Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Opus Dei o l’Obra molt humana, massa humana! per Francesc Pomés i...

Opus Dei o l’Obra molt humana, massa humana! per Francesc Pomés i Martorell.

Segurament només aquells que tenim una certa edat sabem que l’Opus Dei va ser durant un bon temps un dels pilars fonamentals del franquisme perquè va liderar la seva modernització econòmica, amb el pla d’estabilització i el desarrollismo de finals dels anys 50 i els anys 60, mantenint això sí el seu profund conservadorisme social i religiós.Es una secta reconeguda per l’església catòlica fundada el 1928 per una persona tan modesta, José Maria Escrivá Albás, que no va parar fins a canviar-se el nom pel de Josemaria Escrivá de Balaguer, aconseguir el marquesat de Peralta, que després traspassa a un seu germà, i ser canonitzat el 2002. La base del seu moviment es la santificació dels catòlics a partir del seu treball. Per això, i sobretot després de la guerra civil, va estendre el seu moviment per España, la germana dictadura portuguesa i gran part de Sud-amèrica mitjançant la captació de membres, anomenats supernumeraris, entre les persones que formaven l’elit econòmica de les societats on s’implantava, aconseguint sempre una gran influència en les instàncies governants. El funcionament de l’organització sempre ha estat marcat per una disciplina interna quasi be militar i controladora de tots els aspectes de la vida dels seus membres i perseguidora de qualsevol dissidència interna, el culte al líder, l’autocàstig físic, la fixació pels diners i el poder, un masclisme destacable fins i tot en una organització misògina com l’església catòlica, formes de captació i control clarament sectàries, i la recerca de l’expansió de la seva influència sobretot en els poders i en l’educació. Això el va portar a crear Universitats, com la de Navarra, la de la Santa Cruz de Roma i la de Piura (Perú), i tot un seguit d’escoles elitistes caracteritzades per l’educació separada de nens i nenes. No es va estar pas de crear el seu propi centre de culte, Torreciudad (Osca), lloc de peregrinació dels seus fidels. El seu llibre de capçalera, una mena de breviari quasi be infantil que recoda els manuals d’autoajuda actuals, «El manual del perfecto clerical-autoritario» (segons Ynfante), es el Camino, del qual se n’han editat mes de quatre milions i mig d’exemplars, diu perles com aquestes: «Eres curioso y preguntón, oliscón y ventanero: ¿no te da vergüenza ser, hasta en los defectos, tan poco masculino? —Sé varón: y esos deseos de saber de los demás trócalos en deseos y realidades de propio conocimiento», «El matrimonio es para la clase de tropa y no para el estado mayor de Cristo. —Así, mientras comer es una exigencia para cada individuo, engendrar es exigencia sólo para la especie, pudiendo desentenderse las personas singulares. ¿Ansia de hijos?… Hijos, muchos hijos, y un rastro imborrable de luz dejaremos si sacrificamos el egoísmo de la carne». «Hace falta una cruzada de virilidad y de pureza que contrarreste y anule la labor salvaje de quienes creen que el hombre es una bestia. —Y esa cruzada es obra vuestra».

Com ja hem dit, el seu màxim poder el va trobar quan el franquisme finalment va haver d’admetre que el seu projecte econòmic autàrquic era un fracàs, va trigar-se mes de 20 anys a recuperar el nivell de vida d’abans de la guerra civil, i va emprendre un canvi que l’aproximes al capitalisme europeu i d’obertura del país al turisme. Des de llavors l’economia espanyola va ser dirigida per ministres i alts càrrecs de l’Opus, fins que el cas mes famós de corrupció del franquisme, en un mar de corrupció, el cas Matesa, els va obligar a passar a un segon pla, tot i que això no va suposar pas deixar d’estar a l’ombra del poder, fins i tot després de l’anomenada transició democràtica.

El millor llibre sobre l’Opus en el franquisme, publicat òbviament a l’exili per Cuadernos de Ruedo Ibèrico a París, es el de Jesús Ynfante: «La prodigiosa aventura del Opus Dei. Génesis y desarrollo de la Santa Mafia»(1970), que us enllaço per tal que el pugueu llegir. En fem una cita força significativa: «”El plano de la santidad que nos pide el Señor -señala, en cambio, Escrivá- está determinado por estos tres puntos: la santa intransigencia, la santa coacción y la santa desvergüenza.” Estos tres planos de santidad que debe observar el militante del Opus Dei son más bien los tres escalones de una “santa eficacia” inconfesada, que es la sustancia ideológica que hace funcionar un aparato burocrático como el Opus Dei». El Banco Popular, regit pels germans Valls, era el seu Banc.

La seva influència no només s’ha fet notar a España, sinó també en molts estats ibero-americans i en el propi Vaticà on va estar implicat en l’escàndol de la Banc Ambrosiano, on estava implicada la Banca Vaticana i la la Màfia, i va ser decisiu per a l’arribada al papat del Papa Wojtyla, i del seu successor el Papa Reizinger, dos dels mes conservadors dels darrers papes. Els seus tentacles s’han estès també internacionalment amb personatges que han recolzat l’Opus, com Lech Wałęsa, Corazón Aquino, Ruth Kelly, Raymond Barre, Charles Malik, expresident de l’Assemblea General de l’ONU. etc. 

Segons la seva pròpia web: «El 2017 formen part de la prelatura 92.600 persones, de les quals 2.083 són sacerdots. Del total, aproximadament, el 57% són dones i el 43% homes. A la Societat Sacerdotal de la Santa Creu pertanyen, a més dels sacerdots incardinats a la Prelatura, altres 1.900 preveres incardinats en diferents diòcesis de tot el món».

Tot i que avui la seva presència pública es menor a la d’altres temps no ha deixat de tenir influència política i educativa. Les seves escoles i universitats continuen sent un element fonamental per a la formació de les elits econòmiques que després composen els consells d’administració de les principals empreses espanyoles, sobretot de l’anomenat Ibex35, i de diversos ministres i parlamentaris, en moltes altes instàncies de l’Estat, especialment a la magistratura, etc. Es podria dir que avui han adoptat una tàctica de menys notorietat pública, però que continuen estant presents en moltes de les institucions i poders reals. La situació la resumeix molt be un article d’Antonio Gómez Movellán del 2018: «La magistratura española y el Opus Dei»: «Aunque algunos hablan que el Opus está en decadencia y que hay desbandada de numerarios y supernumerarios, nunca su influencia y poder económico ha sido tan fuerte; y en esos colegios segregados por sexos, que el Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo han avalado, se está incubando el futuro de la secta y de ahí saldrán, también, muchos de los nuevos jueces y fiscales de España». Si en voleu conèixer alguns dels noms, aquest article de Francisco Medina, del 2015, us hi ajudara: «El cuerpo Funcionario del Opus Dei… destacados en el Estado», però tot i que normalment estan pròxims als patits conservadors estatals, també estenen la xarxa al PSOE, el PNB, l’antiga CiU, etc. En podeu trobar una altra llista a l’article de Danilo Albin, del 2018, al diari Público: «Los 74 rostros más influyentes del Opus Dei», on hi trobareu noms com Federico Trillo, Luís de Guindos, Antoni Subirà, Isabel Tocino, Jorge Fernández Díaz, Ignacio Cosidó, Vicente Martínez Pujalte, Joan Gaspart, Rafael Ramonet, Isidre Fainé, Andrés Ollero, entre d’altres. Tot un reguitzell d’humils catòlics.

El cert es que cap govern de la democràcia s’ha atrevit a tocar els seus interessos, fonamentalment en el mon educatiu.

Respecte a Catalunya, l’Opus sempre ha mantingut una forta influència política i educativa, malgrat que el seu lligam amb el nacional-catolicisme franquista sempre l’ha fet contrari a les aspiracions nacionals de Catalunya, limitant-se al respecte d’allò que anomenaven peculiaridades regionales, de fet una postura semblant a la jerarquia de l’església catòlica que no s’ha estat pas de defensar com un be moral la unitat d’España. Na Laia Vicens resumia en un article a l’Ara, del 2017, «Opus Dei: així és l’organització religiosa a l’ombra del poder», la presència pública de l’Opus a Catalunya: «…  «Ara bé, l’estructura de l’Opus Dei no s’entendria sense les escoles, els epicentres -juntament amb els centres juvenils- des d’on es transmet la formació de l’organització. A Catalunya n’hi ha 16, totes concertades per la Generalitat. Totes segreguen per sexe: nens i nenes van separats a partir de primer de primària; a més, a les escoles de noies només hi ha professores, i a les masculines només hi ha professors. La religió hi és molt present: els alumnes resen quatre cops al dia (a les 9 h, a les 12 h, a les 15 h i a les 17 h), van a missa un cop a la setmana i assisteixen a plàtiques, unes xerrades impartides pel sacerdot de l’escola…A banda de les escoles, la xarxa de l’Opus Dei també compta amb clubs esportius, com Brafa; universitats i centres de negocis, com la Universitat de Navarra, la Universitat Internacional de Catalunya o l’IESE; col·legis majors, i hospitals. Encara que l’Opus Dei no rep directament subvencions públiques, només les 16 escoles de Catalunya reben cada any 30 milions d’euros en concerts educatius». Una investigació del diari Crític, del 2018, desvelava que entre el 2001 i el 2018: «la Generalitat ha destinat un total de 453 milions d’euros a 16 escoles catalanes vinculades a l’Opus». I això inclou tant a governs de CiU, com als del tripartit, com a governs independentistes, de fet el Conseller Bargalló va ratificar els concerts estesos a aquestes escoles durant l’aplicació del 155. En la imatge següent en teniu el nom i el lloc on son:

«Al llarg de 23 anys, la Generalitat ha subvencionat un total de 8.527 grups classe de les escoles de l’Opus, que inclouen línies d’educació infantil, primària, secundària, batxillerat i cicles formatius de formació professional». I mentre es feia això l’escola pública catalana s’omplia de barracons, endarreria la construcció de centres i retallava sous i despeses. 

No cal dir que el fons del problema es l’existència dels concerts educatius que han actuat i actuen com una font de discriminació respecte a l’escola pública, però el cas de les escoles de l’Opus es mes greu perquè discriminen per sexe a l’alumnat, i segons una recent infracció denunciada per la inspecció de treball, també en la contractació del professorat. Això sí, el seu poder al Tribunal Supremo i al Tribunal Constitucional els ha permès continuar rebent subvencions, malgrat la seva inobservança de diversos preceptes constitucionals i legals: «La justicia obliga a la Generalitat a renovar el concierto a las escuelas que separan por sexo». I després direm que han perdut poder!

Per cert, no oblidem pas que totes les martingales del Ministerio del Interior contra el procès català, van ser dirigides per un ministre de l’Opus, Fernández Diaz, i que com deia un article del diari Público, de Carlos Enrique Bayo, del 2020, : «”…hi ha una facció de l’Opus que controla la Secretaria d’Estat de Seguretat, veritable nucli de poder del Ministeri, i aquest sector sempre va estar dirigit per Diego Pérez dels Cobos, qui continua dominant la situació des de fora. No es mou res en la Secretaria sense que ell ho sàpiga, perquè ha deixat col·locats allà tots els seus peons“. Aquests son qui van organitzar l’anomenada Operación Cataluña, que aquests dies comença a surar als tribunals.

En el recent expoli de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida també sembla haver-hi jugat un paper l’Opus: «La Diputación de Lleida culpa al Opus Dei de estar tras el acuerdo con el Obispado de Barbastro sobre el arte en litigio». Ja el 2008 es deia: »La Diputación de Lleida culpa al Opus Dei de estar tras el acuerdo con el Obispado de Barbastro sobre el arte en litigio. “Estamos hablando de una polémica que no es eclesiástica, que es política dentro de la Iglesia, es un tema del Opus. El Opus quiere que el Obispado de Barbastro crezca, quiere que tenga un buen museo. Es un tema político dentro de la Iglesia”, afirmó Gilabert (president de la Diputació de Lleida) en declaraciones a Europa Press». Barbastre era on va néixer José Maria Escrivá Albás, i està a 17 Km. de Torreciudad, el centre del Opus. Tots sabem com, amb la inestimables col·laboració judicial, han estat tretes per la polícia les obres del Museu Diocesà de Lleida.

Que l’Opus no cotitzes pels capellans i seglars que hi servien fins al 2007, deu ser també un altre dels miracles per a la canonització del seu fundador, com el de la beatificació del seu successor, Álvaro del Portillo, el 2014.

Cert que a l’església catòlica han sorgit noves sectes que també s’han apropat al poder, com per exemple els Legionarios de Cristo o els Kikos (camino Neocatumenal), però cap d’ells pot presumir ni de lluny de: «Según los datos aportados por el propio Opus Dei, cuentan con más de 500 colegios y universidades, medio centenar de emisoras de radio, 12 productoras de cine y televisión, 12 editoriales, 604 periódicos y revistas y 38 agencias de información». Continua sent un poder a l’ombra dins de l’església catòlica i dins de l’Estat i les institucions espanyoles, incloses les catalanes.

Si voleu aprofundir sobre l’Opus, a part dels llibres ja citats, hi ha una web creada per ex-membres que permet fer una aproximació crítica des de dintre mateix: https://www.opuslibros.org/inicio.htm, el lema es prou significatiu: «Gracias a Dios, ¡nos fuimos! Opus Dei: ¿un CAMINO a ninguna parte?».

Em temo que jo no valdria per a l’Opus, ja què no em veig seguint el consell del sant Escrivá: «Sé recio. —Sé viril. —Sé hombre. —Y después… sé ángel». No cal dir que en mes de 900 jaculatòries que conté El Camino no va trobar el moment de dir-ne cap de dirigida a les dones. Ja se sap que aquestes, llevat de la Virgen María, només serveixen per donar tants fills com Déu decideixi, i per fer de criades o minyones dels membres de l’Opus, i mai millor dit lo de membres!

Clar que el sant tampoc va fer massa cas de les seves mateixes paraules: «Oro, plata, joyas…, tierra, montones de estiércol. —Goces, placeres sensuales, satisfacción de apetitos…, como una bestia, como un mulo, como un cerdo, como un gallo, como un toro. Honores, distinciones, títulos…, cosas de aire, hinchazones de soberbia, mentiras, nada». 

Què hi farem si un no ha estat tocat per la mà de Déu, com el José Maria!

Autor: Francesc Pomés Martorell 8 de Maig de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. Un bon lector m’ha fet arribar alguns oblits sobre l’Opus a Catalunya que, com cal, afegeixo i agraeixo.
    El Banco Atlántico era també un banc lligat a l’Opus: “El Banc Atlantic va ser, en els anys 70, una de les empreses de l’Opus. Va ser allà on vaig aconseguir un exemplar del Camí (versió catalana).Vaig conèixer un membre de base. Tindria poc més de 20 anys, casat, 4 fills i no arribava a fi de mes. No eren gaire generosos amb ell. Cara amb calers a la bocatot regalava exemplars de El Camino als seus treballadors i clients.
    Casimiro Molins, cementos Molins i Rumasa”. (Font:Enric Giner).
    Ho he comprovat i les dades son correctes.
    Gràcies
    Francesc

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -