Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Reinventar-nos com a país, amb permís de… la CIA? de...

Reinventar-nos com a país, amb permís de… la CIA? de Montserrat Domingo i Morató

El Che Guevara havia de ser aniquilat sí o sí, com fos, perquè propugnava i organitzava lluites d’alliberament dels pobles en terreny abonat, Bolívia.

Per a això abans hem d’assolir la independència? Potser sí o potser no. Em sembla que cal pensar, ja des d’ara, com voldrem i podrem caminar els primers 20 anys, desmanegats com estem quedant per la salvatge repressió unionista, sortint de la ferotge pandèmia i en mans d’inversors forans i poders aliens que tindran interessos i expectatives sobre el nostre pais. No estic gens segura ni que els molt rics que voldran romandre a Catalunya maldaran per defensar la conquesta assolida, ni que l’Europa meridional no esdevindrà un pati del darrere del continent euroasiàtic, equivalent al que ha estat Sud-amèrica per als EUA tot el segle XX.

Ja el 25 de març del 2018, concentrades una amiga i jo en la protesta contra la retenció primer, detenció després, del MHP Carles Puigdemont a Alemanya, ens preguntàvem: què deu tenir decidit la CIA per a Catalunya? Havia circulat documentació escrita del pretès informe on se’ns esmentava, que hivernava al calaix del despatx d’Obama. No vam saber imaginar com es concretarà. Prenc per aproximar-m’hi uns països de referència per a una visió pessimista, a preveure i combatre.

L’any 1959, un règim democràtic post-dictadura, en només 6 anys, havia aconseguit construir grans infraestructures viàries i escoles públiques de primera arreu de Veneçuela. L’Arcadia de Sud-amèrica es va anar omplint d’emprenedors i de treballadors immigrants de molts llocs del món. Els ingressos de l’explotació petroliera, però, no van dirigir-se a crear indústria, tot s’importava. Els vaixells nord-americans hi anaven carregats d’electrodomèstics i vehicles, i tornaven plens de fuel i de minerals de ferro i altres matèries primeres. D’altra banda, molts articles de consum a la llar procedien del Japó. D’un bolívar llavors te’n donaven 14 pessetes. Un dólar costava 4,5 bolívars.

Exiliats catalans flequers, que em van acollir el 1989, havien construït una empresa alimentària de grans proporcions, malgrat haver fugit a França des de Figueres, sense res, el 1939. Però aquell 1989, ja les capes populars varen esclatar, se’n va dir  “el caracazo” del 27 de febrer, una sublevació amb saqueig i toc de queda de 15 dies, al centre d’una ciutat que havia estat el símbol de l’opulencia i d’una  modernització desigual: la ciutat rica dels Machado i els Mendoza, oligarques que portaven el seu capital cap a Miami, i la de la gent pobre de solemnitat, dels “ranchitos”, que envoltava com una corona de miseria els espais de la vall del luxe. Quan Chavez va organitzar canvis per donar protagonisme i empoderament a qui no n’havia tingut, les obstrucciones de tota mena van posar-se en marxa. I encara duren. Ara quants bolívars s’haurien de pagar per aconseguir un dólar?

Altres països veïns havien estat gestionats a distància semblantment, via CIA. D’aquells anys ençà hi ha tota la rastellera de dictadures, per ordre alfabètic, que no cronologic – Argentina, Bolivia, Brasil, Xile, Equador, El Salvador, Guatemala, Honduras, Nicaragua, Panamá, Paraguay, Perú, Uruguay….. Tots varen patir cops d’estat o imposicions foranes davant els intents d’autogestió democràtica.

A Equador, em vaig trobar amb la substitució d’un govern democràtic per un de militars en els pocs mesos que van anar des que es van posar en marxa gestions laborals via UNESCO fins a l’arribada al país.

A l’Argentina, el 1973 un peronisme reciclat va acabar passant a mans del general dictador i assassí Videla.

De l’11 de setembre xilè no cal aclarir gaire res, tothom sap com va ser el cop contra Salvador Allende i la brutal i perllongadissima repressió. I com el democràtic Regne Unit va deixar tornar impunement Pinochet des de la Gran Bretanya el 1998, quan governava el Laborista Tony Blair.

El Che Guevara havia de ser aniquilat sí o sí, com fos, perquè propugnava i organitzava lluites d’alliberament dels pobles en terreny abonat, Bolívia. Amb paranys el mataren el 1967. Quan Evo Morales va decidir posar els habitants originaris al poder i promoure la cultura pròpia ancestral, quant de rebombori no ses va produïr per obstaculitzar la seva gestió.

Les cançons tradicionals populars o de protesta i lluita -. de Mercedes Sosa, Atahualpa Yupanqui, Violeta Parra, los Quilapaiun, Victor Jara, Soledad Bravo, Jair Rodrigues, Elis Regina, Maria Betania..- els escrits de denuncia d’Eduardo Galeano, “Las venas abiertas de América Latina “, la poesía de Daniel Viglietti, entre tants.

La visió de la pobresa en laTeologia de l’alliberament, que defensaven els bisbes Casaldàliga i Romero, i Ernesto Cardenal i tants altres capellans, monges compromeses i gent de base…on ha anat a raure tant d’esforç?

On anirà a raure l’esforç de la República Catalana, quan l’haurem assolida? Dependrà només de nosaltres? No ho crec. No ho sé, de qui dependrà. M’agradaria que hi penséssim, molt més enllà de la imminència d’unes o altres eleccions. I em conforta que les intervencions en política internacional dels nostres eurodiputats són com cal en cada tema.

I vull pensar que teixint uns llaços prou forts entre les classes socials i les ideologies que avui som representades en la transversalitat real de Junts per Catalunya, aconseguirem endevinar d’on bufen els mals vents i organitzar-nos anticipadament, per poder actuar amb eficàcia, com a protagonistes, i no haver d’aclofar el cap com a súbdits sotmesos, no empassar-nos els gripaus de nous pretendents a colonitzadors.

Els sistemes de defensa no armada de la Catalunya que estem construint els hem d’imaginar ja ara, caracteritzar, debatre i organitzar amb temps. Ho espero de Junts per Cat, del Consell per la Republica i del Procés Constituent. Si Junts superem de molt qualsevol altra força podrem posar-nos a fer-ho fins i tot mentre encara siguem només una autonomia sense poder.

Autora: Montserrat Domingo i Morató


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.
Fes-te subscriptor premium (Aquí) per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

Article anterior#EmRespons?.- Either Mark
Article següentNO VAIG VEURE EL FAQS.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -