Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Queixa On està la democràcia en aquest país?"

On està la democràcia en aquest país?”

Una escriptora de novel·les romàntiques i de ciència-ficció és boicotejada per declarar-se, en el seu compte públic de Facebook amb 5000 “amics” i una fan page amb més de 10.000 seguidors, a favor de la independència de Catalunya el dia 1 d’octubre de 2017, després de veure per la televisió tot el que estava succeint al país. Des de llavors, no ha tornat a escriure més… fins avui.

No, no és una notícia, és una realitat.


1 d’octubre de 2017. M’aixeco molt aviat, avui és un gran dia per a mi, per a la família, per al meu país. Avui posarem els nostres vots en les urnes. No són urnes qualssevol, són especials, ja que l’estat ha fet l’impossible (sense èxit) perquè aquest dia no fos possible. Faig més de 3 hores de cua i protegeixo l’entrada amb tota la meva valentia. Fa fred, però no ens impedeix a tots els que som aquí, continuar esperant per a votar.

Ho aconseguim. Estic feliç.

Cap al migdia, ja a casa, encenc la televisió. No em puc creure el que està succeint. La ràbia i la impotència recorre tot el meu cos… Com és possible que ens estiguin fent això?

Sí, està passant.

Em quedo tot el dia enganxada a la televisió i les xarxes, veient unes imatges que em posen la pell de gallina.

Si el meu besavi ho veiés, tornaria a morir-se.

Em vaig quedar fins a la matinada veient vídeos ( no diré quina classe de vídeos eren, perquè tots ho sabem) i de sobte, se’m va ocórrer compartir un d’aquests vídeos en el meu compte “personal” de Facebook on tenia 5000 “amics” que en realitat eren seguidors també dels meus llibres, dient textualment:


“No em puc creure que ens estiguin pegant per votar, on està la democràcia en aquest país?” sota aquest text, un vídeo compartit.

Finalment em vaig anar a dormir, ja havia vist suficient aquell dia.

L’endemà em vaig despertar amb molts missatges d’amics reals, dient-me que la meva foto i el meu comentari estava circulant per la xarxa i per tots els grups literaris.

Em vaig quedar atònita. Era cert. Un grup de noies circulaven la meva imatge amb un missatge dient textualment “Cal fer boicot a aquesta puta escriptora independentista i no comprar-li cap llibre” (Evidentment ho van escriure en castellà).

Tal dit tal fet, així va ser. En pocs dies, vaig veure com les meves vendes, que encara que no eren res de l’altre món, però em permetia ingressar alguns diners a casa extra, anava baixant fins a quedar-se a gairebé zero.

No vaig poder fer res. Vaig entrar en depressió i vaig acabar per eliminar tots els meus llibres de les plataformes i retirant-los del mercat. Vaig eliminar tots els comptes de la xarxa, vaig sortir dels grups, i em vaig canviar el nom. Quina ximpleria oi?

Donc sí, però aquell  1 d’octubre de 2017, el meu somni de ser escriptora des que tinc ús de raó, es va quedar en res.

Temps després vaig pensar per què havia fet semblant ximpleria. Hauries de tenir la boca tancada, em vaig dir. Però amb el pas del temps, i endinsant-me una mica més en la política, em vaig adonar que, la qual cosa jo havia fet no havia estat malament.

El que sí que estava malament, és el que ens havien fet pel dret al vot, circular la meva imatge com si ser independentista fos una cosa horrible, com si ser-ho, no tingués dret a viure. Això sí que estava malament. No el que jo havia dit o fet.

Però desprès de molt pensar, vaig decidir que continuaria lluitant pels meus ideals, per la meva família i per mi. Així que, vaig arribar a la conclusió que si a algú no li agradava el que jo pensés, no seria en absolut problema meu.

Any 2021, a casa continuem parlant i protegint la nostra llengua, participo en una web  independentista, estic treballant per a traduir les meves novel·les al català, i la por de ser qui sóc, la vaig deixar al fons del bagul. I segurament algú dirà que això és mentida, que em faig la víctima, que segur escric malament, o qualsevol altra cosa. I la veritat, no m’importa. Perquè només jo, els meus amics i família saben el que vaig patir llavors, i com vaig ressorgir com l’Ocell fènix. I això, i que Continuem amb la lluita fins el final… És l’única cosa que compte.

Imatges de Google
Article de Guedy
guedy
Guedy
Guedy Crespo. Escriptora i opinadora

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -