PRIMÀRIES CATALUNYA, visió d’un candidat i l´oportunitat del moviment, per Josep Maria Mas.

Benvolguts companys i amics,  coneguts i simpatitzants, gràcies per ser aquí aquest matí de dissabte tan d’hora. 

Avui m’he proposat fer un resum de les vivències que com a candidat a les eleccions del  passat 14F i “usuari” de l’eina de Primàries vaig tindre el plaer de practicar. Ens mereixen, si més no una oportunitat d’explicar-nos, fent un recull del cronograma  participatiu i agrair en primera persona tot un esforç col·lectiu que aquest moviment  Primàries per la independència de Catalunya ens va i ens dòna l’oportunitat de viure. 

I per això, avui em permeto de poder explicar-vos una mica com he arribat fins aquí,  primer com a persona individual i després com a un Elector associat usuari i candidat de  la nostra eina de participació ciutadana i de llistes obertes reals. 

Aquesta història comença un mes de desembre de l’any 2018… 

Pel motiu què sigui, vaig rebre un “imput” mediàtic d’una proposta política renovadora,  que parlava “altra vegada” de la democràcia directa i la participació ciutadana. A efectes d’aquesta crida a l’acció, el meu nom i contacte van quedar “gravats” en una  base de dades de l’independentisme (un altre deia jo, com tantes i tantes n’estem  d’apuntats, cercant el desllorigador que ens permeti cohesionar-nos en un moviment  d’alliberació nacional potent i transversal). 

Permeteu-me doncs una breu introducció personal de l’abans de Primàries… I ara faig un parèntesi en el temps… 

He de dir-vos que des de l’any 2002 a 2008 vaig estar afiliat (pagant la corresponen  quota) a esquerra republicana de catalunya, perque volia participar d’una sectorial afí  amb la meva especialitat professional i volia aportar i aprendre intercanviant valor i  coneixement… 

Des de molt jove he tingut un ideal; que implica entendre la política com una eina  necessària en democràcia i en la vida real. 

Tot és política (si volem negociar) i la negociació està present en cada dia de les nostres  vides. Però pel que fa a la política institucional en qualsevol dels nivells i escales, (des de  la base, a la representació de l’electorat), sempre he cregut que és un instrument ideal  per transportar el sentir de la ciutadania i fer-nos les nostres pròpies regles com a poble,  ciutat, comunitat i/o Nació. 

ERC no va funcionar per mi. Les sectorials comportaven un dictat i eres un “voluntari  tradicional”, d’aquells de cantera-escolania, que abans de poder “influir”, has d’haver  cregut molt en la “superioritat” de les alçades d’una Església anomenada Partit Polític. 

Durant els immediats anys anteriors i posteriors a l’Estatut de Catalunya (2006 al 2010),  canvia radicalment la meva visió del partidisme polític tradicional i renego de les seves  intencions i de la meva “suposada” responsabilitat enfront de l’acte sobirà d’entregar el  meu vot cada cert temps, perque sigui tergiversat la mateixa nit electoral i oblidat fins a la  contesa vinent.

És realment repugnant com ens utilitzen els mitjans tècnic-comercials-mediàtics del  partidisme institucionalitzat, que volen la nostra legitimitat en forma de la papereta dins  d’una urna, per usar-la al seu caprici i oblidar-se dels programes, mandats i comunicació  amb l’elector. 

Un veritable insult a la intel·ligència i noves formes de relació que la ciutadania  contemporània, empoderada, digital i formada precisa i vol de la participació política. Recordeu allò de “la política ho és tot en el nostre dia a dia” ? 

Així doncs aquell temps, va ser molt instructiu i ja mai més no tornaria als partits  autonomistes, sota el vassallatge de les lleis espanyoles. 

A l’inici he dit “altra vegada”, en referència a una proposta de democràcia directa, com  era la que en Jordi Graupera va postular el 2018…,  

Aquesta “altra vegada” era en record d’alguna cosa, perque des de l’any 2010 al 2014  vaig estar molt involucrat en el projecte de Solidaritat Catalana per la Independència,  presentant-me a les candidatures del secretariat i estructura organitzativa, per part d’un  grup de gent nouvinguda que lluitàvem per l’ideal de la participació, la transversalitat, la  frescor i no afiliació política sense cúpules executives en la dinàmica dels partits. 

Bé, allò tampoc va funcionar (per al meu gust), precisament per una mala “barreja”  d’executivisme i suposada participació, amb una eina digital que mai va acabar de fer-se  realitat o be el partidisme institucional va fagocitar. 

Allà el motiu de captació, del meu ideal d’associació política, va ser que els electes serien  els que “guiarien” els futurs diputats i hi hauria una transmissió de valor, coneixement,  debat i democràcia des d’abaix a dalt. 

Llavors… 

I arribà un altre temps “vagant per l’espai…” 

Arriba el nostre Octubre i el què va representar pel que fa a l’autoorganització i  l’empoderament independentista, emergit de la sobirania i transversalitat popular… Era allò que jo sempre havia cregut, però no tenia cap forma política. Era la gent que  empenyia i alhora les grans associacions nacionals i els partits de tota la vida, van  mutar falsament per (de cop), sortir tots de les nostres zones de confort i remar units per  guanyar la independència. 

El perìode posterior als fets d’octubre de 2017 i fins l’any 2020, va ser un estadi latent a  ón vam tenir el respecte d’esperar les sentències del judici anacrònic i regimentari a tot  un poble i suposadament “ajudar” amb la nostra paciència i “bondat” a que els presos  polítics no fossin afectats (recordeu tot l’assumpte dels llacets grocs) ? 

Total, pel què ha servit…. 

Aqui ja va haver-hi un altre canvi transcendental… tot era tombat pels tribunals  espanyols, inclús la sobirania del Parlament de Catalunya i per tant, el fet de seguir fent  feina legislativa en clau nacional catalana, va esdevenir una fal·làcia i un engany per collir  molles d’un pa arrossegat per l’espanya de sempre. 

I això no lliga pas amb la capacitat real de la nostra realitat socio-econòmica-cultural. Per tant, ara ja no sols no tocava donar suport als partits autonomistes, sino que tampoc  les seves “polítiques” autonòmiques de continuïtat.

Qui mana avui és el 155 com un espasa de Dàmocles que ens penja per sobre (a cada  autonomista de souet) i els Jutges que apliquen les lleis de part d’un Estat que no admet  la llibertat política absoluta i el Dret internacional dels pobles. 

Van a la seva, collant Catalunya. 

Silenciant-la. 

I ara tornem a la Base de Dades… 

Recordeu el desembre de 2018 oi ?  

quan una crida a la participació en un nou concepte de moviment polític atrau la meva  atenció ? 

Doncs un 11 de Novembre de l’any passat, arriba un correu electrònic… La primera línia: Tu ets el candidat que ens cal sumar als 134 !!  

Aquell correu, ben estructurat i amb un missatge clau d’apoderament transversal i  participatiu, esperonava als electors a participar en les llistes obertes de Primàries  Catalunya, per tal de competir netament i obertament en un procés de selecció de  concurrència pública a la vida política institucional i la representació ciutadana, més enllà  de la queixa i lamentació constant. 

Així doncs, l’experiència va començar: 

Calia ser associat, doncs associat (gratis total). 

A partir d’aquell moment, una espècie de coordinació i recursos humans que semblaven  vinguts d’un altra galàxia política, van anar arribant de forma constant, per marcar el ritme  trepidant del què va ser arribar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer  de 2021, tot un seguit d’instruccions, correus, vídeos, iconografia, documentació,… 

Vaja, quelcom molt poderós. 

Recordo tantes coses bones… com amb una estructura participativa de voluntariat (al  capdavent i al darrere del focus) sense cap finançament va aconseguir en temps rècord  posar en llistes a 135 candidats i candidates, per lluitar en la 1a divisió de la política  catalana amb un discurs totalment descarat i enfocat a allò que l’autonomisme  institucionalitzat precisament rebutjava. 

Encara em faig creus de com no vam sortir trinxats. 

És evident que vam ser dipositaris de 6.017 vots, si !! 

Però jo només us posaré un exemple… a mi em van trucar electors, vaig veure’n  presencialment com a candidat, m’enviaven correus llarguíssims i plens de demandes i  em demanaven si us plau que els representéssim en les seves problemàtiques. Una noia des de Londres em va enviar la foto d’un sobre de vot per correu, es va gastar  en els tràmits l’equivalent a uns 30€, tot per votar-nos a nosaltres. 

Per mi allò era d’una enorme responsabilitat i em vaig adonar de què representa ser un  mandatari del vot de la gent. 

Atenció !! Jo anava en 12a ó 13a posició sobre 85 (a Barcelona)… 

I jo mateix em dic i dic als altres (els de tota la vida), el què no sàpiga, pugui o vulgui ser  un digne representant de la gent, que plegui i deixi pas. 

Coses què aquesta autoorganització va assolir: (i recordo, en plena pandèmia)…

⁃ Documentar i signar els compromisos legals i certificar les candidatures. ⁃ Posar-nos a disposició els mitjans iconogràfics i documentals per fer-nos les  nostres pròpies candidatures i presentacions. 

⁃ Citar-nos per a fer vídeos amb voluntaris que baixaven del camió per fer-nos un  skype allà mateix i després els tècnics de Primàries muntaven i pujaven a internet  veritables i professionals documents de campanya personalitzats. 

⁃ Participar de les concurrències a llistes obertes en les seves fases comarcals i  nacionals a dues voltes. 

⁃ Veure els resultats amb nitidesa i transparència. A demanda vam rebre els llistats de  vot (no nominals), però sí per hores i dies, a cadascun dels candidats i candidates. Un 10 per la part d’informàtica i les UST’s. 

⁃ Fer debats “on line” amb els candidats en cadascuna de les fases, via Skype i  després penjar-los al web. 

Qui no recorda les maratons de debats, més de 30 vídeos entre 4 ó 5 candidats a  escala de tot el territori. 

⁃ Els Canals de Telegram que ens posaven a disposició tota la gràfica i recursos de  campanya. 

⁃ La llibertat de crear el nostre propi programa-contingut i exposar-lo amb llibertat. Mai mai mai, ningú em va dir, nano, patines… i mira que les deia grosses !!!! L’ens organitzatiu de Primàries, l’invisible CN, era com quelcom místic als nostres  ulls. 

(I avui, com a integrant d’aquesta, us he de dir, que som persones normals, tu i jo,  que hi posem una quantitat d’hores i recursos personals i no sabem perquè ho fem.  No en tenim ni idea i més quan el resultat de la inversió és tant “penós” oi ? Doncs us he de dir que pel què a mi fa, això va estar i segueix sent un exemple  digne i molt honorable per deixar en evidència el què estan fent a Catalunya els  autonomistes i porucs de l’independentisme del lliri) 

Tornem a les candidatures. 

⁃ Tot el tema de les preguntes als candidats i com la base de dades a la web, de  cada candidat, s’anava omplint “sola” de la seva proposta, digital, documental i  gràfica. 

Presentació, Programa, Vídeos, Preguntes, cartell… tot. 

Professional al 100%  

⁃ I de tot això en van sortir 135 candidats, d’uns 200 presentats i a finals de  desembre de 2020 ja teníem una llista endreçada per posicions que encapçalava  per Barcelona , Laura Ormella, Víctor Puig, Gerard Ardanuy, Jordi Barri, Carles  Canet, Xavier Climent, Elisabet Porqueras, Nuria Llavall…. Per Girona, Marc  Rossinyol, Pau Berdegué, Adrià Montero, Cèlia Ferro, Josep Maria Viaplana, Rubén  Capdevila… Per Lleida, Sergi Torrente, Mònica Guillen, Cristina Pena, Lourdes  Sebastian, Pedro Lluch, Josep Maria Caselles… Per Tarragona, Carles Prats, Biel  Ferrer, Andreu Bartolomé, German González, Frank Jiménez Cèsar Parisi… 

I tota la resta fins a 135 candidats i candidates, que van fer el pas endavant per  enfrontar la responsabilitat i servei que Catalunya precisa. 

A partir d’aquest moment i passades les festes de Nadal, entrem en la fase del “i ara què”  ? 

Doncs a recollir signatures… 

Brutal campanya de l’Avalem !!

Ara havíem de demostrar-li a l’arcaica llei espanyola que som persones vàlides per entrar  a jugar el seu joc i quelcom tan bàsic com la participació democràtica oberta i plural, s’ha  de convertir en una penosa recollida manual de signatures a peu dret a ple hivern… ric  per no plorar hahahah 

Però ho vam fer. 

I alguns altres moviments competidors no. O si més no van aconseguir els avals, amb  “ajudes” externes. 

Total, que un altre repte col·laboratiu superat. 

Brutal. 

En paral·lel, els grups de treball voluntaris, anaven creant l’argumentari/programa  participatiu i votat en web. 

Us doneu compte del què vam fer ? 

Una colla de nouvinguts del carrer, competint amb professionals ???? Un honor companys haver estat i estar al vostre costat en aquesta lluita honorable. Em sento (ara) com un Equip de futbol de barri, que va al Camp nou a jugar una lligueta  amb els de 1a divisió. 

Llavors no ho veia, o no ho volíem veure. 

⁃ La campanya electoral, sense diners… o 4.000€ em va semblar sentir. ⁃ El paper davanter dels caps de llista, la premsa que els hi feia entrevistes. Jo cada vegada que sortia als diaris la Laura Ormella, flipava !!! 

⁃ Els vídeos grupals d’Equip que Comunicació va fer. 

⁃ El grafisme de campanya. 

⁃ Les iniciatives autoorganitzades dels candidats… 

⁃ El paper de l’Assemblea Nacional Catalana, amb el cicle de debats entre partits i  que ens va fer un “forat” per enfrontar-nos a professionals de manual. Us imagineu improvisant nosaltres ? 

I els de la CN que no ens deien ni mitja paraula ??? 

Ells estaven allà per no influir-nos en res. Únicament per empènyer endavant. ⁃ La premsa institucional que no ens feia ni cas. 

⁃ L’èxit dels companys de comunicació de l’anunci de campanya a TV3, amb el  “sense excuses”. 

⁃ Els apoderats el dia de les eleccions… 

⁃ Les votacions i la nit electoral. 

⁃ El període de reflexió i la temuda desbandada del resultadisme… ⁃ El 52% i fins avui. 

Aquella feina no ha de quedar en l’oblit ni sac trencat. 

Ans al contrari, hem fet la feina més feixuga, “provar” la màquina i veure les nostres  limitacions i veure on tenim els problemes. 

Justament per millorar. 

Com avui és el motiu d’aquesta Convenció Nacional, per seguir endavant essent millors i  gaudint de la veritable participació i democràcia directa, amb totes les seves dificultats  culturals i de responsabilitat, amb la manca de generositat i enemics, però per sobre de  tot, a vessar de persones que volen canviar l’escenari polític tradicional, trencat el relat  oficial de continuisme i lluitar per la Independència de Catalunya.

Gràcies a tothom per ser avui aquí. 

Gràcies en nom de tots els candidats i candidates i especialment en el meu nom en  particular, als que darrere els focus ho vau fer possible. 

Gràcies  

Seguim 

i com diu el lema 

#Hisom #SomHi 

Sant Cugat 06 de novembre de 2021 

Casal Torreblanca 

Trobada Primàries Catalunya  

en el marc de la Convenció Nacional 

Josep Maria Mas 

elector i associat

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí) per 3€/mes