- Publicitat -
Inici Articles Repressors La síndrome Colau, s'escampa.

La síndrome Colau, s’escampa.

Una de les coses que ens ha deixat el procés és la definició de què Ada Colau és un frau i d’aquí ve el hashtag #FrauColau. Una altra cosa és la constatació de què ella hi era, està o estarà en qualsevol de les circumstàncies que li puguin donar notorietat, vots o protagonisme. No és una intoxicació això que li passa a l’Ada, és la seva personalitat que ve de quan es disfressava d’abella Maia, per deixar en ridícul a Joan Saura i a l´Imma Mayol, regidors d’ICV. Els donava lliçons de com governar, i els deia que si no sabien fer la seva feina, havien d’anar-se’n (un amic del meu pare, treballador de FECSA de quan el Sr. Joan Saura era del sindicat CC. OO, ens explicava cada història del personatge, que déu-n’hi-do). Ella que és alcaldessa de la ciutat més bruta, insegura i patètica, i que va dir que els càrrecs polítics no eren per fer-se eterns, mentre treballa actualment per a la seva tercera candidatura. Vol tornar a fer campanya i vol guanyar l’alcaldia , per continuar fent la feina de no fer res, i aquesta vegada “NO” ho farà amb l’ajuda de Vox si cal, igual que va fer quan “NO” va pactar amb el PSOE amb el 155, i quan “NO” va pactar amb en Manel Valls de Cs, en les últimes eleccions.

Si ho recordem bé, ella va ser tocada pel dit de la Santíssima Trinitat, i per la mà de la Sexta, Podemos i ERC, sota la direcció de Roures. Ella vivia dedicada a ajudar a tothom que no pogués accedir a un habitatge digne a BCN, i que estaven vivint en situacions greus. Ella va aparèixer com una dona molt implicada amb qui no tenia sostre, i ella i la seva parella també es trobaven en aquella situació de no poder pagar lloguers abusius, tot i que crec que la seva família té una immobiliària i ella si, que es podia refugiar en sostres familiars.

Des de la PAH s’obria a un món diferent. En canvi, ara la PAH és un servei d’ajuda prèvia ‘afiliació’ per barris. I amb unes guerres internes que esgarrifen. Pregunteu-vos on va ubicar #FrauColau al president entrant de la PAH un cop va sortir ella, i que es queixava diàriament de la seva mala gestió. Doncs això i més, és Ada Colau. Però si amb això no hi havia prou, l’Ada a més és divina, i omnipresent. A ella li ha passat tot el que et pugui passar a tu. De fet, ja hi era abans del Big Bang. No rigueu que no és broma el que dic. Ada Colau té “joïsme”, una mena d’apropiació indeguda de qualsevol cosa que sigui notícia que li pugui donar un benefici. I si aquesta, diguem-li dèria, mania, pot esdevenir una síndrome, la síndrome Colau. I em fa patir el fet de veure que s’està escampant per diverses persones a l’àmbit polític i sobretot de la nova fornada. S’inventen una història on ell o ella són els protagonistes quan ni tants sòls l’han viscut, i fins i tot encara no havien nascut, com fa la Colau, i se la fan seva. Colau és una persona que sap explicar històries i li posa tanta emoció que traspassa la pantalla i, per tant, fent-lo tan malament, se la creuen. Li riuen les gràcies, els plors i fins i tot quan balla.

https://saralidiaester.cat/premium/

Ella va dir que va arribar a la política per canviar les coses i a la casta. I ha resultat ser la pedra angular o si mes no, una de les pedres més importants, per sostenir el règim del 78.

Vigileu a qui voteu perquè és una síndrome que primer t’atrapa suaument, són persones que semblen molt sol·lícites d’entrada i després et creen la necessitat de què tu ets el seu principal suport i no serà bo, que cap més persona al voltant vostre us pugui destorbar d’aquesta feina tan especial que feu. La feina la fan els altres perquè ella o ell es passeja molt, es fan moltes fotos, ploren amb molta emoció, per dolor, angoixa o alegria.

He de dir que tenen un bon catàleg i són bons actors i actrius.

També seran el centre de les mirades dels homes i l’enveja de les dones, o al revés. Serà la més LGTBIQ+, però als del seu voltant es queixarà de què ella no està rebent la mateixa dedicació que promou.

Està en els actes el temps just de fer-se les fotos amb els “importants” i et demanarà que et quedis perquè té més actes en el que no pot fallar, i així consecutivament.

De fet, aquesta síndrome ha portat a Colau a no veure que la seva alcaldia no havia previst res, com si es va fer a Girona amb el Sant Jordi, a la fira del llibre. Però la culpa serà de qualsevol menys d’ella. Qui pateix aquesta síndrome no té mai moments de reflexió.

Utilitza tot el que creu que li convé de tu i et deixa penjat, si ja li has fet la feina.

La critiquen molt a Twitter per la seva mala gestió?? Doncs tanca el seu perfil i se’n va al que té a Instagram, on li riuen més les gràcies, deixant malament fins i tot als seus votants desencantats. Ella o ell, només vol rebre cors i felicitacions.

Qui pateix la #SíndromeColau és, per tant, també un o una #FrauColau, dedicat o dedicada exclusivament a la seva pròpia persona, a acumular càrrecs, i a tenir servidors i no companys de feina o de projecte. Estan per tu, durant el temps que creuen que els fas falta, i tu acabes creient que només existeixes per què ell o ella no perdi el càrrec que “oKupa”, o el càrrec futur al qual aspira.

S’escampa de pressa aquesta síndrome, fixeu-vos bé perquè són personatges fàcils de reconèixer si poses atenció en els detalls que t’he explicat abans.

Els pots trobar allà on manen molt i treballen poc. Solen quedar-se

les teves idees, i si reclames res, t’adones que els companys ja estaran avisats de què ella s’havia adonat que ets un frau.

Exemple fàcil de descriure de la #SíndromeColau és la Katherine Parker (Sigourney Weaver), a “Working Girl”, on la Tess (Melanie Griffith) fa un paper extraordinari.

Aquestes persones també poden situar-se com protagonistes davant un intent d’abús, o que tothom se’n vol anar al llit amb elles, o que casualment l’han volgut oferir un frau i elles han estat els primers a denunciar-ho, encara que després t’expliquen que mai es va fer la denúncia per interès, no perquè mai va passar. Però cal estar allà on és la notícia.

Recordeu que la #SindromeColau no és inequívocament femení, és una tendència transversal. Així i tot, ella és la que millor encarna la manca de lleialtat a la gent com a la ciutat que està destrossant.

Són persones amb unes condicions ètiques quasi calcades a les de l’alcaldessa. De fet, ploren, riuen i s’emocionen igual.

La política en general és la manera de servir-se dels altres. Algunes transmeten menys i treballen molt més pel poble, però malauradament aquestes, potser, no són tan atractives davant d’una pantalla.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. Entrar a la politica consisteix en tenir pell de corder al principi, per que la gent cregui que tens motius civics, altruistes, humanitaris… es a dir el que no tenen el politics i un cop has entrat dedicarte a enriquirte, sense cap escrupol, quan mes aviat millor per si lo teu a la politica nomes dura quatre anys o menys, després quan mes temps a dins millor i compte perque això es com estar a la Mafia, si no et poses a la alçada i vas en contra dels que ha hi son, ja saps que els hi passa als de la Mafia…

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular