- Publicitat -
Inici Faristol Lògiques imperials, per Francesc Pomés i Martorell.

Lògiques imperials, per Francesc Pomés i Martorell.

LA GUERRA QUE VINDRÀ

no és la primera.

Abans hi ha hagut altres guerres.

Quan la darrera va acabar,

hi havia vencedors i vençuts.

Entre els vençuts,

el poble passava fam.

Entre els vencedors,

el poble passava fam també.

Bertolt Brecht (Trad: Feliu Formosa)

De l’esfondrament del Mur de Berlín, la unificació d’Alemanya i la desaparició de la Unió Soviètica en va sortir una realitat geopolítica en la qual semblava que només hi havia una potència amb capacitat de convertir-se en el gendarme internacional i capaç d’imposar el seu model econòmic i polític arreu del món: els EE,UU. Només la Xina era capaç de convertir-se en un contrapès, fonamentalment econòmic, a aquest pretès món unipolar. Semblava clarament que entràvem en un període de Pax americana, amb una Europa incapaç de convertir-se en una alternativa creïble i independent. Els EE.UU. havien guanyat la guerra freda i imposaven, de fet o per la força, la seva hegemonia mundial incontestable, tant més quan la Xina no era, ni ha estat històricament, una potència amb pretensions de domini més enllà dels territoris més propers.

Els EE.UU, van creure que podien imposar, com de fet van anar fent durant tot el segle XX, especialment després de la segona guerra mundial, la seva hegemonia sense cap mena de contrapès que poses en risc la seva dominació, una vegada Rússia va passar a ser una potència de segon ordre.

Qui s’havia arrogat el dret a intervenir com i quan volia a tot el món, legal o il·legalment, arreu del món i especialment a Amèrica: només cal recordar les intervencions militars directes, el recolzament a cops d’estat, el vergonyós bloqueig a Cuba, encara existent, sota la doctrina de defensa de la seguretat del seu país, va creure que ara podia envoltar Rússia, com de fet ja feia gràcies a Turquia, per aïllar-la i amenaçar-la sense cap fre. Allò que no ha sabut valorar és que Rússia, com qualsevol imperi, encara que estigui en hores de decadència, conservava dos elements importants: la seva força militar nuclear i el poder que li donen les seves immenses reserves de fonts energètiques i naturals. 

La guerra d’Ucraïna, com l’anterior annexió de Crimea, responen a la mateixa lògica que empra l’imperi nord-americà per condicionar la llibertat dels pobles d’Amèrica i les seves intervencions, fora de la legislació internacional, a l’Afganistan o a l’Iraq, per no citar-ne d’altres entre les quals destaca el manteniment de les satrapies de l’Orient Mitjà i el recolzament a un Estat d’apartheid com el d’Israel. 

Tothom som conscients del cinisme existent en la geopolítica mundial, però almenys n’hauríem de ser conscients i no empassar-nos rodes de molí com si res. El cas de Cuba és prou significatiu de com els EE.UU. no dubten en imposar sancions a tot un poble pel delicte de no acceptar el seu model polític i econòmic i no acceptar que pugui aliar-se amb una potència rival. Allò que no pot fer Cuba, sí que pretenien fer-ho amb Ucraïna, és a dir, Cuba no pot alinear-se amb la URSS, avui Rússia, però Ucraïna sí que pot aliar-se amb l’OTAN i col·locar el desplegament militar occidental a les fronteres russes. Es pot limitar la llibertat de Cuba per triar el seu camí, però quan Rússia pretén fer el mateix amb Ucraïna llavors això no és admissible. Com diu la saviesa popular, o tots moros o tots cristians!

La incapacitat d’Europa de crear un sistema de defensa propi, no sotmès als interessos dels EE.UU,, com és l’OTAN, ens converteix en titelles de la política imperial nord-americana i malauradament ningú sembla veure que no sempre els interessos dels EE.UU. són els interessos que ens convé defensar als europeus, al contrari, moltes vegades són contradictoris. La defensa dels interessos dels vells Estats-nació europeus impedeix tenir una política internacional i de defensa pròpies i ens aboca a continuar sent uns simples servents dels interessos nord-americans que, per cert, en aquest cas no en pagaran ni el preu en vides que pagaran els malaurats ucraïnesos, ni els problemes dels centenars de milers de persones refugiades que aquesta guerra produirà degut a l’expansionisme nord-americà.

L’existència d’una autèntica guerra civil a l’est d’Ucraïna, des del 2014, ha demostrat a més la incapacitat de l’Estat ucraïnès per fer front democràticament a les exigències d’una part de la seva població i els va comportar perdre Crimea. I això en un país que encara pateix les conseqüències del pitjor desastre nuclear civil de la història.

Dit això, la invasió militar russa és completament injustificable i respon a vells tics imperials i autoritaris que segurament s’expliquen per necessitats de política interna de l’elit dominant i per intentar marcar muscle en la política internacional. Rússia, agradi o no, continua sent un Estat primordial per a l’equilibri internacional i a allò que hauríem de dedicar la majoria d’esforços és a la seva real democratització i a no recolzar cap política que li faci pensar que està en perill. Ningú hauria d’ignorar que la II Guerra Mundial, la Guerra Patriòtica per al poble rus, és encara molt present en la seva vida, quasi la meitat dels 50 milions de morts que va provocar, eren soviètics, mentre els EE.UU. no han patit cap agressió exterior al seu territori. De fet es tracta de fer el contrari d’allò que s’ha fet en els darrers anys. No es tractava pas, com s’ha intentat, d’aprofitar la implosió de l’antiga URSS per humiliar i menystenir a Rússia.

Com passa quasi bé sempre en aquesta mena de situacions, les anàlisis serioses i profundes del problema són menystingudes i substituïdes per la propaganda d’uns i altres. Les víctimes les posarà el poble ucraïnès, perquè les elits d’un i d’altre bàndol ja se’n cuidaran de sortir-ne sanes i estàlvies.

El ridícul de les sancions plantejades no amaguen que a l’hora de la veritat, aquells que havien impulsat la política suïcida dels dirigents d’Ucraïna, els han deixat completament sols i abandonats davant de la que és segurament la segona potència militar mundial. És un bon avís per a navegants: ni Europa, ni els EE.UU. faran res efectiu per defensar els ucraïnesos.  

La guerra hauria de deixar de ser una opció per fer política en el segle XXI, però això tan sols és possible quan hi hagi una autèntica legislació internacional lligada als drets humans i que pugui fer-se complir a tots els actors, sense distincions. No som pas en aquesta situació i no sembla que hi siguem properament, però entretant els pobles hem de cridar ben fort en contra de totes les guerres i anar desmuntant els aparells militars que sostenen una lògica contrària als valors humanitaris. 

Tant de bo la guerra acabi ben aviat!

Tristes guerras

si no es amor la empresa.

Tristes, tristes.

Tristes armas si no son las palabras.

Tristes, tristes.

Tristes hombres

si no mueren de amores.

Tristes, tristes.

Miguel Hernández

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 26 de febrer de 2022


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular