Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Faristol Qui molt s’abaixa, el cul ensenya! per Francesc Pomés i Martorell.

Qui molt s’abaixa, el cul ensenya! per Francesc Pomés i Martorell.

La consciència d’un mateix no és tancament a la comunicació. La reflexió filosòfica ens ensenya, al contrari, que és la seva garantia. La consciència nacional, que no és el nacionalisme, és l’única que ens dóna dimensió internacional. 

Frantz Fanon: «Els condemnats de la terra» (1961).

Intentar fer un recull de com han canviat els discursos dels partits polítics autoanomenats independentistes del 2017 ençà seria una tasca feixuga que donaria per a una enciclopèdia, una enciclopèdia del cinisme. Però no dedicaré el meu temps a una feina inútil atès que qualsevol persona capaç d’informar-se lliurement per ella mateixa ja se n’ha adonat i n’és conscient de fins a quin punt ens han mentit i ens menteixen.

En el fons aquest no és el problema principal, els partits només es guien per la lògica de mantenir el poder i els privilegis i recursos que això els permet obtenir, i és aquesta lògica d’animals de corral l’única per la qual se’ls ha de valorar. No crec que ningú pugui avui afirmar seriosament que els partits tinguin com a objectiu principal representar els interessos de les persones i de la societat en general. Han convertit allò que no era més que una eina, els partits, en el principal objectiu de la seva activitat. Es tracta sobretot de mantenir el partit i a tots aquells que, d’una forma o altra, en viuen. Si per a això cal convertir els ciutadans en uns simples figurants, sotmesos a les lleis del màrqueting electoral, i tractar-los com a consumidors d’un producte: la política, sense la mínima garantia de qualitat, es fa, i com feien alguns antics venedors ambulants si convé vendre fum, es ven. D’això n’hauríem de ser conscients tots els ciutadans i deixar-nos de foteses. 

Ens enganyen i ens enganyaran, però potser que ens comportem com a adults d’una vegada i assumim les nostres pròpies responsabilitats. Dit planerament, si t’enganyen una vegada, vés què hi farem. Si t’enganyen dues vegades, potser que comencis a mirar què fas malament. Però si t’enganyen tres vegades o més, una de dos: o ets un carallot o és que vols ser enganyat, potser per interessos personals o per no assumir la pròpia responsabilitat. Fa segles el filòsof Étienne de la Boétia ja va escriure en el seu tractat sobre la servitud voluntària això: « “…gràcies a la concessió de favors, als guanys, o a les compensacions que s’aconsegueixen amb els tirans, hi ha quasi be tanta gent per a qui la tirania es profitosa com per als que la llibertat seria desitjable…Així es com el tirà sotmet als seus súbdits, a uns mitjançant els altres“. Avui, agradi o no que es digui, els partits, tots, són part de la maquinària amb la qual se sotmet al poble i això val també per a Catalunya.

De fet, i això alguns ho volen amagar, el moviment independentista català que va agafar embranzida a partir del 2010 en la manifestació contra les retallades a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, va desbordar completament les estructures partidistes i va obligar als principals partits a seguir allò que el carrer, els ciutadans, reclamaven i volien. S’hi van apuntar per no quedar fora de joc, però mai es van creure l’objectiu de fer la independència. L’enganyifa va durar fins al 2017 quan la declaració d’independència interrupta i la repressió desfermada per l’Estat van acabar amb el miratge. Ni uns havien preparat les estructures d’Estat que permetessin fer realment la independència, ni d’altres aspiraven a res més que a negociar amb una postura forta amb l’Estat. I Espanya mai no falla, enlloc d’aprofitar el moment per negociar una sortida al problema que assegures la seva «sagrada unidad» per a unes quantes generacions, només va voler respondre amb la repressió i l’intent d’anorrear definitivament el catalanisme polític, la identitat catalana.

La conseqüència de la desfeta del 2017, malgrat les demostracions de força ciutadana de l’1 i el 3 d’octubre, va ser diferent: Uns van optar per sotmetre’s a Espanya i als interessos de l’Estat espanyol, amb l’excusa d’evitar mals majors, i d’altres han substituït l’acció política per proclames buides de contingut sobre l’enfrontament amb l’Estat, enfrontament que mai s’arriba a produir seriosament. El procés que va culminar el 2017 ha servit almenys per a dues coses: 1.- L’Estat va decidir emprar des de llavors tots els seus mitjans, legals i il·legals, per acabar amb l’independentisme 2.- Una part de l’independentisme ha renunciat, com a mínim temporalment, al seu objectiu. Tots els partits independentistes, almenys de boca, això sí, en van treure un ensenyament molt clar: no es poden deixar en mans dels ciutadans les coses importants perquè llavors ells no podrien continuar manegant segons els seus interessos la vida política. Van descobrir que anar a fons en la reivindicació de la sobirania popular per aconseguir la independència obria el camí a reivindicar aquesta mateixa sobirania per decidir sobre tots els temes de la nostra vida social. I això és inacceptable per a les estructures partidistes i per als interessos de les elits realment dominants, que no són pas les que votem en unes eleccions. Per als partits havíem arribat massa lluny: A veure si la gent es creurà que té el dret a decidir sobre tot. Il·lusos, per què es pensen que hem muntat aquesta mena de democràcia de mentida i alguns ens n’hem fet els seus fidels servidors?

A partir d’aquí la tasca dels partits ha estat desmobilitzar a la gent, aprofundir les divisions partidistes i fer veure que encara tenim alguna autonomia política que val la pena conservar. El cert és que l’autonomia política arriba i arribarà fins on l’Estat espanyol vulgui en cada moment, com s’ha vingut demostrant des de l’aplicació de l’article 155 de la Constitución, i que les institucions autonòmiques són només institucions de l’Estat, sense cap sobirania real i fins i tot cooperadores en la repressió d’aquells que encara mantenen la flama independentista enlaire. Les mentides ja són indissimulables: Ens van vendre que havien blindat el català a l’ensenyament amb la llei Celaa, que la distribució dels fons europeus es faria des de les CCAA i també que s’havia assegurat un percentatge pel català a la llei de l’àudiovisual. Cap de les tres s’ha complert. Ara només faltava que la venjança de l’Estat continues i s’abraonés sobre l’escola catalana i que el govern català digui que no hi pot fer res i es quedi tan tranquil. Si no pot acabar amb el dèficit fiscal, no pot fer cap llei progressista que no tombi el Tribunal Constitucional i ni tan sols pot defensar els nostres drets lingüístics, de què serveix tenir un Parlament i un Govern propis? Per donar legitimitat a l’Estat?

Alguns, amb poc coneixement real de la història, han adoptat la tàctica d’allò que en podríem dir el Sí, bwana. Creuen que sotmetent-se a l’opressor, rient-li les seves gràcies (via investidura, estat d’alarma o pressupostos de l’Estat) i fent-se les bones persones, aconseguiran un millor tracte de l’amo (Espanya) i així podran continuar vivint més o menys bé. La realitat històrica és que qui se sotmet, s’agenolla davant del poderós només aconsegueix el menyspreu per part d’aquest i el menyspreu dels seus. Això sí, amb aquesta actitud aconsegueixen prolongar el sotmetiment durant més temps i que l’amo ho continuï sent sense massa entrebancs. D’aquí a fer de sipais d’Espanya només hi ha un pas. Fins quan anirem reculant? Fins que no hi hagi res, més enllà del folklore, que sigui una identitat catalana?

I que ningú es pensi que la defensa de la llengua pròpia és només un arcaisme de barretinaires sense perspectiva internacional. Ho deia molt bé un dels grans pensadors de l’anticolonialisme, Frantz Fanon: «La cultura nacional no és el folklore en el qual un populisme abstracte ha cregut descobrir la veritat del poble. No és aquella massa sedimentada de gestos purs, és a dir, cada menys atribuïble a la realitat present del poble. La cultura nacional és el conjunt d’esforços fets per un poble en el pla del pensament per a descriure, justificar i cantar l’acció mitjançant la qual el poble s’ha constituït i mantingut».

Ja està bé d’haver de justificar, dia sí i dia també, quelcom tan elemental com el nostre dret a existir com a poble entre tots els altres pobles del món i el nostre dret a decidir per nosaltres mateixos quin futur volem construir. Hem de passar de viure en la simple reacció i autodefensa davant l’intent d’aniquilació que executa l’Estat espanyol a tornar a agafar la iniciativa i construir propostes que ens ajudin a caminar cap a l’alliberament nacional i la construcció d’una societat més lliure i justa. I, tal i com estem, això ho haurem de fer al marge o en contra dels partits autoanomenats independentistes. Potser plantejar una abstenció activa i massiva a les properes eleccions estatals seria una bona manera de començar a fer via, allò que és segur és que continuar pel camí actual no ens porta enlloc i anar al Parlament espanyol a fer de sipais del govern de torn, tot renunciant a emprar-hi amb tots els ets i uts la llengua catalana, segur que no millora pas la nostra realitat. A més seria una forma ben clara de demostrar que els afers d’Espanya ja no són els afers de molts catalans.

Acabem també amb Fanon, que ho diu millor que ho faria jo: «Lluitar por la cultura nacional és, en primer lloc, lluitar per l’alliberament de la nació, matriu material a partir de la qual resulta possible la cultura».

Si voleu, en parlem!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 10 de desembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.


saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -