Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Per a Jordi Cuixart d'Oriol Marti i Casas.

Per a Jordi Cuixart d’Oriol Marti i Casas.

Benvolgut Jordi Cuixart:
Sóc un soci de les desenes de mils de socis d’Òmnium. Vaig llegir amb emoció i entusiasme la teva carta i em vingueren ganes d’escriure’t una petita resposta. Em permeto la llibertat de fer-la pública i espero que t’agradi a tu, als socis d’Òmnium, als altres presos i a tothom que la pugui llegir.


Pocs dies després del nostre Primer d’octubre, en el bar d’una prestigiada institució cultural de Barcelona, vaig trobar un exemplar abandonat i rebregat d’un setmanari alemany anomenat Die Zeit. La pàgina ve presidida per una bonica fotografia que parla de nosaltres, dels catalans. El títol de l’article et resultarà familiar: No passaran!
Aquesta fotografia i aquest títol ens mostren amb calidesa la imatge vigorosa d’aquesta àvia sent aplaudida per la gent anant a votar el primer d’octubre del 2017.
Aquesta àvia avança vestida de blau, enmig de la gent que l’aplaudeix amb vigoria i aixeca els braços en senyal de victòria. I recordo el poema d’Apel·les Mestres: No passareu.

diari DIE ZEIT

Aquesta fotografia expressa millor que ningú el que va ser el primer d’octubre de 2017. Els aplaudiments de la gent i l’alegria de l’àvia de la fotografia expliquen al món sencer la magnitud de la nostra victòria, ara sovint menystinguda per molta de la gent.
Aquell primer d’octubre va ser la victòria contra l’operació d’estat ordida pel PP, que tingué cinc grans protagonistes: El Borbó, Rajoy, Sainz de Santamaria, Zoido, i Pérez de los Cobos. Va ser la versió dura, militar, i encara portem tots damunt del cos els senyals inesborrables d’aquell dia tan complicat.
Amb les eleccions d’aquest 14 de febrer de 2021 els catalans en el seu conjunt ens enfrontem a un altre primer d’octubre.


Aquest cop amb una operació d’estat, més subtil, moderna i sobretot mediàtica, encapçalada pel PSOE que ha esdevingut el principal suport de tot el pitjor de l’estat espanyol. Paradoxes: el denominat Partido Socialista Obrero Español, s’ha transmutat en el màxim defensor de la Monarquia corrompuda, de la Banca més agressiva, del centralisme més ranci, i de l’Església més reaccionaria que es troba a anys llum de
distància de les posicions polítiques i ètiques del nostre cardenal de la Pau, Vidal i Barraquer, d’aquells capellans i monges de l’església de Sant Medir, de les parròquies del Poblenou, de Vallcarca i de Nou Barris.


El PSOE des de Felipe Gonzalez en endavant, ha anat deixant la seva condició de partit d’esquerres, com qui perd llençols a cada bugada. Va començar amb Boyer, Solchaga, Narcís Serra i l’OTAN. No és un partit d’esquerres, és un partit d’estat. Pérez Rubalcaba que en glòria estigui, ho va reblar quan va fer dimitir al rei, va posar el seu fill a la cúpula, i anuncià solemnement que pagarien el preu que fos perquè Catalunya no fos independent.
Ara ens enfrontem al primer d’octubre del PSOE, que és l’altra cara de la moneda.
Amagat sota la realització d’unes eleccions, vol acabar com sigui amb qualsevol futur pel nostre poble.


Aquestes eleccions, absolutament forçades i promocionades per un aparell judicial, caracteritzat per tot menys per la seva independència, tenen un caràcter genocida, que afecta -paradoxalment- tant els catalans proclius a la independència com aquells que no ho són. Contra Catalunya tot s’hi val.
Sí, Jordi, sota les imatges d’una suposada contesa electoral, Ivan Redondo, el príncep de les tenebres de la Moncloa, ha creat un fenomen mediàtic recolzant-se en el teorema central de la sociologia política: quan la gent defineix una situació com a real, es comporta com si ho fos, i és real en les seves conseqüències. Aquesta
situació suposadament real, rep per nom Efecte Illa. Altres, com l’àvia de la fotografia i la gent que la rodeja hem definit una altra situació com a real: Guanyarem les eleccions!


Estem davant d’un nou 1 d’octubre, i hem de tornar-nos a comportar com ens comportàrem aleshores. He descrit als principals actors del 2017. Els de diumenge 14 de febrer són el Borbó, Pedro Sánchez, Margarita Robles, Fernando Grande Marlaska, Ivan Redondo, els jutges que han definit que la terra és plana, negant la
gravetat de la pandèmia i obligant la gent a votar, i finalment, el pretendent a Virrei de Catalunya, l’exministre de Sanitat Salvador Illa. Ciudadanos, PP i Vox li fan d’escolanets.
Nosaltres els catalans, disciplinadament, una altra vegada, tornarem a sortir, i tornarem a fer cua.

Imatge Die Ziet


Els catalans sabem molt bé que és això de fer cua, ho sabem molt bé. Vull recordar, que en els anys dolorosos de la nostra Guerra Civil, els brigadistes de les Brigades Internacionals en arribar a Barcelona varen quedar sorpresos per tres coses: la primera és que la gent parlava català i no castellà, la segona, aquesta estranya
construcció que era la Sagrada Família (recordaràs la càlida narració que Peter Weiss fa a la seva Estètica de la Resistència, de com els joves Brigadistes alemanys se la miren amb sorpresa i amb embadaliment), i la tercera eren les immenses cues que els catalans feien arreu per mil i un motius. Eren temps de guerra. Calia menjar.


Una de les cues que més els sobtaren fou la d’una multitud de gent de classe treballadora, vinguda del Poble Nou, de Sants, Hostafrancs, de Gràcia, o de l’Eixample fent cua en silenci per donar sang. Això passava allà on ara es troba l’actual Teatre Lliure, que era on tenia l’hospital el Doctor Frederic Duran i Jordà. Una de les persones que més va fer per avançar en el coneixement del tractament que cal donar a la sang perquè pugui ser transfusible i enviada a tot arreu.
És allà on Norman Bethune, metge canadenc adscrit a les Brigades, va quedar sorprès per aquell silenci que respirava la cua de gent desnodrida i enfredorada que esperava el seu torn per donar sang. Sang que després adequadament tractada i amb ambulàncies especials aniria cap al front de Madrid o cap Andalusia. I després
se’ns diu que els catalans no som solidaris.
Era la mateixa gent que va fascinar al món per la velocitat en què va construir els refugis antiaeris que ara podem visitar. Que varen sacrificar les hores del seu temps lliure treballant en condicions increïbles per ser la rereguarda de la República. I eren allà, alçats dempeus en silenci fent cua. Nosaltres hem d’aprendre d’ells.
Tornarem a fer cua!


Nosaltres som un exèrcit amb molts soldats i pocs generals. Som un exèrcit de gent compromesa i diumenge ens toca anar a fer cua. En un moment va tocar fer manifestacions i en altre moment va tocar fer la Via catalana.
En aquests dies eixorcs de campanya electoral imposada, molta gent que va participar activament en el primer d’octubre, dubta si ha d’anar a votar o no. Prego, que mirin altra vegada la fotografia que encapçala aquesta carta. I rastrejant en la memòria trobaran potser el relat fet en veu baixa per algun parent que els
explicava que anaven i venien dels barris més populars de Barcelona, més caminant que amb tramvia, per por dels bombardejos a donar sang. I que ho feien després de jornades extenuants a la sortida de les fàbriques col·lectivitzades, que s’havien convertit amb l’autèntica fàbrica de la República. És el que va ensenyar el
president Companys a un incrèdul Juan Negrín quan l’evolució de la Guerra Civil va portar-lo a Barcelona.

Als catalans encara els quedaria un altre preu elevadíssim per pagar: posar a joves, gairebé a nens, com a soldats d’infanteria a la Batalla de l’Ebre per defensar la República Espanyola fins al final. No se’ns pot acusar d’insolidaris.
Ara fa un any, des de que va iniciar-se la pandèmia, el poder central es fregava les mans perquè donava ja per acabat tot el que passava a Catalunya. Aleshores vaig pensar en Montserrat Roig i en el seu llibre sobre el setge de Leningrad i vaig començar a signar els meus escrits “des de Leningrad 2.0”. Ajudava al fet que
sempre he sentit una profunda admiració pel músic: Dimitri Shostakovich.
Els catalans en el seu conjunt, estem vivint encara que en to molt menor, una situació que podria assemblarse als habitants de l’heroica ciutat de Leningrad durant el setge. Repeteixo, en to molt menor. Però la resistència dels habitants d’aquella heroica ciutat serveix d’analogia a les coses que ens passen aquí.


M’explico bé: allà era el setge dels nazis, i aquí el setge d’aquesta oligarquia espanyola que no té pietat des del punt de vista econòmic, polític i simbòlic. Allà era la pandèmia de rates, aquí la de covid19. I m’apunto a una tercera i perillosa pandèmia que no existia a Leningrad: les permanents baralles entre nosaltres.
Agraeixo a Miquel Desclot en el seu magnífic discurs d’agraïment aquesta idea tan potent, tan bonica i tan exacta.
Acabo Jordi, presos, tothom que pugui llegir aquest text: No passaran!
A les urnes catalans que el Feló ens declara guerra!
Feliç 14 de febrer, Fins a la Victòria!
Una abraçada Jordi.


Oriol Martí Casas.
Barcelona, 12 de febrer de 2021.

Amb la intermediaciò D`ÀNGELS MARTINEZ CASTELLS.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. M’ha colpit com descriu la guerra sagnant que vam patir l’any 36, la solidaritat, la fermesa i la guerra d’ara. M’ha colpit que parli del setge de Leningrad perquè de fet la llibertat és guanya amb resiliència. El camí es comença amb una il•lusió que ens fa renéixer i voler ser un nou estat. I, sense perdre la il•lusió hem d’acceptar els embats, les dificultats, les decepcions… Serà la revolta dels somriure i d’Urquinaona. I ells, els nostres besavis, els nostres avis, els nostres pares ens han mostrat el camí. Gràcies per l’escrit. Gràcies per fer-ne ressò, Sara El gravo al cor perquè m’acompanyi tota la vida i cregui fermament que podem aconseguir-ho units. Lluitem sense oblidar la tendresa. Siguem justos. Siguem lliures. Estimem🌹💫

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -