- Publicitat -
Inici Faristol QUAN EL TEMPS ES CONTREU I ACCELERA per Suso de Toro.

QUAN EL TEMPS ES CONTREU I ACCELERA per Suso de Toro.

Als qui ens va tocar néixer i créixer encara dins del sistema totalitari que va ser el franquisme (de mera “dictadura” res, però aquesta és una altra història) a la força se’ns va instal·lar al cap la consciència històrica. Era molt fàcil, a veure quan durava el Filldeputa, a veure quan es moria. La vida biològica de Franco era el lloc i el temps que ens tancava i la seva mort era un límit inevitable, sense definir concretament el que vindria després era clar que aquest era un final i, en conseqüència, hauria de ser el començament d’una altra cosa.

Les tàctiques de legitimació ideològica del franquisme actuen en diverses direccions, des de la desqualificació de l’antifranquisme a l’argumentació de les bondats dels seus governs i a restar-li duresa. I per això als últims i criminals anys del franquisme en diuen “dicta tova” (Si us plau, no dubtin que qui diu això és un franquista.) Encara que en aquests anys van afusellar formalment poc, van torturar, van maltractar i van destruir moltes vides.

I l’agonia que van viure les generacions d’antifeixistes, que eren tots i totes d’esquerres, (és a dir, no existia el PSOE) era conseqüència d’aquesta acceleració del procés històric: el vell canalla estava molt malalt i descomptàvem els anys i els mesos. Hi ha moments en els quals el temps es viu frenètica i agònicament. Aquell va ser un d’ells.

Després d’apartar el 23-F el Borbó i els generals a l’incòmode Adolfo Suárez, que va creure que realment podria instal·lar una democràcia a Espanya amb un poder civil legítim i lliure, va arribar el PSOE de González i Guerra i una època impregnada de gas estupefaent.

Per a comprendre la poca- soltada que van ser d’ara endavant els anys vuitanta i noranta caldria visitar les hemeroteques i comprovar que tot estava controlat, la població vivíem vençuts sense saber-ho. El to social era no sols el de la conformitat sinó el de la integració i la complicitat. Semblava que tots ens podríem emportar alguna cosa del pastís que semblava el present i el futur. Repasso la meva pròpia vida i veig que els meus passos, encara que descontent i discrepant, en el fons van ser inevitablement els dels meus contemporanis. Tots teníem expectatives i en el fons o ja en la superfície acceptàvem el que s’estableix.

Fins que va arribar la vella dreta reverdida en una nova generació Aznar i després la crisi econòmica, i el rescat bancari i ja va ser evident que aquest estat és propietat de les mateixes elits franquistes que ara es diuen IBEX, a més d’Exèrcit, Magistratura, alt funcionariat de l’estat…

Vam haver de recordar el que alguna gent mai va saber i una altra havíem oblidat, que vam perdre la Ruptura i va haver-hi la seva Transició. Que la derrota i el lliurament va ser total.

El PSOE ja havia estat assaltat a Suresnes en una operació combinada entre la CIA, la socialdemocràcia alemanya i el servei secret creat per Carrero Blanco. I mai oblidaré a Carrillo, secretari d’un partit que havia pagat un preu humà molt alt lluitant contra el franquisme, saludant l’himne i la bandera de Franco i els Borbons i cridant “Visca el rei!”.

Dibuix de @Elsabem

El que hi ha avui a la vista és l’esquelet d’un període històric que ja està mort. Pot ser que tardi a néixer una cosa nova però això només ens condemnarà a viure entre un cadàver podrit.

L’estat ja no busca legitimitat, la va perdre completament quan tot ell, des del Borbó a l’últim policia van envair amb vaixells i van atacar a la població catalana desarmada. L’Exèrcit, la Policia i Guàrdia Civil ocupades per un sindicat públicament franquista, la magistratura des del Constitucional a l’Audiència Nacional /TOP, els mitjans de comunicació de la cort madrilenya…, tot és franquisme pur. VOX i els xacals de la caverna mediàtica són instruments que serveixen per a acorralar i destruir qualsevol mínima dissidència.

A aquest estat postfranquista només li queda mostrar la seva força repressora. Així doncs, no. El Regne d’Espanya no és una democràcia. I l’únic projecte espanyol existent és un nacionalisme autoritari que nega la diversitat i persegueix la dissidència. Que la vida pública tota sigui l’espectacle de la corrupció i el desvergonyiment és la conseqüència, ens imposen la seva immoralitat.

Estem de nou en un moment en el qual el temps es contreu i accelera, així ho entenc, i sento no poder assenyalar un Nord o un horitzó. Queda intentar viure amb decència. Salut. I repúbliques.

Suso de Toro. Llicenciat en art modern i contemporani,  professor de llengua i literatura gallega i escriptor.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -