- Publicitat -
Inici Articles Polítics ON SOM? RÀBIA.

ON SOM? RÀBIA.

Podria fer articles explicant de manera individual per quina raó és impossible la taula de diàleg, però els esdeveniments d’aquests dies, són dades conscients que expliquen que les negociacions són paraules buides, intentant omplir les hegemonies dels dos partits que volen governar com sigui els seus respectius territoris. I és així com el PSOE, ara en plena trencadissa intenta alguna maniobra per protegir els vots que té i per tant si cal més mà dura contra l’independentisme, i si pot ser atiant que part d’aquest independentisme li sona al que ha fet Díaz Ayuso, no en tinc cap dubte que ho farà, i que ERC intentarà seguir pressionant i amenaçant a junts.cat per governar el més aviat millor, i per poder anar recosint les costures que se li desfan a cada bugada.

Cap dels dos partits, el PSOE i ER tenen cap interès ni en governar bé(a l’esquerra) ni en protegir res, només volen ser i estar on creuen que la història no els ha tractat com mereixen. Les paraules que utilitzin per fer-ho que ja és una altra cosa per analitzar.

Espanya és feixista, i Catalunya és demòcrata, Espanya és de dreta extrema i Catalunya és de d’esquerra i centreesquerra. Espanya no sap dialogar, i Catalunya és pactista, Espanya és profundament monàrquica, i Catalunya aspira a ser una república de tothom i per a tothom.

Per tant cap govern espanyol té poder per negociar res del seu territori. Catalunya és una qüestió d’estat i res del que digui el PSOE, es farà efectiu en cap institució. I com el PSOE ho sap, ja li ha donat més poder al TC perquè tombi allò que ell mateix pugui arribar a fer veure que negocia. És així de cínica la falsa esquerra espanyola, cada dia més semblant a l’esquerra unionista o federalista catalana que com ja he explicat molts cops, juguen a ser poli bo i poli dolentot en un ball maquiavèl·lic.

Franco va morir en el llit i a Felipe González el van col·locar els americans. Pujol va ser un bon gestor del “peix al cove” català i un col·laborador necessari en permetre delictes ara ja prescrits i que l’estat sap perfectament que no pot fer res amb ell, més que fer soroll, quan li és oportú.

Els GAL van ser una monstruositat perpetrada pels socialistes amb el coneixement del Borbó, i Tarradellas va passar de ser el MHP sacrificat republicà català en l’exili, a morir Marqués nomenat per “el campechano” Borbó corrupte

Per tant ja sabem tots que el Ratoncito Pérez no existeix i podem baixar de la figuera tots plegats.
Hem d’anar per feina ja!

Anem als moviments dels fets que estan succeint en aquests moments i es que totes les institucions espanyoles estan al servei de l’autoritarisme i de la centralitat. És evident que la guanyadora Díaz Ayuso és un fet incontestable de la deriva ibèrica mes dretana. Res de canvis, res que no passi per Madriz, i amb la paraula llibertat tergiversada a la boca i els ovaris madrilenys per barret. Ella pot dir al que vulgui perquè és una d’ells, que treballa per ells i això no és llibertat és permissivitat en l’adoctrinament. Una estructura dictatorial del TS, del TC, de l´AN, i de la JEC, articulada pels militars, per interior, i per les clavegueres.

Pablo Iglesias tornarà a predicar allà on li anava millor, i Jaume Roures sempre guanya. I així tot torna a lloc, i “cada oveja con su pareja”. La próxima sense dubte Ada Colau que ja té proposta de feina en un seient europeu

I tot això perquè ho explico?, perquè veieu en quin marc mental estem encara, no només nosaltres, també els nostres polítics.

Aquesta aventura democràtica bé de baix a dalt i sense assabentar-nos els hi hem anat donant protagonisme fins al punt de deixar que siguin ells els que dirigeixin allò que vam començar nosaltres.
Res del que passi des de la capital d’Espanya ens ha de modificar la nostra ruta, com tampoc ho ha de fer allò que passi a Europa. Estem sols en això i només sols ens en sortirem.

Hem passat per la frustració, la impotència, i ara ens arriba la rabia, una rabia que no serà productiva si no l’encarrilem d’una manera intel·ligent. Això sí, no val a badar, la situació es precipita a mesura que les pressiones judicials avancen, i es perden seients a la Moncloa.

Espanya que és el torero, utilitzarà el capot perquè et maregis una mica, això ho farà mentre el terç de vares amb dos piconadors et clavaran la pica. Després els banderillers faran el mateix i et clavaran tres banderilles per barba per amenaçar-te fins al punt de fer-te passar por i que ja et costi mentenkr-te dempeus. A estones pot semblar que el torero et dóna espai, i et deixen passejar i relaxar -té – i és aquí on es podria haver intentat una negociació si Espanya fos un país democràtic- i on en altres països només es toreja al Toro però no se’l mata. Però a Espanya això només és l’avantsala del que t’espera amb el terç de mort, i el cop d’estoc amb la seva espasa.

I allà on la clava, és on la marca ESPANYA té el seu segell i és aquí on tenim l’oportunitat de lluitar per la causa justa.

Aquesta ràbia que sentim ha d’anar dirigida en dues direccions, tornar a quedar als carrers com un sol poble, i dir-los als nostres polítics, que el moment és ara, que la desobediència pacífica és la manera intel·ligent de fer-ho, i que hem de sumar forces sense calcular vots.

Un recomençament el tenim a Meridiana. Allà estan les persones de tots els partits i de totes les ideologies que sumen dia a dia, sense mirar-se d’on venen, ni de la mà de qui. Potser és hora del seu reconeixement públic per no defallir durant aquests tres anys, de ridícul polític.

Potser és la nostra hora, potser sempre ha estat així, i la nostra covardia n’ha fet delegar a què els nostres fessin allò que nosaltres no ens atrevim a fer.

És evident que patirem, però siguem conscients que patir ja ho estem fent, i que això anirà a més. Econòmicament, ens venen magres des d’Europa, i al Pedro Sánchez no li tremolarà el pols de sagnar al contribuent. Ell sí que ha vingut per quedar-se, ho ha intentat “a les bones” (com ho ha fet fins ara i els resultats li diuen que aquell no és el seu camí) o a les dolentes que és el camí que ha començat des de la derrota del seu partit a la comunitat de MadriZ.

Molts no estem disposats a beneir un govern autonòmic per moltes promeses que hi posin, sense llegir tos els documents sencers. I sabré com de serioses son les promeses del govern en coalició, malauradament, en quan escolti la veu en directe de Pedro Sánchez dient en roda de premsa urgent que dona avis als tres partits independentistes, del que van a fer es anticonstitucional, mentrestant per mi la resta serà fum. Si els partits conformen una rendició mes o menys teatral, a nosaltres ja no valdran mes excuses i ens haurem de preparar. El que es cert es que alguns confiàvem amb la polítics i en els nostres líders i ara ja dubtem. També es evident perquè els vots així ho diuen, que altres voten recular i no només no els critiquen, sino que els fan la ona, tot i que diuen bajanades.

Sánchez és la cara B d’Aznar, com González era la cara B de Suarez, nosaltres estem no només per canviar el disc, sinó per escoltar el nostre himne dels Segadors, i per via digital.

I quina serà l’espurna que ho provocarà?, això només ho podran explicar els bons historiadors.


Nosaltres aquest cop, som els protagonistes, no quedem un altre cop, com uns ineptes covards, si us plau.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -