Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Social L´ELEFANT- III. Parlem de suïcidis? per Montse Domingo i Morató.

L´ELEFANT- III. Parlem de suïcidis? per Montse Domingo i Morató.

L’Elefant pretén ser una compilació d’articles d’opinió sobre el tema del suïcidi vist i llegit des de diverses perspectives, explicades tant per professionals, com per persones que ho han viscut en primera persona com a malalts, com familiars, o amics… I tots amb una idea en comú, del fet que els tabús, no ajuden a trobar solucions”.

Avui contem amb l’opinió personal i professional de la profesora jubilada de la Facultat de Filosofia i Lletres, del departament de Geografia, Montserrat Domingo.


Gènere: llibertat espècie: suïcidi subespècie: eutanàsia

El dret a la mort hauria d’anar  aparellat al dret a la vida. Al meu entendre, el dret a la vida en abstracte és com el dret a la vivenda a Espanya, una proclama buida. I el dret a la mort només té bona premsa en casos molt específics en molt pocs països: a Espanya ara ja tenim legalitzada l’eutanàsia, això sí, amb un reguitzell de  requisits.

Tal com ho veig, que la vida valgui la pena de ser viscuda és qüestió totalment subjectiva, impossible de pautar per a totes les persones.
Si la vida no és gratificant ni desitjada, ningú no ens l’hauria de continuar imposant, ni per llei ni per condicionament social heretat.
La prohibició i el rebuig social al suïcidi és una herència molt antiga, de quan calia mà d’obra per a explotar o per fer funcionar una societat, que necessitava disposar de tots els efectius disponibles. Prohibir el suïcidi o denostar-lo o plànyer-lo ho considero conseqüència de la dictadura interessada d’obligar la gent a viure, tant si vol com si no.

Avui, la població mundial té excés de mà d’obra i per això m’imagino que a la societat, i especialment a l’explotador, li bastaria un nombre més reduït que l’actual i el futur, de persones en oferta, per triar i remenar a qui lloga, a qui contracta, a qui salva, a qui deixa morir.

Be podria ser que d’ací a uns decennis, la valoració social del suïcidi, i també de la mort voluntària anticipada de persones velles i/o no productives, hagi perdut el pòsit de desqualificació i/o compassió social, valoració sostinguda almenys des del temps dels romans i el seu, i nostre encara, dret de propietat d’esclaus i familia.

L’església no deixava enterrar als cementiris catòlics una persona que s’hagués suïcidat. On s’és vist que algú es pugui rebel·lar contra el “mandat de Déu” de viure per força, amb conformitat i resignació. De cap manera!.

Si el suïcidi ha de ser abordat amb rigor, caldria que ens en parlessin moltes persones que ho han imaginat o programat, intentat més d’un cop, no per cridar l’atenció, sinó per aconseguir-ho, sense haver reeixit.
Una de les sensacions més penoses i desconcertants es haver arribat a temps a impedir la mort en un intent de suïcidi i que la persona refeta doni les gràcies per la feina feta perquè se li  conservi la vida però afegint que hauria preferit que ningú no hagués evitat el suïcidi que amb molts esforços s’havia programat.

Si som sinceres, moltíssimes dones, moltíssims adolescents, moltíssims malalts amb dolor crònic, moltes persones LGTBIQ, moltes persones empresonades, maltractades cruelment i sàdicament per funcionàries de presons que, com a càstig, aïllen solitàriament dies i setmanes a la cel·la sense contacte, i molts pares de família en un atur d’anys, o persones malaltes d’addiccions a l’alcohol, altres drogues o el joc, i alguns sense sostre ni cap perspectiva ho han pensat com una opció no només desitjable, també necessària.

El dret a la mort ha de ser una part de la llibertat humana.
Per poder estendre aquest dret, potser caldrà fer-ne una aproximació des de molts anglès. Se m’ocorre, per començar, algun d’aquests:
Jurídic
Econòmic
Sociològic
Filosòfic
Teològic
Psiquiàtric
Psicològic….

Quants suïcidis no hi ha hagut de gais fins i tot després que es deixés de criminalitzar-los com a “vagos y maleantes” en versió espanyola?
Quantes mares solteres no han sentit, com la Colometa de La Plaça del Diamant, que farien un favor a llurs fills eximint-los de l’obligació de viure? Quantes dones maltractades han preferit llevar-se la vida a mantenir-la impotents per a suportar-la?

Això és una invitació a ventilar un tema que està esdevenint d’actualitat.

Montserrat Domingo Morató

Professora Jubilada

Facultat: Facultat de Filosofia i Lletres
Departament: Departament de Geografia

He demanat als meus bons amics de Lleida Dolors López, psicòloga, i Antoni Olona, filòsof i docent de Secundària, si podien llegir-se l’esborrany i criticar i aportar. S’ho han llegit i parlat i l’Antoni ens regala això.

Montse m’ha agradat molt d’inici a fi.

Per aportar alguna cosa: trobo a faltar alguna referència al suïcidi sota raons positives com “cansament vital o existencial” (ja en tinc prou).
És un tema que com a tema passa pel cap de tots els adolescents que en tenen, de cap, curs rere curs, on he debatut, he acollit aquest neguit.
He arribat a pensar que en l’evolució mental és una de les estacions preuniversitàries … Alguns més acting out no arriben a subjectivar-ho i es deixen anar.
De vegades els feia gràcia la resposta de Plató que en termes contemporanis diria que és una metapregunta i els humans només podem abordar preguntes … ni que fóssim déus!
És clar … usant la lògica per delimitar què és lícit o no de pensar: una cucanya filosòfica!
T’ho repeteixo: enhorabona!
Una abraçada
Antoni


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -