Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Faristol Mossegar-se la llengua! per Francesc Pomés i Martorell.

Mossegar-se la llengua! per Francesc Pomés i Martorell.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem 

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.” 

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels 

per sempre més al servei d’aquest poble.” 

Fragment del poema Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu

Periòdicament reapareix en el debat social i polític el tema de la llengua catalana i allò que qualsevol observador pot veure és que a cada reaparició del tema la situació és pitjor que en la situació anterior. És a dir, no només no avancem sinó que cada vegada l’ús social del català és més precari i més limitat. Els amplis consensos socials i polítics que s’havien establert al principi de l’anomenada transició democràtica respecte a l’ús públic del català a les administracions i l’ensenyament, implícitament o explícita, ja no existeixen, ni són operatius, i a més la societat catalana actual és molt diferent lingüísticament i socialment a la que hi havia en aquells moments.

Aquest retrocés en tots els àmbits de l’ús del català no hauria estat possible sense la col·laboració i la deixadesa de les institucions, partits i associacions catalanes que no s’han escarrassat mai, ni han considerat, al marge de declaracions buides de contingut, una qüestió prioritària la defensa real de la llengua i cultura pròpies. Ni a Catalunya, ni a l’Estat  -on han acceptat la submissió del català al Parlament espanyol-, ni a Europa. De fet, no s’han preocupat mai ni de fer complir les lleis vigents, per exemple en la llengua vehicular de l’ensenyament, a la justícia o en l’atenció al públic, ni de recórrer als tractats internacionals sobre les llengües minoritàries que l’Estat ha signat però, com en tantes d’altres coses, no compleix.

El malauradament famós judici del procés al Supremo va ser una bona mostra d’una renúncia gratuïta i covarda a emprar la llengua pròpia, criticable en tots els casos, però més en el cas del president d’una associació que té com a fonament la defensa de la llengua i cultura catalanes. De què serveixen les grans declaracions quan es renuncia a la llengua pròpia en una oportunitat cabdal per visibilitzar-la a nivell estatal i internacional? Implícitament es va transmetre el missatge que per a les coses realment importants el català no només no fa falta sinó que és un destorb. L’ús del castellà al Parlament de Catalunya ha esdevingut habitual i normal mentre continuem acceptant que només se’n pugui fer un ús folklòric al Parlament espanyol. Això sí, després tots els partits i associacions surten a lamentar-se i a fer declaracions sense cap contingut real, no fos que defensar la llengua pròpia al seu territori fos considerat, com fan les dretes i esquerres espanyoles, una imposició, en una mena de relat històric contrari a qualsevol comprensió dels fets històrics.

Certament pretendre fer normal l’ús del català on és la llengua pròpia, és força difícil en el context d’un Estat històricament lingüicida i que ha fonamentat i fonamenta la seva identitat nacional només en una de les llengües i cultures existents en el seu actual territori. El nacionalisme espanyol hegemònic, tant hi fa de dretes com d’esquerres, està construït sobre la uniformitat i el centralisme i això no ho canviaran, ni pretenen canviar-ho, per moltes declaracions falses que alguns facin sobre la diversitat. En el nacionalisme espanyol predominant no hi caben altres identitats diferents a la de base castellana, ni acceptarà mai d’altres identitats diferents, perquè això aniria en contra dels seus fonaments i dels interessos de les seves elits dominants. Agradi o no, aquesta és la realitat que es demostra dia a dia. I quan convé fan veure que són més comprensius i d’altres vegades posen una cara més dura, però com deia el Decret de Nova Planta, «es mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla», la política de l’Estat espanyol sempre ha mantingut, fins i tot amb la II República, el mateix objectiu. Sembla difícilment explicable que hi hagi catalans, i partits i associacions catalanes, que no en siguin conscients i actuïn sempre en conseqüència, però és així: fem veure que no ho sabem o no hi donem suficient importància al fet. I entretant anem fent la viu-viu com si res estès passant.

Aquells que si que admeten el fons lingüicida de la política espanyola tampoc brillen per la seva actuació conseqüent. Uns perquè en fan una lectura fàcil: si fem la independència aquests problemes s’acabaran. Segur que ser un Estat independent ens permetria acarar el problema molt diferentment que no tenint un Estat propi, més aviat tenint-ne un en contra, però, vista la realitat política actual en la qual no s’albira pas una independència propera, cal dir que no sempre tenir un Estat resol els problemes d’una llengua. Penseu, per exemple, en la situació del gaèlic a Irlanda i, per altra banda, si hem d’esperar a canviar la política lingüística a ser independents potser ja hi arribarem tard i el català ja serà una llengua marginal en el seu propi territori. 

D’altres pensen encara que és possible construir una política lingüística coherent i prou forta dintre de les estructures de l’Estat espanyol tot negociant amb ell. Són els qui defensen pactes com els produïts amb la llei d’educació de l’Estat, o les minses quotes en la llei de l’àudiovisual com avenços. No cal gaire finesa analítica per constatar que ni són avenços reals, ni l’Estat i les seves estructures profundes, per exemple els tribunals, acceptaran mai qualsevol altra situació del català que la de marginalitat, jugant si cal amb el seccessionisme lingüístic per debilitar-lo encara més. Continuar en aquesta línia suposa, es vulgui dir o no, acceptar aquesta submissió del català i la seva contínua marginalització social. Almenys que no ens deixem enganyar!

No seria just si no digués també que de l’actual situació, encara que sigui en un grau diferent, en som responsables tots els catalanoparlants que erròniament hem renunciat a la nostra llengua en molts àmbits d’interrelació social i estem provocant el pitjor que li pot passar a una llengua: no ser necessària per a la vida quotidiana de les persones. La llengua d’un territori determinat s’aprèn quan és imprescindible per portar una vida normal i relacionar-se amb d’altres persones sinó, per què cal aprendre-la quan a més se’n domina una que entén la majoria de la població i és una gran llengua internacional? I aquí no s’hi val d’espolsar-se les responsabilitats, exigim als polítics i institucions que facin la feina que els pertoca, però la de cadascú de nosaltres és fer també la nostra. Fer servir el català arreu, en totes les circumstàncies i en totes les nostres relacions, tant personals com de treball o comercials. Sense aquesta aportació dels ciutadans la llengua catalana sempre estarà en condicions d’inferioritat, fins i tot en el cas que aconseguim la independència. Potser cal recordar la vella frase d’En Kennedy: «No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país». Si no som capaços de fer això deixem-nos de lamentar i acceptem tranquil·lament l’evolució del català cap a la seva minorització i desaparició. Viurem més relaxats.

Un altre factor imprescindible per entendre la situació actual és l’arribada molt nombrosa d’immigrants els darrers anys. Arribada que no s’ha pogut, no es pot governar, des de Catalunya, l’Estat en té la competència exclusiva per regular-ne els fluxos i els exàmens per adquirir la nacionalitat espanyola només es poden fer en castellà. A més més, una part important d’aquesta immigració té com a llengua pròpia el castellà i, per allò que hem indicat abans, no ha vist cap necessitat d’aprendre el català. Fins i tot, l’acolliment que es fa des del govern català i els ajuntaments prioritza l’acolliment lingüístic en castellà sense cap mania. Però, per evitar interpretacions xenòfobes, el problema no és dels immigrants, sinó d’una societat d’acollida, la catalana, incapaç, per una cosa o per l’altra, de fer imprescindible el català per viure normalment entre nosaltres. Els immigrants aprenen la llengua del país d’acollida arreu del món quan aquesta els és necessària. I nosaltres en això no tenim una bona història recent atès que durant el desarrollismo que va provocar les grans migracions internes vingudes de l’Estat espanyol vàrem crear autèntics guetos poblacionals on la interrelació entre catalanoparlants i nouvinguts era quasi bé impossible. Llavors, és cert, vivíem en plena dictadura franquista però vàrem ser capaços de crear prou complicitats com perquè a l’arribada de la pretesa democràcia no es discutís seriosament quina havia de ser la llengua de l’ensenyament, però vam ser incapaços de trencar amb la divisió urbanística que explica molt bé com en certs barris i ciutats del nostre país allò que és difícil és poder-hi viure normalment en català. Els partits que han governat i governen la Generalitat han preferit ignorar-ho i no fer-hi res efectiu per canviar aquesta realitat.

I no es tracta ara de continuar lamentant-nos, culpabilitzant-nos o fent prediccions catastrofistes, coses a les qual sembla que estem abonats, sinó d’entendre on som i quines polítiques podem fer des d’avui mateix per revertir una indubtable reculada de l’ús social del català. I això ho hem de fer ja, sense esperar a una possible independència, i malgrat que tinguem tot un Estat en contra. Des d’almenys el primer borbó, Felipe V, els catalans hem patit la persecució de la nostra llengua, de la nostra identitat, i malgrat tot hem arribat en millors condicions que els catalans de la Catalunya Nord, per exemple, sobretot per la nostra capacitat de resistència quotidiana i d’integrar a qualsevol nouvingut que ho hagi volgut. Allò que tampoc hauríem d’admetre és que forces polítiques catalanes, independentistes s’autoanomenen, es deixin enganyar reiteradament i pretenguin enganyar-nos al conjunt dels ciutadans. Sí per interessos polítics curtterministes consideren que aquesta batalla en defensa del català no és la seva o no és prioritària davant d’altres interessos, els electorals per exemple, ens haurem d’espavilar els ciutadans pel nostre compte fins a posar-los a cadascun al seu lloc. Ja n’hi ha prou de renúncies i mentides: sense el català no hi ha poble català.

No caldria dir que aquestes reflexions són igualment vàlides per a la situació de l’altra llengua pròpia del nostre país, l’occità o aranès, de la Val d’Aran. 

O ens hi posem o arribarem tard!

Si voleu, en discutim.

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 24 de novembre de 2021.

P.S. Si voleu podeu continuar llegint sobre el tema amb articles anteriors:

Sí, la llengua és política!

La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos!


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -