Divendres, novembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Lectura d’estiu: Volem un robot de cura! per Francesc Pomés i Martorell.

Lectura d’estiu: Volem un robot de cura! per Francesc Pomés i Martorell.

Estimadíssims/es confrares de la secta neoliberal, Crec que ningú com jo, deixem-nos de falsa modèstia, per explicar-vos i fer-vos veure els grans avantatges que suposaria tenir robots de cura assequibles per a tothom. En primer lloc penseu en la quantitat de llocs de treball que la fabricació, manteniment i reparació d’aquests estris suposaria per al nostre país, per altra banda tan mancat d’altres indústries, per molt que ens afanyem en fer passar per indústria el turisme. A més es desenvoluparia un bon hub industrial d’investigació i desenvolupament, de la qual cosa tampoc n’anem sobrats, i penseu que això de la investigació surt relativament barat en aquest cas. No calen grans inversions en infraestructura i tan sols cal pensar en el cost salarial dels gestors (aquests cal pagar-los bé), els investigadors (amb sous equivalents a la mitjana, baixa, del país) i una bona colla de falsos becaris i investigadors en pràctiques sense sou. Com veieu, el nostre país es podria posar en posicions capdavanteres sense necessitar grans recursos econòmics i si, fins i tot així, no disposem de prou capital només ens cal parlar amb TV3 per muntar una marató que segur, atès el producte, tindria un èxit espectacular. Ja veieu que no val l’excusa de sempre del Madrid ens roba. Es allò de què els catalans de les pedres en fem pa; bé, en aquest cas robots. I no sigueu perepunyetes amb allò de què els estudis sobre Intel·ligència artificial són complicats. Avui la xarxa ens permet piratejar, diguem compartir coneixement, d’una forma força senzilla.

Solucionat el tema de la producció ens cal veure si el producte tindrà demanda suficient i solvent, deixant de moment al marge el necessari màrqueting que haurem de fer. Es a dir, quins avantatges aportarà un robot de cura a la nostra vida i a la nostra societat. N’hi ha tants que, per no fer-me pesat i comptant amb la vostra reconeguda intel·ligència, només us en desglossaré alguns:

1.- Un bon robot de cura ens ajudarà a resoldre d’un sol tret dos problemes personals i familiars que ens dificulten molt poder portar una bona vida. Què en fem dels nostres pares i parents propers quan arriben a una edat en la qual ja no són capaços ni de fer-nos de cangur dels fills/es ni de preparar-nos un bon dinar els diumenges que els anem a veure?. Es a dir, què en fem quan no tan sols no són socialment productius sinó que ja ni ens poden ajudar als que sí que ho som?. Que el problema existeix i es greu es constatable amb la proliferació de persones contractades per a la cura o en la munió de residències per a gent gran. Els costos d’aquest sistema són inassolibles per a molts i no només pels preus, sinó també pel munt d’hores de feina i relax personal que hem de perdre per cuidar-los. 

2.- Quan en el punt anterior parlava dels costos algú de vosaltres- bé de vosaltres, no, que ja he dit que sou intel·ligents-, alguns insensats podrien objectar que tot dependria de quant costés el robot. A aquests només cal fer-los veure que ens costa el contractar una migrant, sud-americana normalment, per cuidar els nostres vells. Tot i que el salari no es especialment onerós, penseu en la problemàtica legal que ens generen i que ens fan perdre hores de just descans: que si estan legals o no, que si vacances pagades, que si baixes laborals, que si es queden embarassades, que si pleguen quan volen, que si cal facilitar-los-hi el menjar diari, etc. Tot això amb un robot de cura ens ho estalviaríem i, a més, evitaríem la influència negativa que moltes cuidadores exerceixen sobre els nostres pobres pares i que poden arribar, fins i tot, a posar en perill la nostra legítima herència dels seus béns. I m’estalvio entrar en les deficiències cognitives, de llengua i alteracions de la personalitat que moltes d’aquestes curadores presenten fruit de la seva experiència migratòria. Evitar l’arribada d’aquestes migrants, que després tenen l’aspiració de quedar-se a viure entre nosaltres, pot ser una bona raó perquè els Estats subvencionin l’adquisició dels robots de cura. 

La situació a les residències de gent gran es anàloga amb l’afegit, com hem vist amb l’actual pandèmia, que les cuidadores humanes poden ser un vector mortal de transmissió dels virus. Amb un robot això tampoc passaria. I penseu també en la productivitat que es guanyaria si els adults no ens haguéssim de preocupar de la cura dels nostres vells perquè un robot se’n cuida i molt millor que ningú. Quan arribi el cas jo no dubtaria en posar-me en mans d’un bon robot, i ja veieu que un alt preu no en seria la dificultat principal atès que el podríem amortitzar en relativament poc temps i quan morin els nostres vells llogar-lo o vendre’l a una altra família.

Per a les empreses que s’ocupen de llogar curadores o estan en el negoci, tan menystingut per alguns eixelebrats, de les residències de gent gran, caldria facilitar-los la reconversió cap a les tasques de lloguer i manteniment dels robots.

3.- Encara queden somiatruites que ens parlarien de la necessitat del contacte humà. Que no veuen que en la societat en la qual estem això ja no té massa sentit?. Els contactes humans només són necessaris quan hi ha un profit a treure’n, econòmic o no. La resta de relacions, improductives, les hem anat abandonant o sotmetent a la regla del càlcul cost-beneficis. No ho hem fet així amb les parelles, les amistats, els companys/es de feina, els familiars, etc?. I no negaran pas que estem en el millor dels mons possibles! 

A que treu ara tornar a formes de relació que només conserven els pobles endarrerits i les classes subalternes? El futur es d’aquells/es que se sàpiguen sostreure de les velles mentalitats i pensar fonamentalment en ells/es mateixos, o no veieu qui són els triomfadors, i unes poques triomfadores, en la nostra societat?.Malauradament totes les societats estan plenes d’inadaptats que no entenen el sentit de la història.

4.- Per assegurar el triomf de la nostra proposta convé també pensar en la diversificació del producte. Així quan parlem de robots de cura no hem de pensar només en la cura de la gent gran o de la canalla, com hem dit abans, sinó en d’altres cures que també necessita la societat. Un docte company parlava, per exemple, de robots per als pederastes. Quina idea més bona i quina manera més fàcil d’evitar els perills que suposen aquests pervertits per als nostres fills i filles!.

I perquè no pensar també en robots sexuals feminitzats?. Al cap i a la fi ja fem servir a moltes dones de carn i ossos per a això. Penseu en la prostitució i la tracta de blanques que podríem evitar i amb avantatge: les robots sexuals feminitzades ens evitarien la transmissió de moltes malalties, farien realitat qualsevol fantasia que tinguem i, a més a més, no hauríem de regatejar cada vegada el preu i aguantar els seus alts i baixos emocionals i els seus comentaris fora de lloc. Tan sols cal tenir-ne prou varietat per a tots els gustos.

imatge de Google, Floor8.com

Ei, algunes membres de la Confraria ja estaran pensant que sóc un masclista! No us ho cregueu pas. El negoci es el negoci! i també penso en elles. Un robot masculinitzat us evitaria tenir que aguantar la conversa insulsa sobre ells mateixos que us imposen molts homes, suportar les seves inseguretats i pors quasi sempre centrades en el seu ridícul fal·lus, haver de patir la seva imperícia amatòria, la seva cigarreta de després, la pregunta obligada sobre com us heu sentit, els seus roncs satisfets, i sobretot us estalviaríeu les allisades que rebeu a costa del seu masclisme insegur i fins i tot, en força casos, no hi perdríeu la vida en aquesta mena de relacions humanes. Com convindreu amb mi, val la pena substituir els homes de carn i ossos per robots que a més tindran més funcions i possibilitats que els estris primitius que feu servir ara, com el Satisfyer. 

I si hi ha demanda en podem desenvolupar tota mena d’hibridacions.

5.- Algú, mes aviat alguna de les poques associades, tan pesades pobretes!), m’ha suggerit incloure també els robots de cura per a bebès, però crec que ara mateix això no seria viable econòmicament parlant. Hi ha dues raons ben senzilles:
a) Per què cal un robot de cures per als bebès si ja tenim més o menys solucionat el problema, en l’actual sistema social, amb el treball gratuït de les mares?. Per pensar en la necessitat d’un robot específic caldria posar en dubte com entenem actualment la maternitat, i com la societat occidental imposa una determinada forma de ser bona mare. Caldria trencar prèviament amb aquests pressupòsits, força amarats de concepcions heteropatriarcals, per tal de fer acceptable socialment l’existència de robots cura-bebès. I no cal que us digui que això no es pas senzill, ni tampoc desitjable. Però tot es pot pensar. El negoci es el negoci! Qui hauria pensat, no tan de temps enrere, que seria normal i acceptat socialment tancar els nostres vells en les anomenades residències per a gent gran? Ha fet falta trencar amb el model de família extensa i prioritzar la productivitat i el gaudi personal i individualista, entre d’altres coses, per aconseguir-ho, però ens n’hem sortit i no sembla que ens hagi creat gaire mala consciència malgrat, o potser per això, que se’ns hagin mort en massa durant la Covid19.

Imatge de Google

b) En la nostra societat la cura dels bebès es un treball sense cap valoració efectiva (recordeu que en el capitalisme allò que té valor té també una compensació econòmica). I, per tant, com que no té valor econòmic tampoc cal buscar una solució amb un robot que se n’encarregui. Podríem pensar que el valor econòmic ve donat per a una cosa fonamental per a qualsevol societat capitalista, la reproducció de la força de treball (per cert, quasi absent en l’anàlisi del Capital de Marx i només esbossada per Engels). Però el capitalisme ha de funcionar sense tenir en compte aquesta mena d’externalitats en la producció. Fa el mateix amb la natura, mai es compta el cost medi-ambiental o de reposició dels recursos naturals que faria desaparèixer, en força casos, els beneficis enormes, per a uns pocs, que s’obtenen d’aquesta actuació extractivista. Mentre es puguin obtenir els bebès amb un cost insignificant per al sistema i a càrrec fonamentalment dels pares, quin incentiu tenim per plantejar-nos seriosament el tema? I no crec que penseu en què els incentius morals hi puguin tenir massa pes (preocupen més els avortaments que no pas els bebès en general i el seu benestar). L’únic input purament econòmic que se m’acut ara mateix es el de la pèrdua de productivitat associada al fet de ser mare. Però això té també una compensació per als homes. La maternitat elimina, en gran part, la competència femenina per als millors llocs i contribueix així a mantenir el domini heteropatriarcal. Les dones ja saben perfectament que si no volen quedar al marge de la cursa pel poder, l’entenguem aquest com l’entenguem, han de renunciar a la maternitat o a poder-la viure plenament convertint-se en allò que anomenem super-womans, amb els costos per al seu benestar físic i emocional que això comporta. 

Tot i així per a aquelles que pel seu mal cap o l’excessiva exigència se’ls hi ha passat l’arròs, o que no puguin o vulguin pagar el cost de tenir un fill biològic es pot recórrer als bebès robots.

Biblioteca "Dorotea Barnés": Proyecto Affetto: El bebé robot quiere un  abrazo [Vídeo]

6.- Per assegurar un correcte ús dels robots i evitar problemes personals i socials haurem de pensar també en com ens despullem de sentiments que només ens debiliten. De fet en això ja anem bé, com prova la indiferència general amb la qual entomem els morts dels països pobres, de les guerres, dels ofegats al Mediterrani, els morts per la Covid19 o les dones assassinades. Ara només cal aprofundir en aquest sentit i evitar estimar-nos massa els nostres robots. Si podem amb els pobres i amb tants d’altres, segur que podrem evitar-ho amb els robots.

Estic segur que a partir de la meva intervenció molts dels membres d’aquesta Confraria m’ajudareu a acabar de polir la proposta i a plantejar més varietats de robots de cura. I per això m’atreveixo a acabar substituint el vell aforisme de Torras i Bages: Catalunya serà cristiana, o no serà, per l’aforisme que des d’avui hauria de figurar en el frontispici del Palau de la Generalitat: 

Catalunya serà robòtica, o no serà!

P.S. Amb la inspiració de Jonathan Swift i el seu llibre:”A modest proposal”(1729). En aquest llibre fa servir la ironia per proposar un sistema per acabar amb la fam a Irlanda: Les classes benestants haurien de pagar als pobres per tenir fills de manera que aquestes deixessin de passar gana i poguessin alimentar bé als seus fills, que una vegada ben engreixadets es destinarien a servir de menjar exquisit per als àpats dels rics.

Si no l’heu llegit, no us el perdeu. El podeu trobar en castellà o anglès a: https://albalearning.com/audiolibros/swift/modesta-sp.html

Francesc Pomés Martorell

Roda de Berà, 6 d’agost de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -