- Publicitat -
Inici Faristol Més val sol que mal acompanyat! Catalangate (II)

Més val sol que mal acompanyat! Catalangate (II)

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui —diuen— irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

Poema de Miquel Martí i Pol

Passen els dies des que es va fer públic l’anomenat Catalangate i entre els escarafalls d’uns, els espiats, i el tirar pilotes fora dels altres, els espies, anem passant sense que l’esclat de l’escàndol posi sobre la taula allò què és fonamental.

El Catalangate no és en el fons més que una nova mostra, entre moltes d’altres, de la incapacitat de l’Estat espanyol d’assumir la seva realitat plurinacional i el dret dels pobles a decidir per ells mateixos quin futur volen. És, al cap i a la fi, una mostra més que l’Estat està disposat a tot per mantenir la seva unitat, fet que històricament sempre ha estat així. Per tant, poca sorpresa i massa escarafalls per part dels catalans conscients de la realitat d’Espanya. Agradi o no, el projecte nacional espanyol majoritari és incompatible amb qualsevol realitat nacional diferent a la seva.

Allò què és més preocupant és la reacció dels principals partits catalans. Està bé demanar que s’investigui la veritat, que s’assumeixin les conseqüències polítiques del fet i que s’obri la via judicial, aquí i arreu, però això no deixa de ser una simple actuació reactiva, no pas propositiva. Fer sempre de víctimes, encara que hi hagi moltes raons per sentir-se’n, no porta enlloc, més enllà del victimisme. Sense menysprear el paper dels advocats i la justícia, els problemes polítics, i la persecució d’una minoria nacional és en primer lloc això, s’han de tractar i resoldre políticament, no als tribunals, que no tenen aquesta funció. 

La pregunta no és què ha fet o farà Espanya, sinó que farem nosaltres. Hem de prendre en les nostres mans la construcció del propi futur i per això hem de ser conscients de les nostres mancances, entre les quals destaca una classe política més preocupada dels seus interessos que no pas de la voluntat dels ciutadans, però també de la nostra força. No és possible mantenir indefinidament el domini sobre un poble quan aquest està determinat a no deixar-se sotmetre i menys en l’Europa actual. Des de la caiguda del Mur de Berlín ençà els fets ho han demostrat a bastament. Si continuem sotmesos és, com va dir el filòsof De la Boètie, perquè: ”…els homes que neixen sota un jou i després són criats i educats en la servitud, sense mirar mes enllà, s’acontenten de viure com han nascut, i no pensant en tenir d’altre bé ni posseir cap altre dret que aquell amb què s’han trobat; prenen com a natural l’estat en què van nàixer...Per descomptat, tots els homes, mentre els  resta alguna cosa d’humanitat, si es deixen sotmetre, és necessari que ho facin per una d’aquestes  dues causes: a la força o enganyats».

La defensa dels drets no pot ser només defensiva, ha de ser també de lluita per aconseguir que aquests siguin efectius, i això només és possible establint una estratègia de lluita tan unitària com sigui possible. Allò què no hauria de valer és conformar-se amb la situació i no fer res d’efectiu per tal que mai més es pugui reproduir. L’única manera d’aconseguir-ho és la independència, però entretant, es poden fer moltes coses, per exemple: 

1.- Trencar totes les relacions de la Generalitat i les institucions i partits catalans amb els seus homòlegs espanyols. I això hauria d’incloure projectes com els dels JJOO d’hivern, o semblants, i trencar tots els pactes a nivell de diputacions i consells comarcals i municipis. No pot mantenir una aparent normalitat quan la repressió exercida a tots els nivells per l’Estat espanyol no s’atura.

2.- Deixar el Parlament espanyol fins que no es faci una investigació seriosa de l’espionatge que vagi fins a les últimes conseqüències. Els partits catalans només haurien d’assistir a les sessions del Parlament espanyol per tractar d’aquest tema. Si els partits són incapaços de fer-ho, els ciutadans ja sabem que hem de fer a les properes eleccions estatals: una campanya d’abstenció activa que eviti repetir la vergonya actual on els nostres pretesos representants només es representen a ells mateixos i els seus interessos, no els del conjunt dels ciutadans.

3.- Fer present internacionalment la persecució que patim com a minoria nacional, elevant informes i peticions d’empara al Parlament europeu, el Consell d’Europa i a la Comissió de drets humans de l’ONU. Només la internacionalització del conflicte pot obrir una via de solució que no depengui de l’Estat espanyol.

4.- Als ciutadans ens pertoca exigir als nostres representants, però també ser conseqüents en la defensa dels nostres drets polítics i lingüístics. Hem de ser els primers en convertir el català en la llengua de relació comuna a Catalunya i en trencar els lligams amb les institucions i empreses espanyoles que col·laboren en la nostra persecució.

Que Espanya intenti desviar ara el problema fent sortir, no pas casualment, el possible espionatge a membres del govern de l’Estat, no ens hauria de distreure perquè allò que es llegeix en el seu intent és clarament la idea de què no controlen certs aparells de l’Estat i que l’espionatge als polítics catalans sí que es va fer legalment. En el primer cas voldria dir que intenten imposar un relat: el relat que faran servir els del Gobierno más progresista de la historia, i alguns dels seus acòlits catalans, és que ha estat obra de l’anomenat “deep state” i no pas per iniciativa del Gobierno. Aquest relat té dues conseqüències serioses: 1.-Els Gobiernos de torn no han tingut mai el control de determinats aparells de l’Estat, serveis secrets, forces armades, poder judicial, etc. de la qual cosa es deriva que aquests han continuat en mans del franquisme i els seus hereus. 2.-De l’anterior es dedueix clarament que l’anomenada transició tan sols va ser una rentada de façana que va deixar sense tocar el poder real i els interessos de les elits dominants sota el franquisme, a Espanya i a Catalunya. La conclusió és esfereïdora, però inevitable: La democràcia espanyola mai ha deixat d’estar sotmesa al poder i els interessos de la mateixa elit dominant, i ha estat només una façana sense contingut real. I això és responsabilitat de tots els partits i grups que han acceptat, per acció o omissió, aquesta realitat i d’uns ciutadans que per desconeixement, interessos o comoditat han acceptat o justificat d’una manera o altra aquest estat de coses. El Catalangate no només descobreix la manca de respecte als drets fonamentals, sinó la podridura d’un Estat al complet, del qual la corrupció n’és una altra manifestació, no pas l’única. No hi pot haver democràcia en un sistema fonamentat en la corrupció. Construir un nou Estat, vigilant molt de no cometre els mateixos errors i bandejant els interessos inconfessables que també hi ha a Catalunya, ja no és només una opció política per als catalans, és també una obligació ètica i moral. En el cas que l’espionatge als catalans s’hagués fet legalment, és a dir amb autorització judicial, llavors la conclusió encara és més clara: Espanya no disposa d’un poder judicial independent que pugui evitar la persecució política dels seus ciutadans, cosa que segurament tampoc estranya a ningú.

https://saralidiaester.cat/premium/

La independència no resoldrà per si sola els problemes importants que té la nostra societat, però pot ser una bona base per començar a fer-ho. Allò què ja està clar, i ens ho han demostrat un munt de vegades, és que dintre de l’Estat espanyol no tenim futur com a poble i tampoc podrem construir una societat més equitativa i justa. Si Espanya només sap mirar enrere, i el retorn del franquisme és a la vista -si és que mai havia marxat-, els catalans no tenim perquè continuar formant part d’un Estat que només ens vol si deixem de ser catalans i permetem la nostra espoliació.

Ningú diu que ho tinguem fàcil perquè la realitat geopolítica està encara en mans dels Estats-nació, però tan sols podem avançar si ens convertim en un problema internacional que cal resoldre. En gran part, això està en les nostres mans, les de cadascú de nosaltres.

Si voleu, en discutim!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 1 de maig de 2021

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular