Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Les coses no són blanques o negres! per Francesc Pomés Martorell.

Les coses no són blanques o negres! per Francesc Pomés Martorell.

No somniem passats

que el vent s’ha emportat.

Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.

Cal que neixin flors a cada instant.

Fragment d’una cançó de Lluís Llach

Malgrat que cada vegada hauríem de ser més conscients que la realitat, seria millor parlar-ne en plural: realitats, és molt complexa i segurament cada vegada més, continuem aplicant a les nostres anàlisis visions duals que enlloc d’aproximar-nos a aquestes realitats complexes, allò que fan és un reduccionisme que ens impedeix entendre-les.

És obvi que el dualisme facilita aparentment tenir una visió del món més senzilla i fàcil d’entendre, però ho fa a costa de perdre allò que és fonamental: la complexitat i diversitat del món i, per tant, a costa d’entendre com és realment.

Portem segles amb anàlisis duals que ens han portat a parlar de ser/no ser, real/irreal o imaginari, home/dona, blanc/negre, bons/dolents, veritat/mentida, causa/conseqüència, individu/societat, raó/irracional, 0/1, natural/artificial, etc, etc. i això ha portat a jugar, a voltes inconscientment, amb aquesta mena de categoritzacions en la nostra vida diària i a pensar que són pràcticament indiscutibles. 

No cal aprofundir massa en aquestes dualitats per reconèixer que deixen fora una gran part de la realitat, les realitats. Per exemple, la dualitat home/dona cada vegada està més en discussió, fins i tot en formularis oficials ja es contempla no haver de marcar exclusivament una de les dues opcions. Certs desenvolupaments de la raó occidental, no tots òbviament, han portat a cometre les irracionalitats més grans de la història, com el genocidi nazi o els camps soviètics, per exemple. La majoria de vegades, en temes complexos, no sempre es pot distingir les causes de les conseqüències perquè estan íntimament entrellaçades i són inseparables. Parlar de natural o artificial en el nostre món d’avui també és força complicat, tant més quan la petjada humana sobre el planeta és ja quasi omnímoda. Què és real o no, en el món de la intel·ligència artificial, la manipulació genètica i les xarxes omniscients, és una incògnita difícil de resoldre. Dir què és veritat o mentida en una societat depenent de grans corporacions de comunicació d’abast global, no sembla tampoc una tasca fàcil, i això sense comptar amb els biaixos personals que ens fan donar credibilitat a segons qui, o segons què. Hannah Arendt ja ens va deixar clar que el mal podia ser banal i que tots podem ser víctimes o botxins, o les dues coses alhora, com per exemple un obrer explotat pot ser això, i al mateix temps un masclista de manual a casa seva. La lluita ideològica i política entre els corrents individualistes i els corrents comunitaris posa en discussió clarament com ens entenem com a individus i fins a quin punt la identitat individual és concebible si no és en un marc social. Que les coses no són blanques o negres únicament, no cal ni argumentar-ho, ni tan sols quan parlem de diferències racials, oi? I encara que en tinguem cada vegada més dubtes, potser tampoc tot es pot reduir a seqüències de zeros (0) i uns (1).

Per què aquesta excursió filosòfica, que exigiria més matisos, us preguntareu alguns? Simplement per intentar fer veure que la complexitat no és reduïble a dualitats tancades.

I si esteu d’acord amb la conclusió anterior, per què quan fem l’anàlisi de qualsevol fenomen social, com l’independentisme català per exemple, ens creiem que n’hi ha prou amb fórmules duals que no porten enlloc? 

La política és segurament un dels fenòmens més complexos als quals ens enfrontem l’espècie humana i, en canvi, un d’aquells en els quals les formes prefixades del discurs, i la repetició d’eslògans simplificadors més pes sembla tenir. Òbviament això no passa perquè sí, sinó que respon a determinats interessos que volen conduir-nos a preteses explicacions fàcils i senzilles i també a què moltes vegades cadascú de nosaltres prefereix la comoditat d’això, que no pas haver de fer l’esforç de pensar per nosaltres mateixos i admetre les nostres errades i confusions.

Per tot això que he explicat, ens hauríem de negar a analitzar la situació actual de Catalunya només des de fórmules duals, que inevitablement redueixen la complexitat de la realitat i de les posicions personals.

No m’agrada això de reduir el problema a dos bàndols: unionistes i independentistes. No nego que hi hagi moltes persones que ens sentim d’un bàndol, o de l’altre, però hauríem de no perdre de vista els matisos. En primer lloc, és legítim tant creure que a Catalunya li aniria millor continuar amb Espanya, com creure el contrari. D’allò que es tracta és d’argumentar les respectives posicions i cercar una sortida democràtica al conflicte entre ambdues posicions. Això suposa posar en primer lloc les conviccions democràtiques, per part de tots, i donar la veu als ciutadans perquè decideixin lliurement  quin futur polític volen. Qui no admet donar veu als ciutadans, és col·loca, ho vesteixi com ho vesteixi, fora de la democràcia i del dret dels ciutadans a decidir sobre el seu propi futur. I d’aquests, malauradament, n’hi ha en els dos bàndols, sense ignorar que uns tenen darrera la força d’un Estat i tot el seu aparell i no dubten a fer-la servir, encara que això sigui antidemocràtic. Cal confrontar l’unionisme amb la democràcia. No és un problema només de dos nacionalismes enfrontats, és una qüestió de conviccions democràtiques.

Un altre dualisme confusionari és plantejar que el conflicte és un conflicte entre dos nacionalismes: l’espanyol i el català. Sent això també cert en part, no esgota pas el tema. Per què Espanya no ha estat, ni és capaç, ni vol, construir un nacionalisme inclusiu i respectuós amb la pluralitat i diversitat que conté el seu Estat? Per què és incapaç d’explorar seriosament vies confederals o autènticament federals? A quins interessos concrets i molt determinats respon aquesta incapacitat? El catalanisme ja ha provat diverses vegades en la història d’obrir aquest camí, però sempre ha estat un camí eixorc, perquè les elits dominants espanyoles i els aparells d’Estat mai han volgut seguir aquest camí. La conclusió és que no hi ha possibilitat de seguir-lo, si no és des del reconeixement previ de l’exercici del dret a l’autodeterminació de tots els pobles d’Espanya. Segurament aquesta és la raó de la irrupció de l’independentisme com a força majoritària en el catalanisme actual. Sense ignorar que encara hi ha qui creu possible tornar a provar un camí que ha fracassat diverses vegades i que, per la composició política predominant a l’Estat, està condemnada a tornar a fracassar.

El dualisme també ignora que la societat catalana actual és una societat diferent a la de fa uns anys i que està també travessada també per multitud de diversitats i pluralitats, fins i tot identitàries, que s’han de configurar com a comunitat d’una manera diferent a com es feia en el passat. Només és possible pensar en un poble català des de l’assumpció d’aquesta pluralitat i diversitat per part d’un catalanisme integrador que pensi fonamentalment en construir un futur millor per a tots els qui el formem. La història està molt bé per saber d’on venim i qui som, però per construir el futur ens cal sobretot actuar des del present i fer un projecte on hi càpiguen la majoria de persones, sense perdre aquells elements que ens diferencien com a poble: la llengua i la cultura. No caiguem en l’errada de fer un Estat propi com l’espanyol, contrari a la diversitat i pluralitat i gens respectuós amb les identitats personals de cadascú. No paga la pena l’esforç per crear un Estat com l’espanyol i, a més a més, aniria en contra de la realitat del país que som avui. Això, per exemple, hauria de fer pensar en el manteniment del català com la llengua de relació comuna entre els parlants de les més de 300 llengües que avui s’hi parlen, i estar oberts a replantejar tradicions que potser ja no responen a la nostra realitat actual. Té sentit mantenir un calendari de festes lligat al cristianisme, quan ja som una societat de les més secularitzades d’Europa? Almenys parlem-ne raonadament.

D’altres dualismes salta a la vista que no tenen sentit des d’una concepció racional de les societats humanes: catalans/anticatalans, bons/mals catalans, patriotes/traïdors o botiflers, etc. que són manifestacions de concepcions totalitàries i reduccionistes d’allò que hauria de ser una societat profundament democràtica. Qui s’arroga el dret a jutjar i qualificar als altres perquè tenen una altra concepció de què és ser català i de quin futur polític hem de tenir? Qui respecta a totes les persones i les seves maneres de veure el món, no!

És cert que les lluites actuals entre els dos principals partits independentistes, que recorden la lluita històrica entre nyerros i cadells, no ajuda pas a pensar en la complexitat. Tristament, semblen més preocupats a barallar-se entre ells, per tenir l’hegemonia política, que no pas a assolir l’objectiu que ambdós proclamen: la independència.

I allò que no hauríem de fer és enganyar-nos a nosaltres mateixos. És molt senzill d’explicar: per tal que l’Estat espanyol s’avingués a negociar l’amnistia i l’autodeterminació hauria de posar per davant les conviccions democràtiques i no pas la continuïtat de l’Estat en la seva forma actual. Algú creu això possible? 

Fets elementals: 1.- España no negociarà mai la possibilitat que es faci un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Al marge de la seva concepció unitarista, que comparteixen pràcticament tots els partits espanyols, amb més o menys matisos, no ho pot fer. L’Estat espanyol, amb la possible pèrdua de Catalunya i obrint la porta a d’altres pobles de l’Estat per seguir el camí, s’hi juga el seu ser o no ser com a Estat, almenys amb una certa rellevància internacional. això, posem-nos per una vegada en la pell de l’altre, no ho pot acceptar de cap manera; si fóssim espanyols tampoc ho acceptaríem, llevat que abans que espanyols fóssim demòcrates, cosa que no sembla ser el cas de la majoria de ciutadans espanyols respecte a aquest tema. Per a ells no és únicament una qüestió de voluntat política o de democràcia, és una qüestió de simple supervivència, i especialment per a les elits polítiques i econòmiques que dominen aquest Estat. 

2.- Si acceptem la prèvia, està clar que l’única possibilitat de Catalunya per aconseguir la independència rau en un enfrontament amb l’Estat espanyol de tal profunditat i virulència que faci més costós per a España que hi continuem, que no pas que ens en anem. I això no es pot aconseguir mai amb cap diàleg o negociació que no vingui precedida d’una posició de l’independentisme català forta, decidida i unitària disposada a arribar fins al final, assumint-ne també la dificultat i els sacrificis que calguin. 

Qualsevol projecte que no tingui en compte almenys aquests dos elements, no va a l’arrel de la realitat i està condemnat a la inoperància i el fracàs. 

I per acabar, ens cal no posar el carro davant dels bous! 

Els independentistes tenim una estranya habilitat en barallar-nos entre nosaltres per qualsevol mena de fotesa i no ens estalviem insults i desqualificacions personal, mentre la repressió i la centralització unitarista de l’Estat va fent via. Tots intuïm com s’hauria de fer la independència, amb quines estratègies i accions, però som incapaços de posar-nos d’acord en uns mínims comuns que ens permetin assolir l’objectiu de crear el nou Estat. Malgrat la vergonyosa baralla partidista, el desllorigador no és difícil. 

Només cal tenir en compte dos pressupòsits: 

1. És molt legítim que cadascú pensi el nou Estat segons les seves conviccions personals: de dretes o esquerres, feminista o no, ecologista o no tant, solidari o insolidari, capitalista o no, amb el català com a llengua oficial única o no, etc. etc, fins i tot és bona aquesta diversitat, però cap d’aquests projectes es podrà fer sense assolir abans l’Estat propi. Dit planerament: aconseguim primer el nostre Estat i després ja decidirem democràticament com ha de ser aquest. Dividir-nos per aquestes qüestions abans d’aconseguir l’objectiu, és la millor manera de no aconseguir-lo mai i continuar posant en mans d’Espanya la definició del projecte polític en el qual ens tocarà viure. I això no vol dir deixar d’avançar en aquells termes que tinguin un alt grau de consens a la societat catalana i que vagin millorant la vida de la majoria de les persones.

2. El projecte de nou Estat s’ha de fonamentar bàsicament en la convicció que aquest seria una bona eina per millorar el nostre present i el nostre futur, i mantenir la nostra pròpia personalitat com a poble, personalitat plural, diversa i canviant, com ja hem dit. Fer un Estat és la millor manera que tenim, en les circumstàncies històriques actuals, de decidir per nosaltres mateixos i agafar un camí amb noves i millors oportunitats per al conjunt dels catalans. Implícitament compartim que això és més factible sent independents que depenent d’un Estat com Espanya. Ara, repeteixo, per fer-ho possible primer s’ha d’aconseguir la independència. Els colors i formes del nou Estat ja els decidirem quan el tinguem.

Sobre aquestes dues bases és possible mantenir i reforçar la unitat del moviment independentista. No en calen més, perquè com més n’intentem introduir més difícil serà la unitat necessària per enfrontar-nos a un Estat autoritari com Espanya. 

Ens hi posem?

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, a 26 de setembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -