la ciència, quan de fet aquesta es fonamenta sempre en el dubte i la revisió constant.
    Durant la pandèmia hem vist com científics s’atrevien a parlar de mesures socials com si sobre això tinguessin cap autoritat. Un científic pot parlar, sempre destacant que és allò que se sap fins al moment, de qüestions científiques i en això, jo que no en sóc li donaré valor a la seva opinió, però quan es posa a parlar de mesures de política social, la seva opinió té el mateix valor que la de qualsevol altre ciutadà. Ni més, ni menys.
    Respecte a la teva encertada anàlisi dels usos del llenguatge en la vida social, crec que el pensament actual allò que ens ha fet veure és que aquest no és, ni ha estat mai, neutral, sempre ha estat lligat a determinats models socials i els seus poders hegemònics. I saber això, és cert que ens crea incertesa, però també ens ajuda a entendre millor la realitat.
    Dit d’una forma entenedora: per què anomenem terrorisme a actes de grups que van contra el sistema establert, pel motiu que sigui, i en canvi parlem de víctimes col·laterals quan un bombardeig d’una gran potència es fa sobre població civil? Per què hi ha morts de primera, que plorem tots, i morts que no importen a ningú?
    Els catalans, a més, hem esdevingut experts en la perversió del llenguatge i les conseqüències que té: una simple manifestació o una votació pacífica han estat convertides en un delicte de sedició i han servit per condemnar a llargues penes de presó a diverses persones. Persones que exerceixen el seu dret d’expressió i manifestació són convertides en criminals i perseguides, i a alguns membres dels CDR els jutjaran per terrorisme, sense que consti que s’hagi produït cap acció terrorista.
    Com tu apuntes, es tracta de crear un marc mental que justifiqui la repressió per part del poder, per això hem de vigilar també amb aquests usos perversos del llenguatge que es difonen pels mitjans de comunicació de masses.
    En continuem parlant!
    Cordialment,
    Francesc
    P.S. Veig que em dius Xavier, no passa res, però em dic Francesc.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -