Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Obrim la Caixa de Pandora de la pandèmia de la Covid19, per...

Obrim la Caixa de Pandora de la pandèmia de la Covid19, per Francesc Pomés i Martorell.

Obrim la Caixa de Pandora de la pandèmia de la Covid19

No es massa conegut que el terme vacuna deriva de vaca, sí, l’animal boví, atès que la primera vacuna descoberta fou la de la verola (Jenner, 1796) a partir de l’estudi de la infecció d’una munyidora, Sarah Nelmes, amb la qual cosa es va veure com les persones que estaven en contacte amb la verola de les vaques, menys patògena que la humana, s’immunitzaven de forma natural. La preparació de vaccines a partir d’antígens naturals o artificials, vives o inactivades, per provocar en el cos la producció d’anticossos per a immunitzar a les persones, es sens dubte un dels descobriments científics amb mes repercussió sobre la vida humana de tota la història. Però, com ja hem vists en d’altres exemples, faríem malament de pensar que ho podem explicar tot des d’una perspectiva exclusivament científica-tècnica. Ja estem vacunats, permeteu-me el divertiment, contra qualsevol visió exògena, neutral i autònoma de l’evolució de la ciència i la tècnica.
L’actual crisi de la Covid19 ens pot permetre situar el tema de les vacunes en el context històric actual i valorar-lo des de la perspectiva teòrica-pràctica de Bruno Latour1 un dels pensadors mes interessants i originals en el camp de la relació entre la ciència i la tècnica i la societat.
Si llegiu el seu llibre La esperanza de Pandora entendreu que hagi dit que es una aproximació teòrica-pràctica: la seva anàlisi no es un intent, com s’havia fet moltes vegades, d’aplicar una prèvia conceptualització i categorització teòrica per explicar els mecanismes de funcionament de la ciència i la tècnica, sinó tot el contrari. Estudiar els mecanismes de funcionament de la ciència i la tècnica per poder fer després una conceptualització teòrica. I això ho fa tenint en compte que, malgrat que analíticament pugui ser útil, ambdues aproximacions, la teòrica i la pràctica, formen part d’una única realitat social i històrica, en la qual s’influeixen mútuament i cap d’elles es pot considerar aliena, exògena, a l’altra, formen part d’un magma social indivisible.
En la seva anàlisi haurà d’anar apartant tot una sèrie de pressupòsits del pensament occidental que l’estudi pràctic converteix en falsos o inútils. Per exemple, plantejarà que s’ha de fugir de la típica discussió bipolar respecte a l’existència d’una realitat exterior i una mental, humana i de les coses o natural, i plantejarà clarament que «la certeza absoluta es un tipo de fantasía neurótica». D’aquí que trenqui també amb dicotomies que per a ell no porten enlloc: subjecte/objecte, humà/no humà, llenguatge/mon, veritat i realitat/correspondència i adequació, etc. Ho diu així: «Puede que seamos los primeros en haber liberado a los no humanos de la política de la objetividad y a los humanos de la política de la subjetivación». «El conocimiento no refleja un mundo real externo al cual se parece por un acto de mímesis, sino un mundo real interior, cuya coherencia y continuidad contribuye a garantizar». No entraré, per mantenir la brevetat del text, en les profundes implicacions de tota mena que te aquesta afirmació, fins i tot si la considerem discutible.


Però amb això que hem dit no podem situar a Latour entre aquells que defensen la construcció social de la ciència. Rebutja això clarament: «…los estudios sobre la ciencia rechazan la idea de una ciencia desconectada del resto de la sociedad, però este rechazo no significa que hagan suya la posición contraria, la de la “construcción social” de la realidad, ni que acaben ubicándose en una posición intermedia, tratando de separar los factores “puramente” científicos de los «meramente sociales”». El seu discurs depassa les velles dicotomies del pensament i la ciència per: «Disciplinar a los hombres y movilizar las cosas, movilizar las cosas disciplinando a los hombres: he aquí un nuevo método de persuasión denominado a veces investigación científica». Incloure en un tot indestriable a humans i coses es potser una de les idees mes innovadores de Latour.

La concepció de Latour, que sosté sobre l’estudi de casos pràctics, es pot resumir així: «Si en la imagen tradicional podía leerse el lema: los estudios sobre la ciencia afirman que “cuanto más conectada esté una ciencia, mayor precisión adquirirá”. La calidad de la referencia científica no proviene de ningún salto mortal que la extraiga del discurso y de la sociedad con el fin de darle acceso a las cosas, depende más bien de la amplitud de sus transformaciones, de la seguridad de sus conexiones, de la progresiva acumulación de sus mediaciones, del número de interlocutores que logre involucrar, de su ingenio para hacer que los no humanos resulten accesibles a las palabras, de su capacidad para interesar y convencer a otros, así como de la institucionalizada rutina con que sea capaz de encauzar estos flujos». Lapidàriament dit: «…si hemos de recuperar un sentido de realismo en el estudio sobre la ciencia, es preciso abandonar completamente la noción de sociedad».

Però anem a allò que havíem plantejat al principi d’aquest text, la Covid19 i l’aplicació de l’anàlisi de Latour.
A pocs fenòmens contemporanis se’ls hi pot aplicar tan clarament allò que Latour defineix com a mobilització del mon. Aquesta pandèmia ha posat ben clar sota el focus la interdependència radical entre tots els éssers vius i les coses. Si no ho teníem clar abans, ara ja no podem ignorar que allò què passa en qualsevol lloc del mon pot tenir repercussions arreu, alguns parlarien de l’anomenat efecte papallona, i que no te solucions factibles si no es també a escala global. Aquesta mobilització del mon s’ha traduït també en una mobilització dels poders polítics i de les institucions científiques i de la relació entre elles com no havíem vist fins ara. Però tota aquesta mobilització no es fa en el buit, sinó en el marc d’un determinat sistema social-econòmic i científic, separables només a efectes discursius, que han marcat unes determinades tendències que s’han mogut dintre d’un paradigma hegemònic en el qual l’economia es un element predominant. Per això no ens estranya com la inversió d’ingents capitals públics hagi acabat en mans del negoci privat d’uns pocs laboratoris, ni com s’ha menystingut possibles vacunes per raons geopolítiques. Qui s’ha autoadjudicat el paper d’actant, amb la passivitat de la majoria de la ciutadania, han estat els Estats, que han creat una autèntica xarxa clientelar amb les empreses farmacèutiques. Clar que el primer actant, i això trenca amb molts paradigmes conceptuals, es un ens no humà: la Covid. I sense aquest no haurien aparegut els altres ni s’haurien creat les xarxes i aliances que ha provocat.
En aquest procés, seguint a Latour, s’ha configurat també una pretesa autonomització de la ciència, els laboratoris i els científics/ques a qui s’ha adjudicat, massa vegades, una autoritat política i social que no els correspon de cap manera. Qui ha de prendre les decisions polítiques son els polítics, no pas els científics/ques. Tampoc s’explica, si no es per raons precisament no científiques o tècniques, la constant incapacitat dels científics/ques amb accés als grans mitjans de comunicació, per assumir el grau d’incertesa i fal·libilitat que te qualsevol procès científic. Han preferit, amb les escasses excepcions que vulgueu, sotmetre’s al marc que una determinada representació pública de la ciència i de les seves aliances amb els poders polítics i econòmics imposaven. Tampoc han dubtat en saltar-se, per raons no pas científiques saltar-se normes de verificació i assaig clínic preestablertes, amb la conformitat, sembla que indiscutible, de les agències públiques de medicaments.

No podien faltar tampoc les controvèrsies habituals, i necessàries, en el desenvolupament científic. Les mes aparents han estat entre aquells/es que han defensat la necessitat i efectivitat de la vacunació i aquells/es que les han negat. En aquest camp hem tornat a assistir a una dualització empobridora intel·lectualment parlant i a discussions convertides en espectacles socials, en què allò menys important eren els arguments i raons, sinó l’espectacle. Tampoc es estrany, funciona així la majoria de la nostra discussió pública, potser l’única novetat ha estat la sortida al circ de molts científics/ques, que potser així compensaven la seva poca notorietat social habitual. En aquest circ se’ns ha escapat moltes vegades el coneixement de a qui representaven o a qui volien afavorir determinades intervencions de suposats especialistes, que a mes no tenien, en alguns casos, cap mania en entrar en discussions que eren polítiques i socials i en les quals el seu saber científic no els donava cap mena d’autoritat sobre qualsevol altre ciutadà/na. Els anomenats comitès científics, falsos en alguns casos, han servit d’excusa per a justificar determinades decisions polítiques, en una aliança ciència oficial-poder polític com a mínim sospitosa. La posició d’alguns/es antivacunes ens serveix almenys per comprovar que encara hi ha sectors importants de la població que no accepten la pretesa autoritat de la ciència i prefereixen creure en raons esotèriques i teories de la conspiració. No ho hauríem de deixar passar sense fer una anàlisi seriosa del perquè, ni que fos perquè ens obliga a repensar determinats pressupòsits que ja donàvem per completament establerts.
Seria interessant d’obrir també la caixa de Pandora que amaga com aquesta pandèmia ha reforçat el paper dels Estats, ha reforçat les seves tendències autoritàries i ha infantilitzat al conjunt de la població. Fins i tot s’ha emprat un llenguatge bèl·lic mancat de sentit respecte a una pandèmia. La limitació de drets i llibertats i l’assumpció del sacrifici individual per afavorir la salut de tothom, han estat eines polítiques clarament esbiaixades i que, em temo, tindran efectes mes enllà de l’actual pandèmia. Hem assumit que les autoritats ens poden limitar drets individuals i col·lectius, però això sí, sense aturar l’economia i els beneficis d’uns pocs. No ens podíem reunir amb les persones que no formaven part de la nostra bombolla -i aquí hi hauria molt a discutir sobre quin imaginari social hi ha darrere d’aquest terme-, i en canvi podíem viatjar en transports públics saturats per anar a treballar amb d’altres persones.
Despullar les aliances i xarxes que ha configurat la pandèmia hauria de ser una tasca fonamental per a qualsevol pensament crític, com també ho hauria de ser la d’explicitar els mecanismes polítics i socials que configuren una determinada via de sortida de la crisi. En aquesta direcció no podem deixar de banda la batalla per l’explotació privada de les patents de les vaccines que, entre d’altres efectes, n’impedeix o en dificulta l’accés als Estats mes pobres. Tot sigui pel negoci d’alguns!
Tot i que podríem obrir encara molts altres camps en aquesta anàlisi del Covid19 i de la relació entre ciència i societat, em quedo amb una afirmació de Latour que resumeix molt be allò de què estem parlant: ««La ciencia y la tecnologia son lo que socializa a los no humanos, de modo que puedan entablar relaciones con los humanos».
En el cas de la pandèmia la relació entre humans i no humans no pot ser mes clara i explícita.
Com també ho ha estat de clara la incoherència, per dir-ho finament, entre una societat fonamentada en l’individualisme mes pregon i la recerca del benefici individual, i les constants crides a la solidaritat col·lectiva per superar la pandèmia. 

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona  1 de Juliol de 2021

1  Latour, Bruno. La esperanza de Pandora: ensayos sobre la realidad de los estudios de la ciencia.

Barcelona. Ed. Gedisa, 2001.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -