Dimecres, juny 16, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Social QUI PAGA, MANA.

QUI PAGA, MANA.

Ho hem viscut en estats totalitaris, però també en països que es feien dir socialdemòcrates o d’esquerres, la manipulació amb la qual treballen els mitjans segons qui els paga, està més viu que mai.

Diria que això ho tenim tots molt clar quan es tracta del món empresarial, però no ho tenim així de nítid quan es tracta del món empresarial dels mitjans de comunicació. He de dir que durant molt de temps, filtrava poc les notícies que he anat rebent directament en els meus ulls i orelles, i donava bastant per fet, que els mitjans eren els encarregats de filtrar tot allò que fos fake news o manipulació pel ciutadà, dedicant-se en exclusivitat a descobrir la veritat, però des de fa ja un grapat de temps i molt més des del procés, he anat veient que era una farsa, que els periodistes, i parlo en genèric – i obvio evidentment honroses excepcions que van desapareixent de les graelles mediàtiques per “molestos o incòmodes”, queden els soldats obedients que expliquen allò que els marca la direcció, això si, amb un sou de merda, que ara es diu precarietat. 

Ho dic això perquè fa dies que en volia parlar i com no,  la gota que va fer vessar el vas, va ser la intervenció al #Faqs de les periodistes Maika Navarro i Neus Tomàs ploriquejant primer,  perquè diuen sentir-se, “violentades” per la confrontació política als carrers (aquesta gent pel que veig, no ha estat mai en un conflicte als carrers en la vida), i per part dels polítics, això li haurien de dir als seus caps que són qui reben les subvencions més o menys escandaloses depenent de qui governa i de quina línia editorial té el mitjà. 

Per tant, menys llops senyors i senyores periodistes, que les gallines obedients estan ben guarides als corrals, i qui sí que se la juga, és qui vol donar la seva opinió i li tanquen les portes constantment per no fer enfadar l’amo. 

Després tenim a la icona de les fake news, que no diré el seu nom, per no fer-li publicitat, que ha vingut a esvalotar el ramat des del periodisme diu cap a la política, perquè creu que els periodistes han de tenir una veu pròpia, mentre va llançant en directe, mentides a dojo, sobre el que es fa dins de les escoles, on aquestes honrades periodistes i grans patidores dels polítics i el ciutadà mitjà, se les van menjant amb patates. I no només no li esmenten la pèrfida mentida a l’entrevistada, sinó que a fal·làcia, tampoc és rectificada per la presentadora del #FAQS Cris Puig i que jo sàpiga tampoc ha rectificat aquesta mentida el programa.

Això no és periodisme, això és un teatre esperpèntic. I la culpa de què hi hagi tanta política vulgar, es culpa del periodista que ha venut la seva ànima al diable, el del sou a final de mes. Hi ha professions com el periodisme, que haurien de tenir el seu jurament hipocràtic, encara que només fos per preservar la salut mental de la llibertat i transparència que diuen servir.

Mirem el que passa als EUA d’Amèrica amb l’era Trump. Ara tothom es fica les mans al cap, sobretot els periodistes, quan han estat ells els que havien d’haver donat la veu d’alarma del que estava succeint en el seu país fa anys, el populisme desbocat. Amèrica no és la Xina, i no poden adduir que no els han deixat parlar perquè hi ha censura, o  que no sabien el que passava quan davant d’ells tenien a un psicòpata en prime time cada dia. 

foto, TIME

Tothom el coneixia i el coneix i l’han deixat fer, com ha passat amb altres líders arreu del món, mentre ha sigut profitós per la causa, o pels que controlen aquesta causa, o per guanyar vots al partit, o govern, mentre per altre banda llencen consignes falses contra polítics demòcrates que intenten fer bé la seva feina.

Avui a Trump, l’estan fent fora de la Casa Blanca, els ciutadans primer, perquè ha guanyat el partit demòcrata, però també amb una coça al cul sense esperar el relleu com pertoca, els mateixos republicans de bé que el van posar per guanyar eleccions, tot i saber qui era, amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació, perquè ara té el botó nuclear fins al 20 de gener i és un perill mundial.

A casa nostra i a petita escala,  tenim també alguns comportaments que indiquen que hi ha coses que no rutllen com cal, i els silencis, no deixen de ser col·laboracions necessàries. La causa no ho ha de tapar tot, no és sa, ni higienic, cal ventilar certs espais is volem seguir caminant.

Mentre el periodisme estigui controlat i subvencionat pels governs, no tindrem llibertat informativa.

Ho tenim evidenciat als sindicats, en  el moment que els sindicats van passar a ser subvencionats pels governs (época socialista de Felipe González) van deixar de lluitar pels treballadors, i el treballador va deixar de confiar amb els sindicats i per això els sindicats per viure tan bé com ho fan tenen dependència de TOTS els governs d’Espanya i la patronal amb el president que sigui, tinguin el color que tinguin. 

No oblideu mai la vaga de la canadenca, el 1919 a Catalunya, quan hi havia un milió i mig d’afiliats a la CNT, i van aconseguir:

Acceptació de la jornada laboral màxima de 8 hores.

Alliberament de la majoria dels presos.

Increments salarials significatius.

Capacitat legal de negociació dels sindicats.

Readmissió dels acomiadats vaguistes per part de l’empresa elèctrica (pràcticament la majoria dels treballadors barcelonins).

vaga de La Candenca 1919, foto de TimeOut

Mai més s’ha aconseguit res semblant, i es va fer a Catalunya i ho ha pogut gaudir la resta del món i no ens adonem de la seva importància, acostumats com estem a viure com a súbdits.

El procés d’independència es el principi d’alguna cosa que sé s’hi podría semblar, i de ben segur que si és així , ja es posaran els soldats a sou precari dels mitjans de comunicació, i ho prepararan per embrutar-ho o menysprear-ho perquè mai es pugui crear res semblant com la canadenca. Nosaltres hem de trobar el camí, l’espai, el fòrum de participació, on tot això ho puguem desenvolupar, no serà fàcil, mai ho és, però tot és possible si hi ha voluntat i unitat d’acció.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -