Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Cotarelo La secessió de Catalunya, per Ramón Cotarelo.

La secessió de Catalunya, per Ramón Cotarelo.

Avui publiquem a l´ESPAI COTARELO un article de dimarts, 9 d’octubre de 2012. No hem modificat res del text original, per poder ser el màxim de fidels possible amb les paraules escrites pel professor Cotarelo, del seu article extret del blog Palinuro.

Els articles que publiquem del professor, sempre son els que ell escriu en el seu blog i en català, i no publiquem, per respecte, cap dels que ell ha publicat en altres mitjans.

Però hem cregut interessant aquest cop fer una excepció amb aquest article escrit en castellà que hem traduït , per aprofundir, contextualitzant, també amb la llengua com a ingredient esencial, anant una mica més enrere del que fem habitualment en el seu espai, per entendre millor si cal, el que ens explica diàriament el professor desde el seu blog, amb articles en mitjans digitals, o a les xarxes. Moviments que ell veia a aleshores, i que molts de nosaltres dubtàvem.

En el 2012, moltes persones encara es podien arribar a imaginar que un estat federal fóra possible, a la península ibèrica, però després del referèndum de l’#1 Oct, els fets han demostrat, que això serà impossible.

Però el cert, és que ens estan intentant vendre idees que els catalans i sobretot els catalans independentistes, creiem que són pantalles passades i obsoletes, vestides de nova normalitat. Idees falses com quan ens intenten vendre’ns també, que s’està gestant un projecte nou de trinca, quan el seu contingut és d’una buidor política, social i econòmica, absoluta. Però es evident, que alguna cosa amb una mica de cara i ulls li hauran de vendre a Europa, de moment, “pel mentrestant”. Però aquest cop, no se’n sortiran.

SaraLidia-Ester

9 d’octubre de 2012, i l´article diu així,

La secessió de Catalunya

“Què aviat ha canviat el to dels espanyols en referir-se al propòsit catalanista renovat d’anar a la independència! El que va començar sent una cridòria catalana, segons qualificació de Rajoy, la capacitat de la qual per a l’anàlisi realista és inexistent, ha acabat sent una cridòria espanyola. Alguns d’aquests que sempre ho saben tot havien descobert que, en el fons, la petició independentista no era més que una cortina de fum perquè la gent no es fixés en els assumptes veritablement importants, les retallades, la crisi, etc. Aquests mateixos estan avui disposats a enviar a la Guàrdia Civil o el que faci falta per a frenar a uns independentistes que cada vegada parlen més clar.
La cridòria espanyola està sent eixordadora. De Guindos diu que el que ha succeït al Camp Nou dóna “mala imatge” d’Espanya a l’estranger i en la xarxa li contesten que pitjor la donen Cospedal i Sáez de Santamaría vestides amb el burca catòlic, posant la nota negra al Vaticà. Gallardón, a qui li agrada a estar a totes les places, sosté que la secessió de Catalunya trauria a Espanya de l’euro, una cosa sorprenent perquè, en primer lloc, no és clar que seguir en l’euro sigui bo i,  segona, tampoc ho està per què Espanya hauria de sortir de l’Eurozona si els catalans marxen.
Al final ja no hi ha ni raons. Així, Felipe González afirma en un míting a Bilbao (crec) que cap territori d’Espanya serà independent, la qual cosa no sabem si és una profecia o una amenaça, encara que sona més al segon. Aquí ningú s’independitza perquè no ens dóna la gana.
Independència de Catalunya? Per sobre del meu cadàver, pensa en Rajoy, qui també es mostra rotund afirmant que no admetrà separacions de cap classe. Sí senyor, alt i clar i bombardeig de Barcelona si fos necessari. Amb l´afany de modular alguna cosa la seva rotunda negativa, Rajoy tira d’un argument tan neci que ja ningú més s’atreveix a emprar-ho: a on van aquests independentistes quan el sentit del nostre temps és, diu, la integració per dalt, quan desapareixen les fronteres i els Estats? Sent això així, què més dóna a Rajoy i resta d’integristes que Catalunya se sumi al gran forat negre de la Unió Europea, a l’Estat continental, com a part d’Espanya o fora d’Espanya?
Resum final: d’independència, res, catalans. No hi ha res a fer. Però, per si de cas, el govern ha anat corrent a Brussel·les a chivarse i a demanar a les autoritats comunitàries que s’oposin a la independència de Catalunya, amb la qual cosa ja l’han fotut aquests àguiles perquè han aconseguit el que han tractat sempre d’evitar, això és, la internacionalització de l’assumpte.
I, d’altra banda, agradi o no als nacionalistes espanyols es debatrà en el Congrés la petició d’ERC que s’autoritzi el Parlament la competència per a convocar un referèndum d’autodeterminació.
Aquí està la paraula. Autodeterminació. L’escull de la convivència.
A la meitat de la cridòria espanyola, ahir Rubio Llorente publicava un article en El País, titulat Un referèndum per a Catalunya en el qual tracta establir una mica de seny en el tumultuós i apassionat debat tirant mà del cèlebre dictamen del Tribunal Suprem Federal canadenc de 1988 en relació a Quebec. La doctrina és clara: l’autodeterminació no cap en la Constitució del Canadà (de fet, Rubio Llorente no l’esmenta en l’article) però si hi ha una majoria de quebequesos partidaris de la independència, caldrà fer alguna cosa, en concret un referèndum, negociant prèviament les condicions acceptables per a tots. El mateix proposa l’autor per a Catalunya.
A Palinuro, que porta anys defensant el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya això del referèndum li sembla molt bé, encara que desconfia del seu caràcter excepcional. Per això és partidari de reformar la Constitució de 1978 perquè, entre altres coses, reculli el dret d’autodeterminació. Creu Palinuro que, si aquest dret s’exerceix, tant el País Basc com Catalunya votaran majoritàriament a favor de la conservació d’Espanya, encara que està convençut que tal majoria desapareixerà si el nacionalisme espanyol s’obstina a negar aquest dret a les nacions anomenades perifèriques. Així que, quan el referèndum se celebri, que haurà de celebrar-se inevitablement, potser hi ha majoria a favor de la independència.
Si fos així, Espanya ha de reconèixer-la.
És clar el dilema. Les propostes de federalització d’Espanya, probablement tardanes, també són benvingudes, com no. Però fan l’efecte de no estar molt ben pensades. En primer lloc Espanya és ja de fet en bona part un Estat federal, mancant un parell de noms i això no ha mitigat en absolut les pretensions independentistes. En segon lloc el contingent dels territoris bascos i la sobirania fiscal navarresa trenquen tots els motlles federals, inclosos els del federalisme asimètric.
No obstant això, la situació pot ser la tensió entre un imprecís federalisme i la desintegració d’un Estat que mai va aconseguir estar integrat excepte a la força”.

AUTOR Ramon Cotarelo article publicat a palinuro el 9 d´octubre de 2012

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -