Dimecres, juny 16, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Què és avui ser d’esquerres a Catalunya? per Francesc Pomés i Martorell.

Què és avui ser d’esquerres a Catalunya? per Francesc Pomés i Martorell.

Tot suggerint-vos que, si no ho heu fet, llegiu el meu article anterior: D’on ve això de ser d’esquerres?, que intentava aclarir d’on ve i què significa el concepte esquerra, intentarem baixar a la realitat concreta de la Catalunya d’avui per intentar clarificar que es ser d’esquerres en el nostre context nacional.

En primer lloc ser d’esquerres vol dir reconèixer l’existència d’una realitat lingüística, social i cultural que es concreta en el reconeixement d’un poble amb personalitat pròpia, el català. La qual cosa, com passa amb tots els pobles d’arreu del mon, vol dir també reconèixer la pluralitat i diversitat d’aquest poble i l’existència de divisions socials per raons de classe, gènere, ètnia, cultura, etc. Admetent aquesta doble realitat, ser d’esquerres vol dir també reconèixer el dret dels catalans a decidir democràticament i lliure el seu futur, es pensi allò que es pensi respecte a quin seria el millor, i la lluita per combatre els motius que provoquen les divisions socials i, per tant, el respecte a la llibertat de tothom en condicions de veritable igualtat, i el respecte a la diversitat de projectes de vida i de sentiments. Cal dir-ho ras i curt: no es pot ser d’esquerres i no respectar el dret dels catalans a decidir, ni tampoc el dret de tothom a viure d’acord amb les seves pròpies opcions personals en tots els aspectes. 

En segon lloc, ser d’esquerres, aquí i arreu, es tenir ben arrelat el principi de que la societat ha d’estar al servei de la majoria de la població, i especialment dels mes desafavorits. Això vol dir que tant la política com l’economia, han de ser eines per aconseguir el màxim d’igualtat possible en les condicions de vida de totes les persones. Els beneficis econòmics, via impostos i taxes, han de fornir els pressupostos necessaris per tal d’oferir uns serveis públics universals i de qualitat,
especialment en camps que no haurien d’estar en mans privades, com la salut, l’educació, les pensions, els serveis socials i els serveis bàsics (aigua, llum, gas, connectivitat). L’economia ha d’estar al servei d’això i no només al servei dels beneficis individuals o empresarials. Fins a quin punt això es faria millor amb l’estatalització o no de l’economia es una vella discussió en el camp de l’esquerra que explica en gran part la divisió entre el socialisme democràtic, el comunisme i
l’anarquisme. Allò que per a qualsevol esquerra hauria de ser indiscutible es la necessitat de tenir polítiques de redistribució que portin al màxim d’igualtat possible.

Avui ser d’esquerres també vol dir lluitar per la real igualtat entre homes i dones, i la llibertat d’opció sexual de les persones. Aquest segle ha de fer miques la cultura heteropatriarcal que ha hegemonitzat durant segles, mil·lenis, la cultura de les nostres societats. I cal dir que no n’hi prou amb la igualtat, cal també el reconeixement de la diferència i la construcció d’una societat en la qual la relació amb les altres persones, la interdependència i la cura mútua tinguin un paper fonamental. L’esquerra ha tingut fins avui mateix, amb poques excepcions, una postura d’ignorància o menysteniment de l’alliberament de les dones. El masclisme no es només una postura conservadora o de dretes, tot i que aquests el manifestin mes clarament; malauradament impregna a tota la societat, gràcies en gran part també a les religions monoteistes, i per tant la seva eliminació no es només una lluita contra d’altres, es sobretot una lluita amb nosaltres mateixos i unes concepcions que hem de començar per desterrar d’un/a mateix/a. I aquí no hi hauria de valer aquell progressisme de butxaca que pretén dir a les dones què i com ho han de fer per alliberar-se. Elles son ben capaces de saber-ho i de fer-ho, als homes d’esquerra ens toca en primer lloc deixar-les-hi el camp lliure i cedir-les-hi l’espai social que els correspon. Malfieu-vos sempre dels homes que es proclamen feministes! Als homes allò que ens cal es repensar-nos i ser capaços de viure en un nou marc de relacions amb totes les altres persones.

La crisi medi-ambiental que ens està portant, potser indefugiblement, a la desaparició de la vida a la terra es un altre repte que l’esquerra ha de prioritzar. Amb l’actual sistema econòmic i la concepció del creixement que tenim, l’únic camí previsible porta al desastre. No son futurismes d’oracles: milers d’espècies animals i vegetals desapareixen cada any que passa i això ens hauria de portar a establir unes formes noves de relació entre els humans i els altres éssers vius i la natura en general. Ens hi va supervivència, potser no la dels que llegiu això, però sí la de les generacions futures. I pensar en aquestes generacions es també part d’allò que sempre ha reclamat l’esquerra: la solidaritat. No es possible recolzar polítiques suïcides que sota el paraigües del creixement econòmic i l’extractivisme ja no podem ignorar on ens porten, i menys quan d’aquestes polítiques només se’n beneficien uns pocs i no el conjunt de la humanitat. I aquí tampoc hi valen subterfugis que ens fan passar per ecologisme simples disfresses per continuar fent el mateix de sempre. Ara tots els productes son verds i sostenibles, segons el trampós màrqueting que fan servir, però la realitat es la contrària. Ens cal pensar i actuar en tot allò que fa referència a l’economia circular, de proximitat i solidària. I això vol dir que no es pot deixar fer simplement a uns mercats que es guien únicament pel benefici màxim i ràpid per a uns quants. Com es diu popularment, no es pot ser a missa i repicar. No podem continuar mantenint un sistema econòmic depredador i al mateix temps dir que volem una economia sostenible i ecològica. I el canvi ha de venir també de com vivim cadascun/a de nosaltres i com traduïm en lleis i normes una nova economia. I també ens cal repensar d’una altra manera la nostra relació amb els altres éssers vius, almenys la pandèmia del Covid hauria de servir per a això, i començar a crear formes de viure que no es fonamentin en posar les vides no humanes al nostre exclusiu servei.


La solidaritat i el reconeixement de la radical igualtat entre totes les persones formen part del bagatge de l’esquerra i de qualsevol humanisme i, tant com hem defensat el dret de la societat a actuar per afavorir-les, avui ens cal també pensar a nivell global. La globalització no pot ser només la forma actual en què el capitalisme ha transformat el mon a benefici d’uns quants, ha de ser també la forma en la qual hem de trobar mecanismes que assegurin a totes les persones, siguin on siguin, les possibilitats de viure una vida que valgui la pena viure. I en el nostre cas això passa primer per assumir que les societats occidentals deuen una gran part de la seva riquesa actual a l’explotació colonial i neocolonial del mon i al tràfic d’esclaus. Com podem acceptar l’existència de persones il·legals, el terme sol ja ens hauria d’escruixir, i mantenir-les en un llimbe legal que els converteix en els nostres esclaus contemporanis? Com podem mantenir, a canvi del nostre benestar, a una gran part de la població mundial vivint en la mes estricta misèria? Volem reproduir a escala mundial els barris benestants que en ciutats com Lima o Sao Paulo, viuen tancats a l’exterior protegits per una guàrdia armada? Aquesta es la política d’allò que anomenen la fortalesa Europa, les tanques fronteres i els migrants morts a la recerca de poder viure millor. Si no tenim clar que la nostra prioritat es treballar perquè això no passi, no som tampoc d’esquerres. I no em vingueu amb l’excusa d’allò que anomenem realpolitik, què es possible fer i què no en les circumstàncies actuals. Com es va dir ja al maig del 68, demaneu l’impossible, només així avançarem. I no oblidem que qui hem desfet les cultures, els pobles i continuem explotant allò que anomenem tercer mon, som els colonitzadors occidentals, també els catalans en la mesura que ens toca.

No cal dir que d’altres objectius d’esquerres, que en gran part es deriven d’allò que ja hem dit, es la desnuclearització del mon, la desmilitarització, el laïcisme, el control del desenvolupament de la ciència i la tècnica per posar-les al servei de la societat, un sistemes de comunicació i informació lliures i al servei de la societat, etc. etc. I aquí aneu-hi afegint tot allò que per oblit o manca d’espai m’he deixat.

Per acabar. L’esquerra sempre s’ha mogut entre dues contradiccions: 

1.- Per assolir els canvis plantejats es necessari un canvi revolucionari? 

2.- Fins a quin punt es mes important allò que ens separa que allò que ens uneix?

Segurament molts/es podem estar d’acord que cal un canvi radical per assolir els objectius que ens plantegem, però avui també som conscients que moltes revolucions clàssiques al final han estat un fracàs, en molts aspectes. Potser ens cal pensar de manera diferent: ja no podem esperar fets extraordinaris com son les revolucions, sinó anar canviant dia a dia, des del canvi personal primer i després anant construint canvis en comunitat, en societat, en l’àmbit mes gran en el qual ens sigui possible influir. I això no forçosament ha de comportar caure en el simple reformisme, sempre i quan tinguem clar cap on volem anar. Les societats democràtiques, amb democràcies molt perfeccionables també, son al mateix temps un fre als canvis radicals però també un límit clar a falses sortides com el feixisme i l’autoritarisme. Viure en aquesta contradicció, estirant les costures tant com puguem, es part de la nostra realitat. Com també ho es que l’experiència històrica ens hauria de fer dubtar seriosament de preteses solucions totalitzadores i omnicomprensives, quasi be miraculoses.

La segona contradicció es també difícil d’acarar: l’esquerra sempre s’ha dividit i fragmentat en una munió de corrents i moviments. Deixant de banda aquelles divisions que només responen a egos personals, hauria d’estar clar que això es inevitable i no forçosament dolent. L’anàlisi i el pensament crític han de ser consubstancials a allò que anomenem encara avui esquerra. El problema no rau aquí, sinó en la incapacitat de cadascun d’aquests corrents de, sense renunciar a allò que creu, ser capaç de teixir complicitats i aliances temporals i revisables, entre tots aquells que creiem que cal canviar molt la realitat per fer un mon mes just i mes habitable per a tothom. Fa temps ja es va indicar una possibilitat d’acció encara rica: lluitar localment, pensar globalment.

Ser d’esquerres, al contrari dels que son de dretes, demana no només un compromís públic sinó també una lluita constant amb nosaltres mateixos per intentar ser coherents entre allò que diem i com vivim. Ningú ha dit que ser d’esquerres sigui còmode, llevat que se’n faci una cantarella per viure d’això, però per a algunes persones es l’única manera de donar sentit a la nostra vida individual. 

Ara, si voleu, afegiu-hi i critiqueu tot allò que us sembli convenient del meu article. Només així te sentit haver-lo escrit, com a diàleg amb d’altres persones.

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona, 25 de març de 2021

P.S. Fer la traducció d’allò que explico a l’anàlisi dels partits i moviments concrets que es reclamen d’esquerres ho deixo volgudament fora. Cadascú/na es prou capaç de fer la seva pròpia anàlisi. 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -