- Publicitat -
Inici Faristol Quines democràcies tan bufones ens estan quedant!

Quines democràcies tan bufones ens estan quedant!

your mother
is in the habit of
offering more love
than you can carry

your father is absent

you are a war
the border between two countries
the collateral damage
the paradox that joins the two
but also splits them apart

Rupi Kaur, Milk and Honey

Un dels aspectes en què ens hauríem de fixar en l’evolució de les societats occidentals en aquest segle XXI és en la retallada de la qualitat democràtica de molts Estats i la conseqüent pèrdua de drets que estem patint, sigui amb una excusa o l’altra. Anem avançant sense aturador cap allò que alguns analistes han denominat democratura, és a dir cap a règims que mantenen una aparença democràtica, amb pluralitat de partits i eleccions lliures, però en els quals la limitació de llibertats individuals i col·lectives, en nom dels interessos de l’Estat, són cada vegada més habituals i en les quals els governs elegits tenen un marc d’actuació real força limitat per poders no democràtics com les patronals, lobbies i un marc internacional que va més enllà de la sobirania popular.

Per situar-ho en els temps recents, la crisi econòmica començada el 2008 va marcar l’inici d’una retallada de drets laborals i socials força importants, la privatització de molts serveis públics, a més d’emprar els recursos públics per salvar a la banca i entitats financeres privades. Quan tot just semblava que sortíem d’aquesta crisi, sense recuperar allò que s’havia perdut respecte als drets socials, la pandèmia de la Covid va servir per justificar la imposició de tot un seguit de mesures que retallaven, injustificadament en molts casos, drets fonamentals de la ciutadania com la lliure circulació o el dret de manifestació. I per acabar-ho d’adobar, la guerra d’Ucraïna ha estat utilitzada per imposar una mentalitat militarista, amb augments molt importants de la despesa militar, la imposició d’una mena de pensament únic i la censura de mitjans informatius de l’altre bàndol.

Paral·lelament a això que hem descrit, i lligat estretament, s’ha produït en moltes democràcies l’eclosió de fenòmens populistes i d’extrema dreta, feixistes en força casos, que posen en perill drets democràtics producte de molts anys de lluita. No cal dir que això no és pas una simple coincidència, sinó el producte d’una determinada concepció política abonada, també econòmicament, per les elits dominants en cada Estat.

El panorama, sense ser exhaustius, és força clar. Vàrem començar amb la guerra contra el terrorisme per justificar reduccions de drets i atacs directes als drets humans fonamentals, invasions fora de cap legalitat internacional, com el que es va produir a l’Iraq, el règim del qual tenia molts defectes, però no el d’estar aliat amb l’islamisme radical que va provocar l’11S. La justificació de la política d’apartheid israeliana i l’aliança amb les satrapies del Golf Pèrsic, que sí que estan a l’origen de l’islamisme radical i els atemptats als EE.UU. de l’11S del 2001. La crisi econòmica del 2008 enlloc de portar a una rectificació del rumb del capitalisme que l’havia provocat, com van prometre alguns dirigents mundials en el primer moment, es va resoldre amb l’ajuda pública a negocis privats i la retallada de drets laborals i socials per a la majoria de la població i un augment de les desigualtats socials arreu del món, també en les democràcies occidentals. La pandèmia de la Covid, a part de la retallada de drets fonamentals, va convertir-se en una font de negoci per a les grans farmacèutiques i tot un seguit d’intermediaris i en una altra font de desigualtat. No s’ha alliberat el dret de propietat de les vaccines amb la qual cosa els països del tercer món continuen tenint-hi avui un accés restringit. En molts Estats democràtics això va anar acompanyat de tics autoritaris que donaven uns poders a l’Estat i les forces policials totalment contraris als drets de les persones.

Aquest panorama s’ha donat d’una manera o altra en totes les democràcies occidentals, en aquest article no analitzo la situació en les dictadures òbviament encara pitjor, però ha estat més notori en aquelles democràcies més dèbils o poc consolidades, com la de determinats Estats de la UE de l’est d’Europa o com l’espanyola. La guerra d’Ucraïna, sobre la qual ja vaig donar la meva opinió: Lògiques imperials, està servint per justificar mesures de censura, per fer una política migratòria que mira el color de la pell i la cultura dels refugiats, no són refugiats també els de les guerres, d’Iraq, Síria, Afganistan, i tantes altres?, per què un tracte tant diferent? I també per engreixar el militarisme i els negocis dels fabricants d’armes. Tot això a costa de la població civil ucraïnesa. El pensament únic s’imposa: Rússia és la dolenta i l’OTAN i Occident són uns sants. Potser cal no justificar de cap manera la invasió russa a Ucraïna, però tampoc cal empassar-se les rodes de molí que ens pretenen vendre els Estats. 


En el cas de l’Estat espanyol, hereu clarament de la dictadura feixista franquista, tot això que hem anat descrivint s’ha donat en grau superlatiu. Ens van portar a l’il·legal guerra contra l’Iraq amb mentides -en vam pagar l’11M-, la privatització de serveis públics i les retallades s’han fet en benefici d’uns pocs connectats amb el poder, es va implantar una llei de seguretat, l’anomenada llei mordassa, limitadora de drets i que encara continua vigent malgrat les promeses dels actuals governants, es van crear institucions de control de la informació, es va posar a l’exèrcit al front de la lluita contra la Covid, amb comissions assessores secretes. Es va limitar greument els drets laborals amb una llei feta pel govern del PP que els actuals governants havien promès derogar i que finalment només han retocat lleument. I el rescat bancari, a diferència d’allò què ha passat en d’altres democràcies, l’hem assumit els ciutadans sense que la banca hagi retornat els diners ni quan ha tornat a tenir beneficis. Censurar mitjans russos és quasi bé un joc per a un Estat que va tancar il·legalment i sense raó diaris bascos o va escorcollar mitjans catalans abans de l’1 d’octubre, i és responsable del terrorisme d’Estat dels GAL.

Sobre la repressió política i judicial aplicada a l’independentisme català no cal explicar gran cosa perquè és ben coneguda, però això no en treu la seva gravetat, ni l’atac a la democràcia que suposa negar a un poble el seu dret a decidir el seu futur. Les grans democràcies occidentals han mirat cap a una altra banda.  Es veu que això del dret a decidir lliurement només val pels ucraïnesos o qualsevol altre poble que no sigui part de l’òrbita occidental, i si és contra Rússia o la Xina millor. De Cuba, Palestina, el Iemen o d’altres Estats no sotmesos a Occident no cal parlar-ne, oi? 

Podríem afegir molts més fets significatius, però crec que n’hi ha prou per constatar el retrocés democràtic que s’està produint i per ser conscients que la lluita per la democràcia, la sobirania popular i la defensa dels drets humans són tasques imprescindibles avui més que mai i que no fer-ho  ens aboca a règims d’aparença democràtica però totalment condicionats pels interessos de les elits dominants.

Certament, de la crisi no n’estem sortint, si en sortim, millor que abans, sobretot si parlem de la majoria de la població.

Si voleu en discutim!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 17 de març de 2022 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular