Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Social L´ELEFANT- I, per Carles Seuba i Capdevila.

L´ELEFANT- I, per Carles Seuba i Capdevila.

L’Elefant pretén ser una compilació d’articles d’opinió sobre el tema del suïcidi vist i llegit des de diverses perspectives, explicades tant per professionals, com per persones que ho han viscut en primera persona com a malalts, com familiars, o amics… I tots amb una idea en comú, del fet que els tabús, no ajuden a trobar solucions.
Comencem amb l’opinió personal d’en Carles, realitzador i guionista.

Sara-LidiaEster


SUÏCIDI-

Quan la Sara-LidiaEster em va proposar escriure un article sobre el suïcidi, la meva resposta només podia ser un sí. Fa poques setmanes vaig engegar un projecte de sèries documentals:  “Fina Films de Tu a Tu”, a través de la plataforma de mecenatge continu L’aixeta finafilms.aixeta.cat . Les temporades tenen un denominador comú: són temes dels quals no se’n sol parlar. La primera temporada els mecenes van poder triar entre cinc possibles opcions i, finalment, el tema guanyador va ser precisament aquest: el suïcidi. De fet, la meva elecció, segurament hagués estat la mateixa.

Que jo passés per una depressió major als 24 anys suposo que també em condiciona. Una depressió major va molt més enllà de la tristesa. Un és poc més que una planta, no es dutxa, no s’afaita, no menja sòlids durant setmanes. Anar del llit al bany a fer les necessitats més bàsiques és un esforç ingent. Sents calfreds a l’espina dorsal, estàs estirat tot el dia i tota la nit però mal dorms poques hores o minuts i et tornes a despertar, i el que de veritat desitges és descansar. Enmig de tot això, els pensaments de mort hi són presents, i, tot i que jo no la vaig anar a buscar, puc entendre perfectament que persones en situacions semblants diguin “Prou, s’ha acabat.” 

Esbrinar la “causa” tant d’una depressió com d’un suïcidi sol ser complicat ja que, en moltes ocasions, no hi ha un sol motiu, sinó un cúmul de fets i circumstàncies que desencadenen, en ambdós casos, el desenllaç. Jo em trobava immers en el meu primer projecte, un documental on era realitzador, guionista i productor. Van ser dos anys en una muntanya russa, a gran velocitat on, almenys el documental va reeixir, i és on vaig pagar el preu de ser novell. Es van sumar decepcions, inseguretats, tensió continuada, molt poques hores de son i predisposició genètica. I un entrebanc no massa greu es va convertir en el detonant, fent que una setmana després d’acabar el projecte el meu cos digués que prou. Quan passa el temps el teu cervell pot començar a pensar amb normalitat i, des de la distància, és quan comences a qüestionar-ho tot. I t’adones, entre moltes altres coses, d’una obvietat: No podem separar l’estat mental d’un monstre que es diu sistema, dos laberints immensos, que donarien per un debat que no s’acabaria mai.

Tenint en compte que hi ha qüestions que són intrínsecament personals, com poden ser els nostres traumes, les nostres misèries quotidianes, desenganys sentimentals o patologies mentals de caire genètic, també s’hi sumen altres que ho poden semblar però que, en el fons, no ho són: addiccions importants varies, bullying, mobbing, diferents tipus de violència, etc. Cap de nosaltres no ens podem deslligar d’una realitat que compartim, creada per un sistema mundial que no entén d’ideologies i tampoc de  països. Es tracta de poder, i el poder és poder i punt. Aquest es filtra en tots els espectres de la societat, creant aquesta realitat on és pràcticament impossible somiar, i menys encara fer realitat aquests somnis. 

L’establishment de casa nostra és tan sols una peça més de l’engranatge d’aquesta societat global. I sí, estic més que convençut que hi ha persones amb ideals autèntics que, a nivell individual, volen canviar el sistema des de dintre. Però la maquinària té vida pròpia. Es tracta del mateix statu quo que infantilitza la societat, a part d’uniformitzar-la. Perquè l’establishment és frívol, cínic i camaleònic, buida de contingut qualsevol reivindicació justa convertint-la en poc més que en un lema. Tracta determinats temes d’actualitat com una mena de moda. Li agrada mostrar de cara enfora una  bonhomia apel·lant als nostres millors sentiments, parlant del bé comú quan ens necessita. Ens anima a aconseguir les nostres fites a base de tòpics d’autosuperació, mentre per la porta del darrera prepara un terreny minat. I és quan ens trobem en aquest terreny que ens sentim terriblement vulnerables, sumant-t’hi el pes de la motxilla de cadascú. I és aquí, també, on hi ha persones que pensen que res no val la pena i decideixen acabar amb tot. Només sabent el què hi ha podem protegir-nos. I com més aviat ho sapiguem i més aviat ho expliquem sense paternalismes ni edulcorants als qui vénen darrera nostre, millor. Algú pot dir que això ens tornarà a tots uns amargats i uns paranoics, però jo crec que no perquè ens prevé. Sempre serem vulnerables, i així ha de ser. Pretendre el contrari seria anar contra-natura. A l’aguait però no en estat d’alerta permanent perquè fora insuportable. I ser capaços de trobar vàlvules de fugida si pel motiu que sigui arribem al límit, alhora que hem d’anar descarregant les pedres de la nostra pròpia motxilla. Això no només ens permet sobreviure, sinó viure i somiar de tant en tant. Jo mateix, de moment, em sento privilegiat en aquest sentit. Però no ens enganyem tampoc. No depèn només del què fem nosaltres. L’atzar també juga. I la sort no és per a tothom qui la mereix. Quantes persones han intentat sortir del pou manta vegades, i tenen el potencial per fer-ho, però cada cop que estan a punt de sortir-ne  la realitat els torna a empenya cap al fons? Si una d’elles em demanés “Què més puc fer?” No sabria què respondre.

Si el suïcidi és l’elefant que tenim a casa i que ens neguem a veure, no s’ha de ser cap endeví per saber que aquest creixerà. M’agradaria que aquest últim paràgraf fos més del què en realitat és: Un crit d’alerta. Tots hem sentit a parlar que en un futur proper (o present ja) el 25% de la societat patiran o patirem algun tipus de trastorn mental. Fem números i deixem de mirar-nos als suïcides i als supervivents des de dalt, a part d’insultant. És ridícul. Desitjo pensar que qui diu que ens trobem al final d’una era tingui raó. I si es així que la nostra feina sigui ajudar a que el vell régim implosioni. I amb un canvi de paradigma si que hi hauria l’oportunitat, com en tantes altres qüestions, d’anar a l’arrel del problema. Mentrestant aquest elefant anirà creixent i a l’establishment li serà ben igual, sigui quina sigui la seva grandària.

Autor, Carles Seuba i Capdevila

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -