Dissabte, novembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure! per...

No hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure! per Francesc Pomés i Martorell.

I, sobretot, no oblidis que el teu temps 

és aquest temps que t’ha tocat de viure: 

no un altre, i no en desertis, 

orgullós o covard, quan et sentis cridat 

a prendre part, com tothom, en la lluita, 

car el teu lloc només tu pots omplir-lo. 

Creix, això sí, en la llengua de la tribu, 

mot a mot, fidelíssim, 

i en l’esperit de revolta que alerta 

la teva gent contra la defallença, 

perquè en tu s’acompleixi, poc a poc, el futur 

i mai no et trobis desvalgut i sol. 

Poema de Miquel Martí i Pol 

La primera condició per poder assolir qualsevol objectiu és comprendre la realitat tal com és, i no  com voldríem que fos. 

La deriva de l’independentisme majoritari va camí de batre tots els rècords del ridícul universal.  Muntem una confrontació amb un Estat com l’espanyol, que es veu que no coneixíem, i ens  estranyem de la seva reacció violenta i repressora, quan aquesta ha estat de sempre la seva resposta  davant de qualsevol canvi que posi en dubte els privilegis de les elits que el controlen.  Proclamem la independència, i l’acabem amb un coitus interruptus de 8 segons. Un autèntic prodigi, digne de figurar al llibre Guinness dels records!  

La lluita de la majoria de dirigents consisteix en presentar-se voluntàriament davant dels tribunals  espanyols, renunciar a l’ús de la llengua pròpia i fer una defensa legalista enlloc de política, que és  el que pertocava davant d’una persecució política i davant d’un tribunal que no era el competent per  jutjar els fets. En posen uns quants a la presó i ho accepten com si res. Ni tan sols saben que  l’obligació d’un pres és sempre fugir. 

Els ciutadans es manifesten i lluiten, i els partits majoritaris fan tot el possible per desmobilitzar-los  i evitar problemes a l’Estat. Per reblar el clau, quan convé els reprimeixen i persegueixen  judicialment emprant la pròpia Generalitat i els mossos que en depenen.  

Pacten l’indult, sense explicar a ningú a canvi de què, deixant penjats a tota la resta de perseguits i als exiliats, i pretenen continuar dirigint el moviment independentista, oblidant la seva condició  d’ostatges de l’Estat.  

Quan persegueixen econòmicament a alguns dels capitostos, mitjançant un tribunal que no és tal,  llavors sí que la Generalitat es mou de pressa i corrents per ajudar-los. La resta de perseguits que  pidolin a la caixa de solidaritat, que ja han buidat ells, i que es busquin la vida com puguin!  Alguns dels partits es converteixen en un dels principals suports del Gobierno de l’Estat i d’altres  pacten amb partits que justifiquen i atien la repressió.

Munten una pretesa taula de diàleg en la qual una de les parts ja diu de què es pot parlar o no, qui  pot representar o no, a l’altra part. Què en pot sortir? Quina pregunta més tonta, oi? I per reforçar la  posició negociadora es compra el discurs de l’Estat i es diu que renunciem a la unilateralitat.  Deixem d’enganyar-nos: La via unilateral és la resposta a la unilateralitat d’España, que no admet de cap manera una solució política del conflicte que passi per l’expressió lliure i democràtica del poble  català. Qui imposa la unilateralitat, fins i tot per la força, és España. La confusió terminològica es  una vella tàctica política per enganyar a les persones i fer passar bou per bèstia grossa. Què volen  dir diàleg i negociació?: El diàleg és una “Conversa entre dues persones o més”, la negociació és  “Tractar d’un afer mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre’l favorablement,  arribar a un acord”. Per tant, parlar de taula de diàleg o de taula de negociació no vol dir el mateix.  Està clar que, que s’hagi admès parlar de taula de diàleg i no pas de negociació vol dir admetre jugar en el camp que li interessa a l’Estat espanyol ja què si només es tracta de parlar això no compromet  a res, en canvi si es parles de negociació llavors les parts es comprometrien a intentar arribar a uns  acords determinats. El primer problema és per tant que alguns (el Gobierno i ERC) s’avenen a  parlar, mentre d’altres (JxCat i la CUP) entenen que allò que cal és negociar, però donen dos anys a  la pretesa taula de diàleg. Però deixant de banda qüestions terminològiques, tant si parlem de diàleg  com de negociació calen uns supòsits previs:  

1- Ambdues parts s’han de reconèixer com a iguals i legítimes. Sense aquest reconeixement mutu no hi ha ni diàleg ni negociació vàlids. Es difícil creure en aquest reconeixement quan una de les parts  continua emprant mecanismes de repressió, directes o indirectes, sobre l’altra. 2- S’ha d’acordar de  què es parlarà tant concretament com es pugui. 3- Hi ha d’haver alguna forma de regular el debat i  anar recollint els possibles acords i desacords. Estaria bé fer arribar prèviament a la taula les  posicions de cadascú. 4- Hi ha d’haver un calendari acordat de reunions i de finalització del diàleg o negociació, per tal que no es converteixi només en un exercici de cara a la galeria o un exercici per  enganyar a l’opinió pública. 5- El final del diàleg o negociació ha d’anar acompanyat d’una acta d’acords i desacords mútuament consensuada. S’hi podrien afegir mes condicions però aquestes son  imprescindibles si es vol alguna cosa mes que anar deixant passar el temps. Cadascú pot avaluar  fins a quin punt la taula de diàleg sobre Catalunya compleix amb aquestes premisses o no, i si es pot esperar cap avenç real. La taula de diàleg és la de la impotència: els uns incapaços d’imposar la seva idea d’Espanya si no és per la força, amb el desprestigi internacional que això suposa, els altres  incapaços d’assumir realment els costos d’exercir el dret d’autodeterminació. Què pot anar  malament! Almenys no ens deixem enganyar per jocs partidistes d’uns i altres! 

Es reparteixen els càrrecs i sinecures d’un Govern autonomista i fem veure que tenim Parlament.  Això sí, un Parlament en el qual només es pot parlar d’allò que els bons jutges espanyols estimin  convenient en cada moment. Es parla de governar per als ciutadans i sortir de la crisi, sabent que no  es tenen ni les competències, ni els recursos per fer res significatiu. Plantejar una disjuntiva entre  polítiques socials i independència es una trampa grollera. Cal la independència per poder fer  polítiques socials: tant per disposar dels fons necessaris, com per no estar sotmesos a l’arbitrarietat  espanyola, que anul·la tota mesura social de fons. Com s’ha demostrat una pila de vegades. Anem  pidolant inversions estatals i europees que no arribaran mai, ni de lluny, ni en la millor de les  previsions, al dèficit fiscal que patim en un sol any. D’això se’n diu saber negociar i pensar en el  benestar dels ciutadans. I qui dia passa, any empeny!  

I els ciutadans? Als ciutadans que els bombin! Això sí dissimulant amb la cançoneta de  l’autodeterminació i l’amnistia. Una autodeterminació per a la qual no es fa res efectius des d’ara  mateix, com anar trencant amb els llaços amb les elits i poders de l’Estat. I una amnistia que en  situar-la en el centre de les reivindicacions, suposa reconèixer de facto la sobirania d’España i  desviar-nos d’allò que és fonamental: el dret d’autodeterminació. Les persones no han lluitat i són  represaliades per obtenir la llibertat d’uns polítics, i menys quan aquests han optat per una actitud  dòcil enfront de l’Estat. Tot el respecte al dolor personal, però les persones lluiten per la llibertat de  Catalunya, no d’unes poques persones. L’amnistia i l’autodeterminació són dos objectius màgics que es pensa que cauran per ells mateixos, sens esforçar-s’hi de fet gens, no fos que l’Estat s’enfadés  més. 

Si amb tot això alguna persona de bona fe, de molta bona fe, creu que hi pot haver ningú a la resta  del món que ens prengui seriosament, és que realment en tenim molta de fe, ei, i alguns som molt  bones persones! L’actitud de la UE i les potències internacionals davant l’arribada al poder dels  talibans a l’Afganistan ha deixat ben clar que la política internacional es mou només pels fets  consumats, com també va quedar clar en el cas de Kossovo.  

Defallim o continuem lluitant? L’independentisme té ara mateix dos problemes sense la resolució  dels quals no podrà avançar:  

1.- No hi ha unitat estratègica sobre quins passos immediats s’han de donar. L’apel·lació al 52% o a  l’1 d’octubre és autoenganyar-nos. De res serveix ser el 52 o ol 75% si aquesta dada no es pot traduir en fets concrets. I tots sabem que avui hi ha una part de l’independentisme que ha optat per aturar la  confrontació amb l’Estat i emprendre una negociació el resultat de la qual ja sap que no tindrà cap  resultat realment significatiu respecte al conflicte polític existent. El referèndum de l’1 d’octubre de  2017 va ser una mostra de com un poble es mobilitza i fa front al poder d’un Estat demofòbic i  capaç d’emprar la violència i la repressió policial contra ciutadans/es pacífics, que volen exercir el  seu dret a decidir el seu futur. En aquest sentit va ser una mostra de força de la població i de  l’arrelament de la reivindicació de la llibertat d’un poble. Dit això, cal dir que els impediments i la  força emprada per l’Estat el varen despullar del seu ple sentit democràtic. Ni tothom s’hi va sentir  cridat a participar-hi, ni tothom ho va poder fer en condicions d’igualtat i seguretat, ni es van poder  validar correctament els vots, ni hi va haver reconeixement internacional.  

Altres forces independentistes parlamentàries fan encara un discurs de confrontació amb l’Estat que  a l’hora de la veritat no deixen de ser soflames sense cap contingut real, i confien en els tribunals  internacionals per reemprendre la lluita. Sembla que una part important de l’independentisme fia el  seu èxit en les possibles resolucions del tribunals europeus de justícia. suposant que li siguin  favorables, i això oblida coses fonamentals: a) El càstig als presos, exiliats i a tots els detinguts,  jutjats i reprimits ja s’haurà complert (només recordeu que ha passat amb els casos de la  inhabilitació del President del Parlament Basc, Atutxa, o el més recent d’Otegi, que ja havia  complert els 6 anys de condemna quan va arribar la resolució del TJUE. I també haurà estat  complert l’objectiu dels tribunals espanyols, amenaçar a tots els dissidents que es plantegin fer el  mateix. b) Els tribunals europeus i les organitzacions internacionals no tenen cap manera efectiva de fer complir les seves resolucions si l’Estat condemnat no ho vol fer. Així han ignorat  les peticions de la Comissió de drets humans de l’ONU o del Consell d’Europa o l’adquisició de la  condició d’europarlamentari per part de Junqueras. Ni tan sols s’ha remogut del seu lloc als jutges  que havien fet condemnes anul·lades. c) La victòria jurídica, sense ser menyspreable, no té cap  traducció política si l’Estat no ho vol. I a España li és igual el desprestigi internacional si es tracta de defensar la seva sagrada unitat. L’única manera de traduir políticament la raó jurídica és amb la  mobilització i la lluita política per fer-ho.  

2.- La força del moviment independentista estava en la capacitat de mobilització de la població i  l’efecte arrossegador que provocava sobre els partits i d’altres organitzacions. Avui, i no pas  casualment, estem desmobilitzats i són els interessos de partit qui marquen l’agenda política. Només recuperant la capacitat de mobilització autònoma i unitària de la població és possible continuar amb el moviment, i no sembla pas que avui sigui realista preveure-ho.  

Des d’aquestes debilitats pròpies, ens confrontem a un Estat que no ha dubtat ni dubtarà en emprar  totes les eines a la seva disposició per desfer un moviment que posa en risc la seva pròpia  existència, i sobretot els interessos d’unes elits dominants que viuen d’aquest Estat. D’aquí no gaire  l’Estat espanyol estarà governat per la dreta i extrema dreta nacionalistes, i d’aquests ja sabem que  se’n pot esperar. Tenim mala peça al teler, i mes val ser-ne conscients, però això no vol dir que ens  hàgim de donar per vençuts. Ens toca recuperar la unitat de l’independentisme des de la base,  respectant la seva pluralitat i diversitat, i anar construint la independència amb les nostres actituds  de cada dia, trencant amb el marc mental espanyol i aprenent a viure com si ja fóssim independents  en tot allò que ens sigui possible: llengua, cultura, consum, relacions, etc. i aprofitar aquesta força  per quan vinguin les oportunitats que, coneixent la història d’España, vindran segur.  España viu en un règim hereu d’una dictadura i dels interessos d’unes elits que la fan insostenible.  No ha estat capaç de crear una economia productiva competitiva, ni ho han volgut les seves classes  dominants, i està mes a prop de la fallida que de cap projecte viable que asseguri el benestar de la  majoria de la seva població. Els fons europeus allargaran el miratge un temps però, més d’hora que  tard, España s’haurà de confrontar amb la realitat i llavors més val que no ens hi agafi dins. Ens cal  convèncer a la majoria de catalans/nes d’allò que es indiscutible: millorar el nostre present i el futur  dels nostres fills/es passa per la independència. Catalunya no serà cap paradís, però tenim capacitat,  estructura econòmica, social i cultural que, amb tots els problemes que vulgueu, ens permeten bastir una societat diferent a l’espanyola i sense les seves rèmores històriques.  

No serà fàcil ni senzill, però no ens podem permetre defallir. Ens hi va continuar sent un dels pobles del món.  

En un proper article intentarem, per evitar caure en allò què critiquem, de fer algunes propostes  d’acció política.  

En discutim?  

Francesc Pomés Martorell 

Roda de Berà, 25 d’agost de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

8 COMENTARIS

  1. Los jóvenes no somos indepes, amargado. Hablar catalán es de viejos. Cada vez sois menos y más radicales. A ver si os morís ya de viejos y nos dejáis a los jóvenes tranquilos. Además que la riqueza de Cataluña es gracias al área metropolitana de Barcelona, que no es indepe. Los pueblos que reciben más de lo que producen venís a Barcelona cada 11s a ondear vuestras banderas. En fin, normal que estés a tope con tu burbuja indepe con lo viejo y feo que eres.

    • Hola,
      Lo de vell comença a ser bastant cert, sobre la bellesa o no és obvi que hi ha criteris per a tots els gustos i tu en tens prou amb una foto, no gaire bona cert, per jutjar una persona. Lo d’amargat és una presumpció teva que t’asseguro que no és certa. Més aviat és el teu comentari qui traspua amargor i davant d’un article, que òbviament pot agradar o no, no aportes cap contra-argumentació ni cap idea, si és que en tens alguna al marge de l’insult.
      El teu comentari no mereix més que la ignorància, no es pot discutir amb qui no aporta cap argument, i n’hi ha prou llegint-lo per estalviar-me cap resposta. Et defineix tant bé que sobren les paraules. Jo m’ho faria mirar.
      Gràcies per llegir-me!
      Francesc

  2. Hola Joan Llac, hola Xavier Pomes
    Els anys 75 76,a les portes de la presó Model de Barcelona, en una entrevista, en Lluís Maria Xirinacs-no se si en Joan sap qui era-, em va dir que la lluita de classes, allà on les necessitats bàsiques les teníem cobertes, ja no seria en el futur entre rics i pobres, sinó entre persones amb cultura i que usarien el raonament i persones ignorants sense capacitat per a discutir mitjançant arguments fonamentats en la raó.
    Gràcies Xavier Pomés per la teva elegancia davant els insults i la cloenda del debat amb la proclama no argumentada

  3. Potser molta part de l’anticatalanisme intolerant amb la nostra llengua i institucions es conseqüència d’un odi que procedeix de la manca de coneixements i de la poca práctica en esgrimir raons en lloc de proclames.
    Les persones que hem impartit docència hem cregut en la bondat del coneixement i el debat argumentat per l’Entesa de persones i pobles i només volem que la ignorància no domini la convivència enlloc.

  4. I ara si, m’adreco a en Xavier Pomés. Espero amb candeletes que ens vagis oferint propostes, que es el que ens cal. Han de ser prou transversals perquè ni les molt bones persones puguin ignorar-les o negar-les, han de ser tan contundents perquè no permetin tergiversar-les amb eufemismes i posant l’accent en la forma i no en el contingut de les paraules, han der tan senzilles de llegir com perquè qui pot llegí però no parlar en català ho pugui entendre per debatre-les.
    I Xavier Pomés, gràcies una vegada i una altra pels teus esforços sostinguts sense defallir per augmentar el nostre criteri mitjançant la reflexió a que ens a boques.
    Bona rentrée al nou curs mogut que ja ens convida a actuar.

  5. Hola Montserrat.
    Quan vaig acceptar l’amable proposta de la Sara per escriure articles per al seu portal em vaig poroposar, dintre de les meves possibilitats, fer servir aquest espai de difusió per difondre les meves idees des del raonament, l’argumentació i l’acceptació de la crítica i el dissentiment.
    Quan un s’exposa públicament ha d’acceptar que hi hagi qui pensi diferent i fins i tot estigui radicalment en contra d’allò que hom diu. En aquest sentit, benvingudes totes les crítiques. De la contraposició d’idees i la discussió és d’on pot sortir el necessari debat i la humilitat de no pensar que hom té la raó, ni molt meys la veritat. Si de cas, les pròpies raons i veritats, sempre sotmeses al dubte.
    Quan algú fa servir només l’insult i la desqualificació personal, a part d’una mostra de la manca d’arguments, es situa en un camp en el qual no vull entrar, cosa que procuro fer també en els meus articles i les meves piulades, defugint, sempre que puc, fer-ho. Són formes de discussió que no m’interessen i que crec que qualifiquen a qui les fa servir més que no pas a qui les defuig.
    Però, el teu escrit i els teus articles, que llegeixo sempre, són una excel·lent mostra que és possible aprendre i compartir quan hi ha la voluntat de fer-ho, i continuaré escrivint allò que em sembli, i mentre la Sara ho vulgui, compartint-los en aquest espai, esperant que la majoria dels lectors hi trobin algun pensament interessant i que em discuteixin sempre que ho creguin convenient, espero que raonadament.
    Moltes gràcies per les teves paraules!
    Continuem llegint-nos mútuament.
    Una abraçada,
    Francesc

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -