Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Articles Social L'ELEFANT-VI, La Marató de la salut mental.

L’ELEFANT-VI, La Marató de la salut mental.

La salut mental fins fa ben poc érem els bojos, i els bojos anàvem al manicomi.

Arribem al cap de setmana de la Marató i aquest any el tema és la salut mental, tema gens fútil. En mig d’una crisi de salut “física” com és la pandèmia que no té respostes clares, però que són evidents les seves conseqüències, el control de la població. No, no em poso conspiranoica. Tot és tan clar que ningú hauria de tenir cap dubte (mode ironia)
En ple segle XXI el servei públic sanitàri, no atén com correspon a la salut mental i la prescriu una mica com un servei minoritari, per una elit que es pugui pagar una hora de teràpia, però pels que no s’ho poden permetre econòmicament, tenen una facilitat miraculosa en administrar pastilles com si fóssim clients prèmium, del Black Friday i el seu distribuïdor oficial, el metge de capçalera.

La marató de la salut mental és que fins fa ben poc érem els bojos, i els bojos anàvem al manicomi (perquè ara no existeixen oi?). Servien també per inhabilitar a qui no creia en el sistema establert, ja fos econòmic, social, moral, o fins i tot masclista. Els manicomis es van convertir en fosses comunes d’éssers humans, d’homosexuals, de dones amb criteri propi, de llibertaris, i ciutadans amb discapacitat física. Era fàcil per un home sobretot benestant, fer passar a la dona per boja per treure-se-la de sobre enviant-la a aquests centres, bé perquè el marit compungit pogués incloure’s a l’amant a casa, o per quedar-se l’herència de la seva muller.
Estem en el segle XXI i tot ha millorat moltíssim. Ja no hi ha manicomis, cottolengos, on et deixaven abandonat si eres “rar”, ni et fan electroxocs, ni et lliguen amb cadenes ( segueixo en mode ironia, altre cop). La veritat és que el sistema de salut hauria de revisar moltes ordres de jutges sobre ingressos involuntaris, i com són d’innecessaris molta quantitat de mossos i bombers, per emportar-se un sol possible pacient.


La salut mental és una tasca deficitària encara en el sistema sanitari, i no per la gent que hi treballa, sinó per les eines que no tenen. Les malaties mentals emprenyen a qui tens al costat perquè no entén res del que et passa, i creuen que no li poses prou voluntat per posar-te bé. La gent pensa que estàs molt pendent de tu mateix i que penses en negatiu i molts cops tenen por, per incultura, de què la teva actitud no els acabi d’enfonsar a ells, que prou feina tenen per subsistir. Perquè la depressió, l’esquizofrènia o ser bipolar, és una malaltia mental, no un virus contagiós. Pots néixer amb ella, o desenvolupar-la més endavant, en algun moment crític de la teva vida. O pots desenvolupar un proces depressiu que pot tenir una temporalitat i apareixen en moments puntuals per qüestions crítiques que el teu cervell no està sent capaç d’administrar correctament, però que si no tens un bon diagnòstic i una bona teràpia i rehabilitació, es pot cronificar.


No tinc estadístiques de salut mental, potser fa dos segles estàvem pitjor que ara, no us ho sabria dir, el que si sé, és que ara mateix, tenim dos grans poders econòmics que són internet i les empreses farmacèutiques.
Tenim un servei públic que pot gastar milions d’euros per fer-te el trasplantament de ronyó, però et deixa al carrer en un estat crític d’anorèxia si no fas el pes que cal per entrar gratuïtament al servei complet d’internament. O sigui que has de veure el límit de la mort estadística a la cara del teu familiar,(em diuen que és un pes estàndard, tingui l’alçada que tingui el pacient) perquè pugui disposar del servei públic, per salvar-lo. Això, repercuteix per exemple en el familiar més proper que pot entrar en ansietat i depressió, en veure que no pot ajudar al seu familiar i la pregunta és, que fa l’administració? Doncs l’administració li dóna a la persona que pateix aquesta engoixa quilos de pastilles perquè es recuperi ràpidament i no s’agreugi el seu estat, però si no funciona el tractament més d’intoxicació que de reparació, llavors sí, que passarà al servei de psiquiatria i sobretot el servei de psicologia que té el servei públic de salut mental.

El problema és que cal arribar a solucions abans que aquests estats es cronifiquin! O és que no ho fem amb la salut física?? 

Tenim centenars de campanyes publicitàries explicant que és molt important la prevenció. De fet,  l’OMS ha baixat els límits del colesterol dolent, i del sucre, per posar un exemple, diuen que per prevenir altres malalties. Com a resultat, hi ha molts milions més de ciutadans prenent aquests “miraculoses” pastilles, que enriqueixen a les farmacèutiques i que fan que puguem seguir vius, gràcies a aquesta prevenció de la sanitat, però, en canvi, no tenim un servei públic directe de psicòlegs, per prevenir malalties del cervell. Per què?


Pòster perquè és més cara una hora d’un especialista que una pastilla? Es tracta d’això? Algú ha pensat en les addiccions a certs tractaments, o ja ens va bé? 

Algú s’ha plantejat si l’Orfidal per exemple que es dóna a dojo a les residències d’avis, és per salut mental o perquè a la nit no molestin al personal?


Tenim les malalties mentals ben diagnosticades? O el que passa és que tenim problemes econòmics i socials de les que les nostres administracions no se’n preocupen, i que ens porten a una crisi interna?

Qui pateix depressió, pateix molt i de manera continuada. És un dolor que bé del cor, i de la boca de l’estómac. És una tristesa perquè fa sol radiant i no ho gaudeixes perquè estàs trista. O perquè està núvol i voldries que fes un sol espatarrant per poder sentir-te bé. Molts cops amagues davant de la gent aquesta sensació, i fas veure que estàs súper il·lusionada, i que ets molt súper i no saben que en el fons, estàs plorant per dintre. Tens temporades que no vols parlar amb ningú, perquè ja no saps que dir. Apareix davant teu un forat negre que cada dia es fa més gran, i que t’impedeix aixecar-te del llit per por a caure dins. I estàs cansat, i penses a tota hora que no pots més. I per fí tens visita del psicòleg, però no tens ganes ni de vestir-te, però saps que hi has d’anar tot i tenir agorafòbia. I ten vols tornar al llit.(L’agorafòbia és un afegit que no et deixa actuar amb normalitat, de paràlisi. Com si tinguessis malalts els dos genolls, però per l’administració que té en un buit legal, no t’accepta com a persona amb mobilitat reduïda i et fan sentir que ets una estafadora perquè no entenen la teva discapacitat mental).

 Així i tot en l’últim moment, fas un últim esforç, i li demanes a algun familiar o amic que t’acompanyi per favor, perquè saps que quan surts de la visita del psicòleg una hora més tard, estàs millor, i amb ganes de fer coses. I tu, vols fer coses, i riure, i sentir-te bé, sentir-te com la resta de la humanitat, ser normal.

Anorèxia
Bulímia
Agorafòbia
Ansietat
Depressió,

Bipolar,

Esquizofrenia, etc.

Cuida’t, cuidemnos, siguem lliures per parlar

Digues quina malatia tens tu i que és el que t’està ajudant a tirar endavant estimada lectora.

 Els articles d’opinió són només una finestra de qui escriu per arribar a qui ens llegeix, però també ha de servir perquè el lector interactuï en llibertat.

Prou mascaretes que ens amaguen el somriure, prou llistes que ens encapsulen la mirada, és moment del teu moment. Parla.

#LaMaratoDeLaSalutMental


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -