- Publicitat -
Inici Faristol Les aparences enganyen! Una altra manera de veure l’independentisme català , per...

Les aparences enganyen! Una altra manera de veure l’independentisme català , per Francesc Pomés i Martorell.

La veritat és que començo a tenir la síndrome del tertulià. Sí, la d’aquells personatges, homes i  dones, que passen de ser especialistes en crisis econòmiques a saberuts epidemiòlegs i savis  coneixedors de les lleis, per a continuació ser experts vulcanòlegs i, sense cap transició, passar  després a ser experts en geopolítica i conflictes bèl·lics i si cal finalment coneixedors dels sistemes  informàtics i les xarxes d’espionatge. Reconec però que jo parteixo amb tres diferències importants, almenys per a mi: 1.- No cobro per expressar les meves opinions. 2.- No segueixo les instruccions  de ningú, expresso allò què em sembla i em ve de gust i 3.- No disposo de cap altaveu important  més enllà de les xarxes a l’abast de qualsevol ciutadà. 

Tot això no treu que les amables persones que em segueixen puguin tenir la impressió que jo també  caic en aquest vici dels tertulians de ser capaços d’opinar de tot. Espero que em perdonin i tinguin  en compte dos fets: 1.- No tinc, ni pretenc tenir, cap mena d’autoritat sobre allò què opino. Em  limito a expressar les meves opinions i raonaments amb l’esperança que puguin ser compartits per  d’altres persones i 2.- Els faig públics amb la pretensió que siguin discutits i així aprendre també de  qui pensa diferent a com ho faig jo. És la vella i empre innovadora estratègia socràtica del diàleg. Si heu arribat fins aquí, segur que ja us esteu preguntant que a què ve aquesta peroració. Intentaré  contestar-ho. 

Opinar de la vida política i social és una necessitat bàsica que hauríem d’exercir totes les persones, i no només opinar, sinó actuar en conseqüència amb les nostres opinions, cosa força més complicada. En la situació del món d’avui això vol dir ser capaç de pensar en problemes d’abast general com la  

crisi climàtica, les guerres, els problemes migratoris, la igualtat real entre totes les persones, la  pobresa, l’extensió de l’autoritarisme i el feixisme, etc. però també pensar en els problemes de la  nostra societat concreta: l’atur, el dret a l’habitatge, la dignitat del treball, la no discriminació per  cap raó, l’extensió dels drets democràtics i el dret de les persones i els pobles a decidir per ells  mateixos el seu futur. 

A la Catalunya actual, com no podria ser d’una altra manera, hi conflueixen els problemes de  caràcter general que hem indicat, amb d’altres d’específics del nostre context europeu i espanyol.  D’aquí el meu interès i posicionament respecte a la independència de Catalunya. Ser independents  és la nostra manera de poder tenir veu pròpia, per molt modesta que sigui, en els problemes generals o globals i també la forma que tenim de d’intentar construir una Europa diferent de la fonamentada  en els Estats-nació actuals, d’ampliar els drets democràtics i fer del respecte als drets humans el  fonament de les relacions internacionals, tot abandonant un Estat, l’espanyol, fonamentat en  l’herència franquista i les seves principals característiques: la corrupció sistèmica i l’autoritarisme.  No es tracta, per tant, només de defensar la nostra existència com a poble, que també, sinó d’inserir  

el nostre moviment dins dels corrents universals d’aprofundiment de la democràcia i els drets  humans. 

Per això em nego a reduir l’independentisme català a un moviment localista i de simple  autodefensa, tot i que per a això sol ja seria justificable, sinó que el veig com a part d’un moviment  internacional d’aprofundiment democràtic i de drets. De fet crec que moltes de les resistències que  trobem, tant internes, com internacionals, venen d’aquí. Al nostre país, Catalunya, com a Espanya,  allò que més temen alguns de l’independentisme no és el simple fet de veure perillar els seus  interessos immediats, sinó també allò que suposa obrir el camí cap a la sobirania real de les  persones i els pobles a decidir no només sobre si ser un Estat o no, sinó sobre tots els aspectes de la  vida social. El funcionament dels partits polítics actuals, de tots, es fonamenta en fer  d’intermediaris, interessats, de la voluntat popular i d’aquí el seu rebuig a qualsevol ampliació de la  intervenció directa de les persones en la política. Se’ls hi acabarien totes les possibilitats de  martingales, corrupció i privilegis sobre els quals han construït, igual que els sindicats majoritaris,  tota la seva estructura de poder. Per això, moltes vegades la divisió real no és entre independentistes o no, sinó sobre els interessos particulars de la classe política, on comparteixen, ho diguin o no, una  mateixa concepció del paper, del no paper, que hem de tenir els ciutadans corrents. Jo no només vull decidir sobre si Catalunya ha de ser un Estat o no, vull poder decidir sobre tot, i principalment sobre tot allò que m’afecta directament. 

Això que he dit explica també en gran part les reticències internacionals respecte al nostre procés  d’independència. No es tracta només que la UE sigui un club d’Estats i que les relacions  internacionals estiguin fonamentades en els interessos dels Estats, sinó que obrir una porta a una  Europa dels pobles capaç de tenir una posició global en el món trenca els interessos de les elits  dominants actualment a cada Estat i de les elits dominants a les institucions internacionals com la  UE. Posa en dubte hegemonies històriques que alguns voldrien eternes i inamovibles. El problema  és que el conflicte català, com d’altres, posa en contradicció allò que alguns volen fer veure que són les bases del seu sistema: la democràcia i els drets de les persones i els pobles. A Europa li està  passant com a Espanya, no es pot mantenir un sistema democràtic que no sigui només de façana si  no s’accepta la realitat, i de la mateixa manera que Espanya porta segles intentant obviar que és un  Estat plurinacional i divers, Europa intenta fer el mateix. No hi pot haver unes relacions  internacionals igualitàries i justes sense acceptar el dret a ser i la igualtat de tots els pobles. Segurament alguns ja esteu pensant que tenim mala peça al teler si depenem de tot això. Cert, no ho tenim gens fàcil, però també hi ha factors que ens juguen a favor. La globalització, negativa en  molts aspectes, té una cosa positiva: ha posat sobre la taula la inutilitat dels Estats-nació i les seves  corresponents elits dominants per poder controlar a les grans corporacions mundials, els moviments  de capitals, bens, serveis i persones que excedeixen qualsevol poder estatal, fins i tot el de les  potències més poderoses. Caldrà reconfigurar tot l’ordre internacional i establir-lo sobre noves  bases. No fer-ho ja sabem cap on porta: al ressorgiment del feixisme, el populisme i l’autoritarisme,  fenomen cada vegada més evident arreu del món i que a Espanya, en un règim clarament hereu del  feixisme franquista, té un desenvolupament propi. El nacionalisme espanyol majoritari és un  nacionalisme imperialista que pretén, explícitament o implícita, l’aniquilació de tots els pobles  diferents al castellà per construir el seu Estat-nació. Esperem que, com sempre en la història, hi  arribin tard. 

En conclusió, defensar la independència de Catalunya és també la nostra ben modesta manera de  lluitar per a un món millor! 

Si voleu, en discutim! 

Francesc Pomés Martorell 

Barcelona, 9 de maig de 2022 

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular