Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Polítics On són els comuns? #FreePuigdemont

On són els comuns? #FreePuigdemont

Han estat 24 h trepidants, desde que van detenir al MHP Carles Puigdemont fins a la seva alliberació, on hem vist tots els ingredients d’una novel·la d’espies, i jutges prevaricadors.

Els ingredients bàsics hi són. La conspiració, la traïció, els col·laboradors indirectes amb motius diversos, i la justícia esgrimida pel protagonista en solitari, o en companyia d’altres.
Crec que no cal explicar, de quins partits i estructures d’estat parlem en cada un dels casos, perquè els fets posen a cadascú el seu lloc, però em vull centrar en els comuns, el lerrouxisme, el col·laborador necessari, l’ingredient que tampoc pot faltar en una bona novel·la policíaca.

Els Comuns són capaços d’esgrimir totes les malifetes que farien servir partits de dretes o utilitzar la guàrdia pretoriana de la ciutat comtal per demostrar qui mana aquí, amb mà de ferro, fen una demostració de poder, que faria envejar al general Franco des de la plaça d’Orient. Però en aquest cas s’ha fet amb el discurs tremolós i dubitatiu que ens va oferir l’alcaldessa #FrauColau a la sala de cent, de que ells i elles son els de la pau, l´amor, visca la festa Major de Barcelona, visca la Mercè i feliç happy flowers a TOTHOM.


Doncs sí, aquests mateixos on l’alcaldessa de Barcelona de bon matí i en directe en el Cafè de les idees, explica com se sent d’assetjada pels votants de Junts des de les xarxes, amb la creença que li diuen coses sense cap motiu, perquè Barcelona, té les millors prestacions i el millor nivell en neteja i seguretat de totes les capitals europees. Però més tard, ja de nit es comporten tant ella com el seu partit com el que són, una colla d’arreplegats fent la viu-viu per mantenir les seves cadires arreu, mentre veuen en directe com les clavegueres judicials fan altra vegada un joc brut en mig de la suposada taula de diàleg, i contra el seu president legítim, i ara a mes a més és un eurodiputat dedicat a defensar des de la càmera europea, els drets i llibertats de tots, totes i de totis i l’únic que són capaços aquests personatges, és fer unes piulades de compromís equidistant.


Aquest dels Comuns eren com tots recordareu, aquells que anaven a fer la revolució dins d’Espanya, a trencar amb la casta, a sortir de la política tal com van entrar, nets de corrupció, sense prevaricar ni enriquir-se amb portes giratòries i per donar totes les llibertats als ciutadans, i protegir totes les nacionalitats i les seves llengües. De moment en l’últim s’han tirat enrere
Els Comuns cogovernen amb el partit dels GAL, que no ha fet ni tan sols cap anul·lació de les lleis repressores que va imposar la dreta quan governava i que crec que n’ha afegit un parell més.
Un partit que es va mobilitzar tant que fins i tot hem comptat amb la presència de la ministra Yolanda Díaz com a salvadora de la pàtria en el Prat de Llobregat -via avió, és clar -per defensar la Ricarda, uns terrenys ecològicament protegits (cosa que els propietaris estaven desitjant vendre’s el terreny i ningú els va consultar) en un projecte que ja venia tòxic, fruit dels falsos acords bilaterals que s’estan produint en la suposada taula de diàleg, i van muntar juntament amb ERC i amb un temps rècord de 24 h, una manifestació que va reunir a 50.000 persones, tot i que l’aturada del projecte repercutiria en un no poder donar feina a unes 85.000 persones, van tirar pel dret.
Jo crec que a l’aeroport no li cal una pista ampliada, i si altres modificacions que també donarien feina i internacionalitat al projecte. Però aquí la meva opinió no compte per res.

Així i tot sí que puc opinar en canvi en què no hem vist ni un polític dels comuns en cap manifestació en defensa de l’alliberament del MHP Carles Puigdemont, ni mentre va estar empresonat unes hores en una presó de màxima seguretat a Sardenya, ni tampoc un cop va ser alliberat sense càrrecs.

Són aquests col·laboradors necessaris de les trames policíaques, que criden molt i que sovint estan propers al protagonista i que li diuen molts cops a cau d’orella que si el cap li donés una oportunitat, ell faria el que fos per ajudar a la causa, que seria el primer a sacrificar-se, però després a la mínima, que li toquen la camisa són capaços de vendre’s a sa mare per un grapat d’euros, o per comprar-se una cadira que té en venda un racista i xenòfob com Manuel Valls, i després per fer-se perdonar, pintar una bandera LGTBIQ+ davant la porta de l’alcaldia de Barcelona, per poder-se sentir neta, però no ho està.
Com tampoc no es pot obviar que en la manifestació a primera hora, d’ahir divendres davant de l’ambaixada italiana al carrer Aribau, es va patir repressió per part de les forces de seguretat catalanes, els Mossos d’Esquadra, controlats ara pels col·laboradors pressupostaris del gobierno d’Espanya, i al capdavant d’ells el conseller Elena, antic militant del PSC. De fet només va anar a la manifestació un representant d’ERC, l’exconsellera de sanitat Alba Vergés, suposo que per no trencar el pacte amb el PSOE, que és l’únic projecte que ara mateix té el partit, i cap representant dels comuns.
És així, a poc a poc, com en les novel·les d’espionatge es va desenvolupant la trama, i és així com l’espectador va prenent nota però també decisions i posicionaments de vida.
El cert és que en política com en la ficció no és tot és el que sembla a primera vista, i per això cal tenir ben present quins són els fets i quina és la millor manera de poder-los interpretar, per saber com acabarà la història.
No em digueu que el guió no és trepidant i que el protagonista no té volada. El cert és que ell és com l’Au Fènix, però que també té tot un equip judicial internacional al seu voltant, que no el deixaran caure, i milions de persones pendents d’ell.

En unes poques pàgines, el MHP Carles Puigdemont ha passat de ser “l’elefant” del pacte de la taula del diàleg, menyspreat i invisibilitzat pels mitjans i on seuen els Comuns, el partit dels GAL i ERC, disposats fins i tot a matar (espero de manera simbòlica) a Carles Puigdemont que només els dóna maldecaps, a tornar a ser portada de tots els mitjans del món.

Un eurodiputat empresonat il·legalment posant el nom de Catalunya en titulars i demostrant que el nostre poble, personalitzat amb ell, però amb milers de víctimes, està assetjat de manera fraudulenta en mans de jutges sense escrúpols i de manera continuada, i que per tant els catalans som una minoria nacional represaliada, dins de l’imperi espanyol.


Com dic el guió és bo, fins i tot els covards i col·laboradors de les clavegueres com els Comuns i Podemos personatges de segona fila, són necessaris, i en aquest guió tenen un paper rellevant, potser per demostrar que la història és molt complexa. Però al ser un llibre obert, la història té el camí que nosaltres li vulguem donar. L’epíleg no està escrit i estic segura que entren tots farem que valgui la pena llegir el final.

Estiguem atents que aquest capítol de La Caça de Puigdemont a Sardenya no s’ha acabat, i el camí a Ítaca, es un camí que veiem mes a prop que mai.


Que els comuns on són? Doncs si no estan pintant unicorns mentre estic escrivint aquestes línies, deuen estar al rebost, omplint-se les butxaques, abans que els fem fora, i tampoc els necessitin els unionistes, pels qui han treballat tant.

Als barcelonins i barcelonines, bones Festes de la Mercè a tots, totes i totis, si la #FrauColau us deixa!!


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -