- Publicitat -
Inici Faristol Quin rollo! Una altra vegada amb el conte del feixisme? per Francesc...

Quin rollo! Una altra vegada amb el conte del feixisme? per Francesc Pomés Martorell

A vegades el terme feixista s’ha  banalitzat i emprat com a forma de desqualificar a qui pensa diferent d’un/a. Això es una errada clara perquè acaba banalitzant i desfigurant l’autèntic feixisme. El feixisme es caracteritza pel culte a un líder messiànic, una concepció política autoritària i contrària a la radical igualtat entre totes les persones, l’ús de la violència verbal i física contra els contraris, la superioritat ètnica i cultural, el nacionalisme exacerbat i agressiu, un masclisme primari i l’antidemocratisme. Tot i que algunes d’aquestes idees es poden trobar en diversos corrents polítics, quan es troben conjuminades en un moviment o partit polític es quan podem parlar pròpiament de feixisme. 

imatge de Google

Cal dir que el terme es aplicable objectivament al franquisme, tal i com va fer la ONU en una Resolució del 1946, que us resumeixo: Resolució 39(1)de l’Assemblea General de la ONU: “(a) En origen, naturaleza, estructura y conducta general, el régimen de Franco es um régimen de carácter fascista, establecido en gran parte gracias a la ayuda recibida de la Alemania nazi de Hítler y de la Italia fascista de Mussolini; (c) Pruebas incontrovertibles demuestran que Franco fué, con Hítler y Mussolini, parte culpable en la conspiración de guerra contra aquellos países que finalmente en el transcurso de la guerra mundial formaron el conjunto de las Naciones Unidas. Fué parte de la conspiración en que se pospondría la completa beligerancia de Franco hasta el momento que se acordara mutuamente. Convencida de que el Gobierno fascista de Franco en España, fué impuesto al pueblo español por la fuerza con la ayuda de las potencias del Eje y a las cuales dió ayuda material durante la guerra, no representa al pueblo español, y que por su continuo dominio de España está haciendo imposible la participación en asuntos internacionales del pueblo español con los pueblos de las Naciones Unidas; Recomienda que, si dentro de un tiempo razonable, no se ha establecido un gobierno cuya autoridad emane del consentimiento de los gobernados, que se comprometa a respetar la libertad de palabra, de culto y de reunión, y esté dispuesto a efectuar prontamente elecciones en que el pueblo español, libre de intimidación y violencia y sin tener en cuenta los partidos, pueda expresar su voluntad, el Consejo de Seguridad estudie las medidas necesarias que han de tomarse para remediar la situación». (Quincuagésima nona reunión plenaria, 12 de diciembre de 1946). 

Una anècdota sucosa per als psiquiatres i freudians en general. Quan l’ONU va fer aquesta Resolució, el franquisme va convocar una manifestació de recolzament a Franco, en el mes pur estil d’exaltació al líder, amb el lema:»Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS».Si voleu llegir la resolució completa: http://www.derechoshumanos.net/memoriahistorica/1946-Resolucion-ONU.htm

Després vindria la guerra freda entre els EE.UU i la URSS i la realpolitik, i la resolució va quedar oblidada i incomplerta. Franco va saber pujar-se al carro de l’anticomunisme i les democràcies van mirar cap a un altra banda, tot i que no es va admetre mai a l’Espanya franquista a la naixent CEE. L’anomenada transició democràtica, comanada per l’hereu designat pel dictador, no va suposar cap procés d’assumpció de responsabilitats ni de depuració de tots els col·laboradors de la dictadura. 

Tots van continuar en els aparells de l’Estat i van mantenir el seu poder econòmic i polític. L’amnistia del 1977 va col·locar al mateix nivell als criminals franquistes i als lluitadors per la llibertat. I aquí estem!

Per això quan algú s’estranya de certes actituds autoritàries o del paper del deep state, de l’actuació del poder judicial, les actituds de les forces armades o policials, de la corrupció imperant, o el renaixement del feixisme, o ignora la historia o, el que es pitjor, justifica la pervivència dels components franquistes d’una anomenada democràcia que no ha trencat amb les arrels feixistes. La conclusió la pot fer cadascú/na.

imatge de Google.

Davant del feixisme no hi valen mitges tintes, ens hi juguem la llibertat de tots/es, però tampoc valen per a res postures de suposada superioritat intel·lectual ni moral, en les qual caiem de vegades. Un dels problemes de l’esquerra i dels demòcrates en general, es que quan ha d’enfrontar-se amb la dreta i l’extrema dreta ho fa des de dos pressupòsits erronis: 

1- Una posició de pretesa superioritat moral i intel·lectual que li fa menystenir els arguments i plantejaments de l’extrema-dreta i no valorar-ne la seva importància, les bases ideològiques i culturals dels seus plantejaments i, en definitiva,la capacitat d’influència social que tenen. Quan se n’adonen es tard i el joc polític es juga en el camp que han marcat aquestes i es veuen obligats a jugar a la contra. Això ha passat, per exemple, en el camp econòmic on les dretes han marcat un camp on el capitalisme sembla indiscutible i les esquerres sembla que només poden intentar petites reformes, sense poder discutir el sistema en el seu conjunt. Es allò de què només hi ha una política econòmica possible, cosa que la globalització ha exacerbat. En el camp de la lluita política s’han deixat atrapar per una determinada concepció de la democràcia, formalista i partidista, que no deixa lloc a plantejaments seriosos d’aprofundiment democràtic com serien fer mes ús de formes participatives, del control i exigència de responsabilitats als representants elegits i de presa de decisions menys mediades pels partits i els lobbies, per exemple. En el camp cultural i els mitjans de comunicació de masses i la xarxa, hi ha qui defensa un cert elitisme cultural i  menysprea les manifestacions mes populars de la cultura i als grans mitjans de comunicació de masses i les aplicacions d’internet. Abandona així aquest camp a les dretes que n’han après a treure rèdits polítics importants. I no cal dir que les dretes, tan a Alemanya, com a Itàlia i a España, no van dubtar a emprar el feixisme per assegurar els seus interessos.

imatge de Google

2- A més tendeix a menystenir aspectes socials que han configurat durant segles les mentalitats col·lectives: el nacionalisme excloent, el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l’homofòbia, etc. i es tendeix a pensar que n’hi ha prou a denunciar-ho, enlloc de fer una lluita constant i pedagògica per anar canviant aquestes mentalitats, no només amb canvis legislatius sinó amb canvis que incideixin realment en els costums. Agradi o no, les comunitats humanes s’han configurat històricament establint un nosaltres i ells, imposant unes determinades concepcions i mentalitats socials com a hegemòniques i «normals», relegant a les dones a papers secundaris i sotmesos, perseguint la dissidència i aquells que prenien opcions «anormals» i en això les religions hi han jugat un paper fonamental. I això forma part d’un subconscient social al qual ens hem d’enfrontar.

Avui la crisi global, que el Covid19 només ha fet que patentitzar, es una crisi d’un sistema econòmic i d’un concepte de creixement davant la complexitat de la qual les solucions simplistes, per falses que siguin, juguen a favor de corrent, i l’onada autoritària, populista i fins i tot filo-feixista s’estén i l’esquerra es incapaç de donar alternatives reals que no siguin simple reformisme. Es difícil, però imprescindible, fer entendre que la complexitat del mon actual i la seva problemàtica no es pot solucionar amb receptes simples com les que dona el feixisme: lideratge messiànic, culpar a l’altre, sigui aquest altre una minoria nacional, els migrants o els jueus, i aplicar solucions autoritàries i dictatorials. Es fàcil de dir però força mes complicat d’explicar, i mes quan el joc partidista juga només a interessos de curt termini i es incapaç de reconèixer que no hi ha solucions fàcils ni senzilles i que en molts casos no tenim solucions, sinó incerteses.

A España i Catalunya, a tots aquests factors generals, cal afegir-hi un règim polític hereu directe del franquisme i del seu pòsit cultural, un Estat fallit -tant econòmicament com, com a projecte col·lectiu- i una esquerra dèbil i acostumada a jugar en el camp que han marcat sempre les dretes des del 1978. Se’n recorda algú que el PSOE-PSC havien defensat el dret d’autodeterminació dels pobles d’España? Que el PCE-PSUC parlava de la nacionalització de la banca?

Per als catalans una possible sortida es crear un Estat propi que marqui un nou camp de joc, amb el qual no evitarem els fenòmens generals assenyalats, també hi ha feixistes catalans, però sí que podria permetre afrontar-los d’una forma diferent. 

Es des del coneixement, l’argumentació i la lluita política com hem de combatre el feixisme i les seves arrels ideològiques, polítiques i econòmiques, que, agradi o no, responen a certs condicionaments culturals presents al llarg de la història de la humanitat. Som-hi! 

Francesc Pomés Martorell. Historiador i professor jubilat.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

Article anteriorEts de PIMEC? VOTA!
Article següentNi en el govern ni amb Mas.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -