Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Víctimes PERIODISTES, el quart poder o una nova raça?

PERIODISTES, el quart poder o una nova raça?

Bé, segons Viquipèdia l’enciclopèdia lliure, que el periodisme és: “l’activitat de compilar i publicar informació relativa en l’actualitat, especialment fets notables. Com que els fets simultanis són infinits, el periodista està obligat a triar-ne només alguns, sempre amb la intenció de tendir a l’objectivitat”.

És interessant que us llegiu també les normes ètiques del periodisme per entendre una mica més el que vull explicar.
El periodisme és una professió amb carrera universitària o no, dedicada a INFORMAR a la població dels successos diaris des de totes les variants amb l’objectiu de què el ciutadà es faci una idea i prengui posició en la realitat que l’envolta, o almenys això és el que jo creia que era el periodisme fins no fa gaire temps. El cert és que la frase de què la premsa és el quart poder, crec que és atribuïda a l’escriptor, orador i polític anglo-irlandès, Edmund Burke o potser ho és des del seu mateix naixement, peró això no ho podem saber perquè no es tenen registres suficients demostrables. El que sí que tenim segur, és la constatació de què durant molts anys és demostrable, que el quart poder ho és, perquè no només s’han dedicat a explicar el que passa, sinó que es van afegir a formar part d’aquells tres primers poders que va proposar Montesquieu, en la seva obra L’Esprit des Lois, fins al límit de dedicar-se a posar i treure polítics tanmateix com fa el poder econòmic en una de les branques que ho controlen tot, manipulant i pressionant pel control del poder. A Catalunya ho estem veient com tant la política, el sistema econòmic i els mitjans audiovisuals i digitals, s´estàn retroalimentant per seguir mantenint el sistema tal com era, abans de aquest petit “daltabaix”, subvencionats pel partit que havia de fer la revolució a Catalunya des de l’esquerra mes revolucionaria tot i el lliri a la mà, i que ha acabat sent el partit del seny que tant admira el gobierno de la nación española, al punt de semblar que están formant part de l’estructura del lawfare, veient com intenten fins i tot desprestigiar els èxits que té l’independentisme des de l’exili.


I això no és periodisme, això és una manera maquiavèl·lica de manipular informació i de crear uns estats de posició al servei del poder establert que són ells mateixos. Ho estan fent ara, tot i que ens ho explicaran 40 anys més tard, on ens diran que ho van fer com a mal menor per restaurar l’ordre establert que segueix sent el règim del 78, un règim on ells, la premsa, en forma part de manera activa. Si no fos així com es podria entendre que els mateixos que subvencionen els diaris catalans emfatitzen que l’independentisme, tot i que segueix guanyant en escons i vots, ja està en un punt mort, que cal remodelar i que només amb el seny tot tornarà a la nova normalitat?


Aquest sistema de manipulació i contrapoder fa segles que funciona, i a casa nostra és ja una epifania, que es repeteix cada dia en els mitjans “afins”, i que treballen per fer tot el contrari de servir al ciutadà, com quan alguns polítics parlen de república i voten sistema, o diuen defensar el català mentre utilitzen el castellà per les “coses serioses” i on els TN de TV3 s’han convertit en los informativos de TVE, i el FAQS, en INFORME SEMANAL. Ha arribat un punt que ja fa una mica de vergonya veure com se’ls hi està escapant el cinisme de les mans, davant la nova era informàtica i digital, des d’on sorgeixen opinadors lliures i crítics que es pregunten coses, que volen saber coses, i que posen noms a les coses que no veuen netes, que els hi diu que el seu estatus està en perill. I em direu i per què aquests opinadors poden dir la seva?, perquè només estan al servei de la seva veritat i són fruit de les seves pròpies contradiccions i experiències, persones que no li deuen res a ningú, i li parlen al ciutadà sense embuts ni falses profecies, són ciutadans farts de veure com tots els sistemes els menystenen als de sempre, i es fan escoltar, conscients que ni són deus, ni tenen la veritat, però estimulen el pensament, i et fan sentir que hi ha algú a la seva banda que diu prou i aixeca la veu.


Això ha despertat entre la comunitat periodística una mena de menyspreu cooperativista que semblen més una raça a part, que va més enllà de ser el quart poder, a la que no se’ls pot dir res, perquè se senten a l’atalaia dels escollits només perquè tenen les exclusives de l’última hora, i no perquè siguin uns cracs periodístics, sinó perquè els hi envien a ells, a dit, quina tristesa no?, els poders que li són cooperants amb la seva empresa, li envien fins i tot els titulars, i això que els hi hauria de preocupar i molt, i en canvi només els fa una sensació de poder, del fet que poden opinar de tothom amb les maneres i les fal·làcies que els dóna la gana, del poder, de la vida, o fins i tot encaminar-te de manera interessada per mantenir el seu sou. Però en canvi si els respires a l’orella, et diuen assetjador de xarxes, que és el pas previ a convertir en delictes d’odi precisament a qui més protecció té.
No us heu preguntat com pot ser que en un país que cau a trossos i on els periodistes de debò estan invisibilitzats, no s’ha format una cooperativa de periodistes?

Han aparegut opinadors perquè hi han desaparegut els periodistes de debò, que haurien d’estar fent la seva feina, i per tant està neixent una nova professió producte de la repressió,  que és l’opinador de risc, una persona que tot i saber que corre un risc, opina.
Enteneu ara per què els opinadors lliures necessiten més que mai les subscripcions de qui els llegeix?

Evidentment aquest article parla de manera general del tema, és evident que molts professionals esteu lluitant per defensar aquest quart poder que hauria de ser un crit de llibertat sempre. Però per fer la crítica emfatitzo i vull ser punyent equilibrant la ràbia i la frustració que em genera, el fet que no passi.


Periodistes, si algú ha espatllat aquesta noble professió, sou vosaltres, i si només veieu crítiques i cap aprenentatge de les meves paraules, és perquè no teniu gens d’interès de què això canviï. Alguns només som, el mirall de les vostres vergonyes.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setman

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. Faré uns quants preàmbuls per a després desenvolupar la meva tesi. Tot rau en “el sistema”, com bé dius, i és quelcom ben conegut i estudiat.
    -PRIMER) Un fragment de la introducció de “Capitalisme i ideologia” de Thomas Piketty:
    “La desigualtat no és econòmica o tecnològica: és ideològica i política. Aquesta és, sens dubte, la conclusió més evident de la investigació històrica que es presenta a aquest llibre. Dit d’una altra manera, el mercat i la competència, el benefici i el salari, el capital i el deute, els treballadors qualificats i els no qualificats, els nacionals i els estrangers, els paradisos fiscals i la competitivitat, no existeixen com a tals. Són construccions socials i històriques que depenen completament del sistema legal, fiscal, educatiu i polític que s’ha triat dur a la pràctica, i de les categories de què es dota. Aquestes tries reflecteixen abans que res les representacions que cada societat es fa de la justícia social i de l’economia justa, i de les relacions de força polítiques i ideològiques entre els diversos grups i discursos presents. El que importa és que aquestes relacions de força no són només materials: són també, i sobretot, intel·lectuals i ideològiques. En altres paraules, les idees i les ideologies pesen en la història. Permeten constantment imaginar i estructurar mons nous i societats diferents. Les trajectòries múltiples sempre són possibles.
    Aquesta perspectiva es diferencia dels nombrosos discursos conservadors que tenen com a objectiu explicar que existeixen fonaments “naturals” de les desigualtats. De manera poc sorprenent, les elits de les diverses societats, a totes les èpoques i a totes les latituds, sovint tenen tendència a “naturalitzar” les desigualtats; és a dir, a intentar donar-los fonaments naturals i objectius, a explicar que les disparitats socials existents són (tal com cal) en interès dels més pobres i de la societat en conjunt i que, en qualsevol cas, l’estructura existent és l’única possible i no es podria modificar substancialment sense causar desgràcies immenses.”
    ——————————————-
    -SEGON) L’editorial (imprescindible llegir-lo per a seguir el fil) de Vicent Partal descrivint el “totalitarisme invers”:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/wolin-democracia-primer-octubre-editorial-vicent-partal/
    ——————————————-
    -TERCER) L’origen de la Revolució dels Paraigües a Hong Kong:
    “El 31 de agosto de 2014 el gobierno de China emitió una resolución que limitaba quién podía presentarse como candidato a las elecciones en Hong Kong, como las previstas para el año 2017.
    El decreto establecía la formación de un comité para nominar de dos a tres candidatos, cada uno de los cuales debe recibir el apoyo de más de la mitad de los miembros del comité. Los candidatos deben amar al país China y a Hong Kong. Esto fue visto por algunos grupos, como el movimiento estudiantil Scholarism o el movimiento Occupy Central with Love and Peace, como un intento de limitar los candidatos a personas afines al régimen chino, al tiempo que criticaban que dicho comité estaba formado solo por sus partidarios.”
    https://es.m.wikipedia.org/wiki/Protestas_en_Hong_Kong_de_2014
    ———————————————
    – QUART) Imagineu que demà apareix la dada: “l’índex de lectura augmenta un 25%”. En principi, seria una molt bona notícia i tothom se n’alegraria.
    Però d’aquí tres mesos torna a aparèixer la mateixa dada, l’índex de lectura augmenta un altre 25%. Llavors, oli en un llum, no? Ara bé… què passaria si aquesta dada aparegués durant un any o un any i mig? (Tenint en compte que aquest creixement és allò que es denomina un “interès compost”, és a dir; si creix un 25% vol dir que l’índex de lectura no només es manté respecte a la dada anterior, sinó que ha crescut un altre 25%)
    Què passaria a una societat si l’índex de lectura fos del 100%, si tothom es passés el dia llegint? Seria una situació paradísiaca? No. (Permeteu-me aquesta hipèrbole, necessària per a fer entenidor el propòsit d’aquest preàmbul)
    Passaria que baixaries al carrer i no hi hauria ningú, tothom seria a casa llegint, i les poques persones que trobessis estarien llegint. O aniries al mercat, a l’ambulatori, a una oficina i ningú no t’atendria, perquè tothom estaria llegint. Aquesta seria una situació idílica? No pas, perquè seria una situació que només beneficiaria la industria editorial, i per a beneficiar-la t’hauries carregat la societat sencera.
    Aquesta analogia es pot desenvolupar amb multitud d’exemples. Imagineu ara que demà apareix la dada; “la pràctica esportiva augmenta un 25%”, i així cada tres mesos. Què acabaria passant? El mateix; al principi tothom molt content, però quan s’arrribés al 100% d’esportistes que no farien res més que exercici, la societat se n’aniria a can Pistraus. La indústria de l’esport, els gimnasos i els fabricants de material esportiu, farien l’agost, però la resta de sectors industrials ja haurien begut oli.
    ————————————–
    -CINQUÈ) Als països desenvolupats, gràcies als avenços tecnològics i a la formidable formació i la meravellosa implicació a la seva feina dels equips mèdics s’ha aconseguit que l’índex de mortalitat a les intervencions quirúrgiques sigui molt baix. Desconec quina és la dada exacta, suposaré que només mor un de cada cinc mil pacients que passen per quiròfan. (Estem tan acostumats a aquest fet que no el valorem com cal, menyspreem els riscos que comporta qualsevol operació).
    Ara imagineu que aquest índex de mortalitat als quiròfans comença a crèixer i ja no són una de cada cinc mil les víctimes, sinó una de cada tres mil, després una de cada mil i finalment una de cada cinquanta. Llavors, l’índex de mortalitat s’hauria multiplicat per cent. Ara bé, si abans era d’un mort per cada cinc mil intervencions i ara és d’un mort per cada cinquanta… què ha passat?
    Imagineu que en aquesta situació apareix un cirurgià en roda de premsa i quan li demanen el per què d’aquest creixement insòlit de la mortalitat als quiròfans respon tan tranquil: “bé, fa un temps que a mitja intervenció tots sortim del quiròfan al passadís a fer un piti o un cafetó i quan tornem de vegades ens trobem el pacient desagnat”.
    Us ho podeu imaginar? Doncs això ha passat, literalment, en un altre àmbit.
    ———————————————-
    – SISÈ) Per si encara no els heu llegit, us recomano un parell de llibres; “La doctrina del shock” de Naomi Klein i “El establishment” d’Owen Jones.
    ———————————————-
    Fins aquí els preàmbuls, anem a la teca. A continuació desenvoluparé l’analogia amb l’índex de lectura per a explicar en què va consistir la falsa bombolla immobiliària del 2008. Tot comença el 1999 amb la derogació de la llei Glass-Steagall. Aquí, breument, ho expliquen molt bé.
    https://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_Glass-Steagall
    Al sistema financer li semblaven pocs els diners que remenaven i guanyaven i van treure del mig el principal escull que tenien per a fer allò que vulguessin; aquesta llei, que havia funcionat de conya durant setanta anys.
    Resumint molt el tema; us recomano aquests dos documentaris recents entre els molts que se n’han fet sobre el tema.
    https://www.documaniatv.com/social/los-hombres-que-robaron-al-mundo-video_46f384b96.html
    Aquí, de 17:12 a 20:10, expliquen què eren les ditxoses hipoteques ninja.
    https://www.documaniatv.com/social/panico-la-historia-no-contada-de-la-crisis-financiera-video_629cdd430.html
    Aquí ho expliquen de 10:30 al minut 18.
    Molt bé, ja sabem què eren. Ara toca l’analogia sobre l’índex de mortalitat als quiròfans. Recordareu que he escrit que això de veure un cirurgià explicant tan tranquil que l’índex creixia perquè l’equip mèdic sortia al passadís a fer un piti i els pacients morien desagnats ho he viscut.
    La primera vegada que vaig escoltar una bona explicació de què eren les hipoteques ninja va ser al programa d’en Clapés, em penso, i la va fer en Sala i Martin. (El que afegiré ara no ho dic contra ell, simplement a ell li va tocar la xina, per dir-ho així).
    Escoltant-lo, vaig quedar garratibat per dos motius; 1er) el que explicava era d’una gravetat i d’una immoralitat extremes, i a més es va produir durant anys a escala mundial amb el vist-i-plau de tothom; 2on) en Xavier ho explicava tan panxo, com si fos a classe.
    Vaig quedar garratibat perquè, a veure… com pot un economista explicar a un mitjà de comunicació aquestes bestieses i quedar-se tan panxo? Us imagineu un cirurgià explicant tan panxo això de “sortir al passadís”?
    Doncs els economistes, TOTS, ho fan; expliquen bestieses com les hipoteques ninja amb la mateixa naturalitat amb la que un fuster explicaria com s’ha de fer una taula. Com és possible?
    Molt senzill; TOTS ELLS formen part “del sistema” que ens vol fer creure que bombolles com la que va petar el 2008 són inevitables, i no, no ho són: al segle XXI una bombolla així no pot existir i no pot arribar a fer-se tan gran sense la connivència de TOTS aquells que formen part “del sistema”. De la mateixa manera, els periodistes “del sistema” s’encarreguen de fer-nos creure que tot allò era inevitable i el seu control sobre la opinió pública és tan absolut que aconsegueixen que ningú no pari atenció a un fet que demostra la mala fe de tot plegat. Al primer vídeo enllaçat, “Los hombres que robaron al mundo” ho explica un investigador de la fiscalia dels EUA, de 34:10 a 37:05; cap dels banquers i les entitats que van protagonitzar la bombolla s’ha enfrontat a cap tribunal. Al mateix documentari, de 48:30 al final, expliquen com tot ha quedat impune.
    Per què ho tolerem això? Perquè els economistes “del sistema” i els periodistes “del sistema” ens fan creure que no hi ha alternativa a fer allò que fa “el sistema” i si “el sistema” crea bombolles que haurien de ser impossibles al segle XXI, benvingudes siguin, perquè són les bombolles “del sistema”.
    Aquest modus operandi es coneix en anglès amb l’acrònim TINA: “There is no alternative”; no hi ha alternativa. És a dir, no hi ha alternativa al que proposa i fa “el sistema” a qualsevol àmbit, no només l’econòmic. Rellegiu ara, si us plau, el primer preàmbul amb l’extracte d’en Piketty i ho entendreu. Acaba dient:
    “De manera poc sorprenent, les elits de les diverses societats, a totes les èpoques i a totes les latituds, sovint tenen tendència a “naturalitzar” les desigualtats; és a dir, a intentar donar-los fonaments naturals i objectius, a explicar que les disparitats socials existents són (tal com cal) en interès dels més pobres i de la societat en conjunt i que, en qualsevol cas, l’estructura existent és l’única possible i no es podria modificar substancialment sense causar desgràcies immenses.”
    La falsa bombolla dels 00s s’explica perfectament seguint l’analogia sobre l’índex de lectura. Què s’ha de fer per encimbellar la indústria editorial? Fer que tothom llegeixi a tothora. Així hauràs destrossat la resta de sectors industrials i la societat sencera, però a la industria editorial… “que les quiten lo bailao”.
    D’ençà que vam sortir de les coves totes les societats s’han dotat d’una indústria molt necessària i útil per al seu desenvolupament: la indústria del deute. Per posar un exemple; el que explica sobre l’antiga Mesopotàmia Andreu Barnils:
    https://www.vilaweb.cat/noticia/4030033/20120724/solucio-crisi.html
    No estic denigrant la indústria del deute, que quedi clar. El que pretenc és que us feu aquesta pregunta: si per a encimbellar la indústria editorial has d’aconseguir que tothom es passi el dia llegint i per a encimbellar la indústria de l’esport has d’aconseguir que tothom es passi el dia fent esport… què has de fer per encimbellar la indústria del deute? Tic, tac, tic, tac…
    És ben evident, no trobeu? Què has de fer? Fàcil; aconseguir que tothom s’endeuti. Aquesta és l’explicació de la falsa bombolla, tolerada i, per tant, fomentada pel “sistema”.
    La base d’aquest “sistema” consisteix en copar tots els llocs de feina al món acadèmic i al món mediàtic amb servidors seus, i aquest és el terme adient, “servidors”. Aquí les corresponents definicions:
    -copar
    3 tr. [LC] Emportar-se (tots els llocs) en una elecció, en una competició, etc.
    -servitud
    1 f. [LC] Condició de serf, subjecció a un amo.
    TOTHOM que vol pertanyer al món oficial, per dir-ho així, ha de passar per aquest sedàs; si vols formar part del “sistema” mai no l’has d’atacar. Punt i final. No pots aspirar a ocupar una càtedra d’Economia o una taula a una redacció si no assumeixes la teva servitud respecte el “sistema”.
    Ara em ve al cap un fet que recordava i he pogut trobar l’enllaç.
    https://elpais.com/internacional/2004/05/26/actualidad/1085522406_850215.html
    El maig de 2004 el New York Times va fer autocrítica a una extensa peça on reconeixien que havien publicat moltes mentides sobre la invasió ianqui a Iraq. L’article de El País acaba així:
    “Para complicar las cosas, los relatos de estos exiliados eran a menudo confirmados por funcionarios de Estados Unidos convencidos de la necesidad de intervenir en Irak” y que ahora reconocen era “información errónea”, añade el periódico en su misiva, que también lamenta que las informaciones posteriores que cuestionaban esos reportajes quedaron relegadas a un segundo o tercer plano, cuando habrían merecido la portada.”
    Aquella invasió va ser tal nyap, tan destructiva per a la societat iraquí, que els mateixos periodistes del NYT, “sistema” químicament pur, en un rampell de dignitat, van reconèixer que havien mentit seguint les mentides evidents del “trío de las Azores”.
    En canvi… on són els seus mea culpa respecte a la bombolla? Algú els ha llegit? Heu escoltat a cap periodista o economista lamentant-se d’haver-nos fet creure que als 00s vivíem una època daurada quan en realitat tot era pura especulació?
    Posaré un exemple de què passa quan els periodistes fan la seva feina. Ho expliquen a un documentari molt famós que va marcar la pauta que han seguit molts altres després; “Enron, los tipos que estafaron a América”.
    https://www.documaniatv.com/social/enron-los-tipos-que-estafaron-a-america-video_e36c878fe.html
    De 42:15 a 46:30 una periodista de la revista Fortune, Bethany McLean, amb brusa rosa, explica com va començar a investigar la companyia. El març de 2001 va publicar un article demanant “Està Enron sobrevalorada?”, explicant que el volum real del seu negoci no es corresponia amb el seu valor a la borsa i els actius que declaraven.
    https://archive.fortune.com/magazines/fortune/fortune_archive/2001/03/05/297833/index.htm
    Poc després el cap d’Enron dimitia i l’empresa va caure al setembre.
    Per què ningú no va fer el mateix amb Lehman Brothers i tutti quanti? De la mateixa manera, per què cap economista o cap catedràtic d’Economia no va veure la bombolla i no la va denunciar? Per què TOTS directament l’enaltien? “El sistema”.
    Encara puc fer una altra analogia evident amb la bombolla i la pandèmia. Us imagineu que els metges de tot el món diguessin ufanosos que no s’ha de vacunar ni s’ha d’imposar cap restricció perquè aquest virus “només” mata un de cada cent malalts i “només” han mort tres milions de persones al món, “només” un 0.04% de la població?
    Doncs aquesta bestiesa és la que van fer els economistes i periodistes de tot el món mentre veien que tots els indicadors estaven en vermell, que l’apalancamiento era exageradíssim, que tot era filfa amb bancs que es venien els un als altres el mateix producte sense cap valor una i mil vegades seguint la teoria del “darrer beneit”. És l’acudit jueu que explica Francesc Cabana:
    https://www.vilaweb.cat/noticies/francesc-cabana/
    “—Al llibre vós expliqueu la darrera crisi a través d’un acudit jueu.
    —Dos amics es veuen. I un té un gos. ‘Te’l venc per deu.’ Al cap de poc, l’amic diu: ‘Escolta, vull recuperar el gos. Te’l recompro per vint.’ I la següent vegada se’l passen de mans per trenta. I per quaranta. I per cinquanta. Fins que arriba un moment que un diu: ‘Mira, ja no vull el gos. Tot teu.’ I salta l’altre: ‘Com? Mira que guanyàvem diners, tu i jo!’ I és exacte. Això han fet. I graduats de Harvard! És increïble.”
    Tot es basa en fer-nos creure que No Hi Ha Alternativa al seu modus operandi, tant econòmic com polític. Recordeu l’anunci del xiclet Trident que deia “nou de cada deu dentistes recomanen un xiclet sense sucre”?
    Així funciona: 9.999 de cada 10.000 economistes i periodistes ens deien que la bombolla era meravellosa. Què faríeu si 9.999 de cada 10.000 pediatres us recomanessin que sodomitzeu els vostres nadons? Bona pregunta.
    Per concloure la meva anàlisi de la falsa bombolla, una dada de “maduret”. Gairebé d’ençà que tinc us de raó escolto allò de “només el 5% del moviment financer es dedica a l’economia real, a l’intercanvi de bens i serveis, el 95% restant són operacions merament especulatives a la borsa i el mercat de divises”.
    D’aquest article n’extrauré un paràgraf colpidor:
    https://diario16.com/no-democracia-plena-no-existe-2/
    “Dice Juan Torres López en uno de sus últimos artículos: “Lo he explicado muchas veces, pero no está de más repetirlo. El gasto público de todos los países del mundo ronda los 30 billones de dólares, y la pandemia ha obligado a aumentarlo en cerca de 20 billones, un incremento que en su gran mayoría tendrá que ser financiado con deuda. Según el Banco Internacional de Pagos, las transacciones financieras realizadas en 2019 en todos los países del mundo sumaron 14.000 billones de dólares, lo que quiere decir que se podrían eliminar todos, he dicho todos, los impuestos que hay en el planeta y financiar el gasto público de todas las administraciones públicas con una tasa de más o menos 25 céntimos por cada 100 dólares de transacción financiera. En España, nuestro gasto público total es, en números redondos, de unos 500.000 millones de euros y según el Banco Internacional de Pagos en nuestra economía se realizaron transacciones financieras por un valor total de 72 billones de euros en 2019. Eso quiere decir que podríamos eliminar también todos, absolutamente todos, los impuestos existentes hoy día y financiar ese medio billón de euros de gasto público con una tasa sobre las transacciones financieras de 0,7%, es decir de 70 céntimos por cada 100 euros de transacción”.
    Per què no es fa això? Qui ho impedeix? “El sistema”.
    El funcionament de tot plegat ho explica molt i molt bé el gran Duran Pich a aquest vídeo, de 43:00 a 53:05.
    https://www.youtube.com/watch?v=XZtm0ZBZiLA&t=1s
    En definitiva; la funció del “sistema” és fer-nos creure que fora del “sistema” no hi ha vida intel·ligent i, per tant, No Hi Ha Alternativa al que fan. Si no participes del model polític i econòmic que proposa el “sistema” no seràs ni periodista ni economista, però tampoc seràs sociòleg o politòleg: no pots formar part del “sistema” sense beneir-lo.
    Pensava tancar aquest comentari explicant com funciona el “sistema” periodístic masover a casa nostra, però rellegint el teu article veig que no cal. (Pensava enllaçar un bon grapat de piulades i articles demostratius, però trobo que no cal evidenciar, encara més, allò evident). Només em resta afegir un parell d’apunts.
    -PRIMER) He esmentat a un dels preàmbuls la Revolució dels Paraigües a Hong Kong perquè va nèixer arran de la imposició per part del règim xinès dels tres candidats que participarien a unes eleccions. És a dir, el règim els deixava votar però imposava els candidats. Molt democràtic, no trobeu? Això és exactament el que fa el “sistema” colonial espanyol a Catalunya; ens deixen votar sempre que votem un dels tres partits masovers que no han fet ni faran cap independència, amb la total connivència de la premsa catalana que encara titlla aquests partits d’independentistes quan tots els seus fets i paraules demostren que ni ho són ni ho han estat mai: s’han limitat a substituir l’expressió “nacionalisme català” per “independentisme català”. Un mer canvi semàntic.
    Quelcom tan obvi i fastigós només es pot analitzar com ho has fet a aquest article.
    -SEGON) He escrit més amunt que la indústria del deute és molt útil i necessària, no pretenc demonitzar-la. Simplement, la indústria del deute és una eina de la societat, i si realment complís aquesta funció, cap problema.
    Ara bé… què passa si la indústria del deute ja no és una eina de la societat, sinó que la societat esdevé una eina de la indústria del deute? (Com ha estat el cas amb la bombolla i potser, o segurament, encara ho és).
    De la mateixa manera… els partits polítics són una eina de la societat per aconseguir el seu benestar i mantenir la convivència o, pel contrari, la societat és una eina dels partits polítics per aconseguir com més poder i cadires millor?
    També de la mateixa manera… els mitjans de comunicació són una eina imprescindible per a una societat desenvolupada, per a fomentar un sa debat al seu si i conèixer la realitat o, pel contrari, la societat és una eina dels mitjans de comunicació que miren de controlar el debat públic, censurant els debats “incomòdes” i proposant debats intrascendents?
    Trobo que tot rau a aquest punt: necessitem la indústria del deute, necessitem partits polítics i necessitem mitjans de comunicació, però NOMÉS els necessitem si són eines que la societat fa servir per al seu bé. En canvi, si la societat esdevé una eina dels partits, dels financers i dels mitjans, tenim el “totalitarisme invers” que va definir Wolin. Potser la Xarxa ha fet, ara que tots tenim veu, que el “sistema” es posi nerviós, d’aquí el neguit dels seus portaveus: la Xarxa ha esdevingut un samizdat incontrolable.
    https://ca.wikipedia.org/wiki/Samizdat
    Escrius, Sara:
    “Això ha despertat entre la comunitat periodística una mena de menyspreu cooperativista que semblen més una raça a part, que va més enllà de ser el quart poder, a la que no se’ls pot dir res, perquè se senten a l’atalaia dels escollits només perquè tenen les exclusives de l’última hora, i no perquè siguin uns cracs periodístics, sinó perquè els hi envien a ells, a dit, quina tristesa no?, els poders que li són cooperants amb la seva empresa, li envien fins i tot els titulars, i això que els hi hauria de preocupar i molt, i en canvi només els fa una sensació de poder, del fet que poden opinar de tothom amb les maneres i les fal·làcies que els dóna la gana, del poder, de la vida, o fins i tot encaminar-te de manera interessada per mantenir el seu sou. Però en canvi si els respires a l’orella, et diuen assetjador de xarxes, que és el pas previ a convertir en delictes d’odi precisament a qui més protecció té.”
    Mira… a aquest paràgraf la clau és “sensació de poder”. Per això formen part del “sistema”, no hi ha més.
    Joan March, el darrer pirata de la Mediterrània, subornava tothom i quan trobava algú íntegre que es negava a ser comprat deia “qui no té un preu, no val res”. Aquest és el lema del “sistema” i dels seus integrants. Potser per aquest motiu tu i jo i tants opinadors a la Xarxa no formem part del “sistema”; perquè “no valem res”.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -