Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Social L´ELEFANT- II, per Mireia Martínez.

L´ELEFANT- II, per Mireia Martínez.

L’Elefant pretén ser una compilació d’articles d’opinió sobre el tema del suïcidi vist i llegit des de diverses perspectives, explicades tant per professionals, com per persones que ho han viscut en primera persona com a malalts, com familiars, o amics… I tots amb una idea en comú, del fet que els tabús, no ajuden a trobar solucions”.

Avui contem amb l’opinió personal i professional de la psicòloga general sanitaria, Mireia Martínez.

Sara-LidiaEster

SUÏCIDI-

Suïcidi, paraula que engloba un fet puntual que marca el final d’una vida i el principi per altres, d’un malson. M’agrada posar el punt de partida en el fet que, tota vida humana té el mateix valor i que, cada vida humana perduda l’hem de reflexionar tothom.
Em presento, em dic Mireia Martínez, sóc psicòloga general sanitària. M’estic especialitzant en dol i estrès posttraumàtic i estic en constant aprenentatge, per això no m’agrada dir que soc experta en res, no ho sóc.


Com a tots els professionals conscients de la seva feina, em preocupa la direcció que pren la salut mental i, sobretot, el que ja no té solució, el suïcidi. Per aquest motiu aquest escrit no pretén ser model de res, simplement una humil opinió tant personal com professional per parar-nos a pensar el que està succeint, ja que el primer punt és ser conscients, el segon, buscar solucions.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix que la prevalença dels trastorns mentals continua augmentant, causant efectes considerables en la salut de les persones i greus conseqüències en l’àmbit socioeconòmic i de drets humans. Parlem de xifres alarmants, una persona es suïcida cada 40 segons i les xifres augmenten cada cop que s’investiga. Personalment no m’agrada parlar de xifres, mai m’ha agradat, encara que reconec que són necessàries, sóc d’opinió que l’estadística ens dóna una reducció de la individualitat, si més no, de la forma en què interpretem les dades. No som números, som persones, i hem de tractar cada cas com a tal, primer error del qual tots els professionals hem de prendre consciència i millorar. Tal
com funciona actualment, aquestes xifres alarmants permeten posar en alerta a tota una comunitat i plantejar un problema global que ha de ser atès immediatament.
Per tant, vull parlar de persones, de persones que perden a algú, algú que es troba desesperat i l’únic camí que contempla com a solució al seu terrible malestar diari, és la mort. Oblidem-nos de generalitzacions, cada cas és únic i per això la salut mental és tan difícil d’argumentar.

Death after life or afterlife concept as a reincarnation symbol or suicide and moving on as a transition to heaven or eternity icon in a 3D illustration style.


En l’àmbit professional vaig començar a treballat amb adolescents, molts adolescents que, des del meu punt de vista, es troben immersos en una pressió constant de futur, enganyats pels missatges que diuen ”si vols i treballes, pots”.
Adolescents que no toleren la frustració ni l’acceptació de límits i que, no els preparen per viure, sinó per somiar. Partim de la base de l’educació en competitivitat insana i la no educació real, en posar la vista en un objectiu i no viure el camí. Jo també m’he vist pressionada per aquest ritme, i molts hem patit la frustració i desmotivació per la vida quan ens donen dosis de realitat i no la màgia que ens havien promès. En la meva estança a l’hospital de dia, vaig poder trobar un punt en comú amb tots ells, la por a admetre errors i demanar ajuda. La por a ser dèbil, a admetre que no podem amb tot, una por forjada per la individualitat, la competitivitat i la insolidaritat.
Primer punt, la prevenció en salut mental s’hauria de basar en això tan simple, en educar en la realitat, en admetre que no som invencibles, que som humans, i que tots hem de demanar ajuda algun cop a la nostra vida, perquè no tot romandrà sempre sota el nostre control.
Anem al segon punt, el problema que apareix quan vencem la por i s’admet que necessitem ajuda, es demana ajuda i resulta que no la rebem o la que rebem és insuficient. Respostes com: no hi ha fons, no hi ha protocols, no hi ha places als hospitals públics, no podem pagar centres privats, no hi ha recursos ni a serveis socials, ni a l’escola, ni a cap sistema públic controlat i supervisat.
La poca orientació des que admetem que tenim un problema fins que trobem una institució que ens diu que ens pot ajudar, si és que la trobem, és esgotador
i molts cops desesperant.


Deixeu-me fer un parèntesi per parlar d’un cas, un cas de fa ben poc que em va esgarrifar, un cas com molts que succeeixen cada dia al nostre país, el cas d’una mare desesperada per ajudar a la seva filla que hipoteca la seva casa i la seva vida per poder ingressar-la a un centre privat per temptativa de suïcidi, ja que als hospitals públics ”no complia suficients criteris d’ingrés” (això en llenguatge professional vol dir que no tenim recursos ni places suficients, parlem clar), pocs dies després, malauradament la seva filla es va suïcidar al centre privat. El centre, va evadir responsabilitats, perquè nosaltres, els professionals, tampoc som superherois i això pot passar, no ho dubto, però en aquests casos és hora de fer autocrítica i pensar, perquè i com ha pogut passar i fer el possible per prevenir altres casos, així com assegurar-nos del que passarà després de l’incident amb aquesta família. És la nostra feina, una feina vocacional com tantes altres professions dedicades a les persones.
Per desgràcia en conec molts de casos similars, els he viscut, i la impotència de veure famílies destrossades és el que m’obliga a escriure aquest article. Per tant, hem de demanar, nous plans d’investigació i acció, de prevenció, diagnòstic, conscienciació, tractament i acompanyament supervisat en revisió i millora constant. Nous plans que motivin a treballar en equip, no a competir, a buscar solucions, no personals sinó globals en comunitat, una educació centrada en la part emocional no només en una puntuació individual, perquè una sola persona no pot canviar el món, però sí que necessitem noves directrius per treballar conjuntament i trobar solucions a l’alçada de totes les problemàtiques que presenta la salut mental al nostre país actualment. Tenim professionals molt preparats i amb moltes ganes de treballar perquè tot plegat funcioni, ajudar és una vocació, però no és suficient, necessitem recursos.
Fa poc vaig assabentar-me d’una nova comissió d’investigació al nostre parlament sobre Salut Mental on es pretén millorar molts aspectes, una comissió que, des del meu punt de vista, obre una llum d’esperança per a tots. Doncs bé, escoltem-nos. A les famílies, a les víctimes, als professionals i a tothom que pugui aportar solucions, perquè no es pot fer una comissió de Salut Mental sense comptar amb tots ells, sense veure la realitat des de dins, sense fer un treball exhaustiu d’investigació i vivència.
Treballem junts perquè cap persona més experimenti aquesta desesperança i aquest dolor tan evitable.

Autora. Mireia Martinez @Mireia_mmg psicòloga general sanitaria.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -