Divendres, novembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos! per...

La llengua no té ossos, però en trenca de ben grossos! per Francesc Pomés i Martorell.


Carta oberta a Jordi Cuixart i Òmnium cultural
.

Benvolgut Jordi i estimats associats/des, 

Des de la humilitat més pregona, em veig en la necessitat de fer-vos arribar quatre ratlles sobre  algunes qüestions que em preocupen de la nostra associació i que crec que paga la pena discutir en  públic. 

Tots sabem que el naixement d’Òmnium Cultural, el 1961, en plena dictadura franquista, fou un  intent de crear una societat dedicada a la defensa de la llengua i cultura catalanes en uns moments  molt difícils, per ser suaus, i que a això s’ha dedicat al llarg de la seva història fins avui. De fet, els  objectius continuen sent en gran part els mateixos, com es reflecteix a l’article 2n dels actuals  Estatuts de l’entitat: «L’Associació té per objecte el foment, el desenvolupament i la defensa de la  llengua i de la cultura catalanes en tots els àmbits de la ciència, les arts, les lletres, el pensament i  els mitjans de comunicació, en tots els sectors de la societat –amb una atenció especial a la joventut — i també davant de les institucions, organismes i entitats públiques o privades quan escaigui.  Igualment impulsa i defensa la plena recuperació col·lectiva de la identitat de la nació catalana. El  català és la llengua oficial de l’entitat».  

Òmnium es va constituir des del primer moment com un referent importantíssim per a totes les  persones i entitats que volien, volen, treballar a favor de la nostra llengua i les seves plurals i  diverses manifestacions culturals, acabant convertint-se en l’associació amb més associats de  Catalunya, cosa que s’explica en gran part per l’esforç i perseverança de molts dels seus membres, i especialment de les juntes directives que s’han anat succeint durant tots aquests anys, tant en el  context difícil del franquisme, com en el període posterior de la democràcia borbònica. Consti aquí  el meu agraïment a totes aquestes persones que ens han precedit. 

La veritat és que si el context històric i social ha canviat molt des d’aquell 1961, la lluita per la  llengua i cultura catalanes continua sent un objectiu que necessita i mereix tots els nostres esforços.  La població de Catalunya ha passat del quasi quatre milions de persones el 1960, als més de set  milions set-cent mil d’avui i, com ha estat sempre en els darrers segles, aquest creixement s’ha  produït fonamentalment per l’immigració de centenars de milers de persones cap al nostre país.  Això, al marge de tota la problemàtica social i de cohesió que ha plantejat, ha incidit directament en la situació del català i la cultura catalana dins d’una societat molt diferent a les dels anys 60 del  segle passat, on l’emigració era bàsicament espanyola, a una societat on les persones procedents  d’altres territoris més llunyans cada vegada és més important, fins a arribar a més d’un 16% de  població estrangera del total d’habitants. Avui, per a bé i per a mal, som una societat molt més  plural i diversa, també lingüísticament i cultural, com mai ho havíem estat històricament. Això s’ha  produït en un context polític en el qual, malgrat la pretesa democràcia, els catalans no hem disposat  de la sobirania necessària per governar aquest moviment poblacional, i han modificat pregonament  les interrelacions lingüístiques entre les diverses llengües presents i especialment la interrelació  entre el castellà (que disposa de tot un aparell estatal que hi juga clarament a favor) i el català,  

provocant una situació socio-lingüística en la qual la minorització del català no fa més que  accelerar-se. D’aquí se’n poden treure almenys dues conclusions: 

1- Es necessita sobirania, capacitat d’acció, per regular la convivència lingüística en la nostra  societat, tant més quan vivim plenament inserits en un món inevitablement interdependent. 2- La solució no està en voler fer la mateixa política d’imposició que ens han aplicat a nosaltres. Es  a dir, a girar la truita. Hauríem d’haver après en pell pròpia com d’important es respectar els drets  lingüístics de tothom, i mes en una societat cada vegada mes diversa en aquest aspecte.  El tema està en treure profit de la immensa riquesa lingüística actual de la nostra societat, i convertir el català en la llengua comuna de relació entre uns ciutadans que som plurals i diversos, també en  l’aspecte lingüístic. Es des del respecte, el convenciment i la nostra actitud personal com podem  anar avançant. No sóc pas expert, ni en socio-lingüística, ni en polítiques lingüístiques, com per  aprofundir en el tema, però sí que espero haver explicat prou perquè, sense caure en tremendismes,  sí que crec que vivim un moment molt important per al futur de la llengua i la cultura catalanes com a cohesionadores del nostre futur social. És a dir, l’objectiu bàsic d’Òmnium, la llengua i la cultura,  té avui reptes més importants que mai abans, i necessitat d’actuacions immediates i fermes. Per tant, i aquí volia arribar, els objectius fonamentals d’Òmnium han de ser els de sempre, amb  més peremptorietat, i és a això que s’ha de dedicar, sense desviar-se cap a d’altres objectius que, al  meu entendre no són els d’Òmnium, i ja disposen d’altres associacions i moviments per dedicar s’hi. Per això intentaré defensar que l’evolució seguida els darrers anys no és la millor, ni la més  convenient, i s’hauria de rectificar. 

Un dels mèrits d’Òmnium era, i en gran part encara és, la seva transversalitat política i social. Per  ser o col·laborar amb Òmnium només calia tenir clara la necessitat de treballar per la llengua i  cultura catalanes i aquí s’hi podien identificar persones ideològicament i políticament molt diverses. i amb projectes socials a vegades contradictoris. Tan sols calia compartir un cert catalanisme  integrador, i fins i tot ni això, n’hi havia prou amb el respecte i valoració de la riquesa del  manteniment de la diversitat cultural i lingüística en un món cada vegada més globalitzat en tants  aspectes. La conversió d’Òmnium en un actor principal, o almenys molt important, en l’eclosió i  desenvolupament del moviment independentista dels darrers anys, potser era en part inevitable,  però, almenys per a mi, ha posat, i posa, en risc aquesta transversalitat. Agradi o no, avui Òmnium  es percep com una part del moviment independentista i exclou així de facto a aquelles persones que, legítimament, se senten catalanes, volen treballar per la presència social de la llengua i cultura  catalanes arreu, però no són independentistes.  

Què hi pinta una organització cultural en reunions, fins i tot, com hem sabut després, secretes, per  discutir o decidir l’estratègia del moviment independentista?  

Què hi pinta Òmnium en l’organització de manifestacions, protestes o actes clarament polítics?  Per què Òmnium, sense consultar prèviament als seus socis, encapçala la petició d’amnistia? No  s’entén que l’amnistia és una forma de reconèixer la legitimitat de l’Estat a la qual es demana? Fins  i tot en la primera versió que va circular del projecte de llei d’amnistia es tornava a caure en l’error  d’amnistiar, en peu d’igualtat, a botxins i víctimes, tal i com feu l’amnistia del 1977, amb les  conseqüències que tots coneixem.

I em faig aquestes preguntes des de les meves conviccions independentistes, no des de fora, perquè  crec que ja tenim altres eines per fer activitat política, sense malmetre institucions que tenen  objectius d’altra mena. Ja sé que tot és política quan parlem de qualsevol tema social, però hi ha  institucions i associacions la feina de les quals no està en la política del dia a dia, ni en la política  partidista, ni de govern, que han de contribuir a estendre en àmbits més amplis la cohesió social al  voltant de la llengua i cultura catalanes. Òmnium, com a organització, no havia d’haver estat en  reunions amb partits, amb parlamentaris o amb el govern més que per tractar de temes lingüístics i  culturals. No podia ser una altra ANC, aquesta sí un respectable moviment de caire polític. El  tàndem mediàtic Òmnium-ANC només ha fet que crear confusionisme i contribuir a desdibuixar els objectius i accions de cadascuna d’elles i a allunyar Òmnium de certs sectors socials i polítics. I no  n’hi ha prou amb dir que l’article 2n també parla de la recuperació de la identitat nacional catalana,  perquè la manera d’entendre aquesta recuperació pot tenir formes diverses, com demostra la  comparativa amb d’altres realitats nacionals d’arreu del món. Per a molts, i en el context històric  espanyol en el qual inevitablement vivim, l’única manera realista de preservar la identitat catalana,  no discutiré ara què entenem per aquest concepte, és la independència, cosa que comparteixo, però  respecto que hi hagi qui no ho vegi així. I Òmnium, sent fidel als seus principis, ha de poder  incloure’ns a tots.  

Personalment tothom és lliure d’implicar-se en allò que vulgui, però preservar institucions plurals i  diverses de la política del dia a dia i de la lluita partidista, també és necessari.  Se’m pot dir, amb raó, que amb aquesta actuació Òmnium ha arribat al seu nombre més alt  d’associats, però això no va al fons d’allò que plantejo: necessitem ara, i també en un possible Estat  independent, organitzacions que actuïn a favor de la llengua i cultura catalanes des de fora de la  política quotidiana i amb objectius transversals a llarg termini. Potser ser independents farà  desaparèixer la necessitats de certes associacions, organitzacions i partits, però segur que no farà  desaparèixer la necessitat de comptar amb una associació que continuï treballant des de la societat  civil per la nostra llengua i la nostra cultura. I és aquí on ha d’estar Òmnium Cultural. Fa mal veure  a les xarxes anuncis de persones dient que se’n donen de baixa precisament perquè no comparteixen determinats posicionaments personals dels seus dirigents.  

Amb tot el respecte possible, què hi pinta Òmnium creant l’anomenada Escola de Formació  Guillem Agulló? «…una escola que presentem amb l’objectiu d’enfortir-nos col·lectivament com a  activistes i fer-ho com a moviment d’emancipació”, perquè “aquest país s’ha forjat en la lluita no  violenta i només amb la formació podrem avançar». Sembla més una dèria de l’actual president i  junta directiva, que res que vagi en la direcció dels objectius fonamentals d’Òmnium. A més conté  una afirmació que és una manipulació històrica molt clara. Catalunya, com la majoria de pobles,  s’ha forjat també amb les lluites violentes: guerres externes i internes, revoltes, lluites de pistolers  de la patronal i dels sindicats, repressió violenta i tortures, assassinats de caire polític, atemptats,  etc. I consti que em sembla molt interessant la iniciativa, necessària, però no per ser creada i  mantinguda per Òmnium. Jo sóc a Òmnium per d’altres raons, les fundacionals, i si m’interessa la  formació en la no-violència i l’activisme, ja buscaré com fer-ho i com organitzar-ho amb d’altres  persones; barrejar coses tan diferents acaba normalment en la dilució de tots els components  originals. 

No faré la crítica d’actuacions i actes concrets d’aquests darrers anys, tot i que no me n’estic de dir  que ha faltat molta autocrítica, no tant sobre els resultats de les actuacions, sinó sobre els objectius i  mitjans, però no seria honest amb mi mateix sinó digués que la renuncia a l’ús del català en  l’ignominiós judici al Tribunal Supremo, és incomprensible i imperdonable, per a tots els encausats, però especialment per a qui presideix una entitat com Òmnium, que té com a essència la defensa de  la llengua. 

I permeteu-me que, ara que no tenim empresonat el president, faci també una reflexió: ser un  personatge públic suposa en les societats desenvolupades actuals un grau d’exposició mediàtica  difícilment governable i assumible per ningú. El nostre president, Cuixart, indubtablement ha estat  tots aquests anys en el focus mediàtic, per a bé i per a mal, i això ha comportat una personalització  de la nostra institució que crec que ha arribat l’hora de rectificar. N’és una prova, entre d’altres, de  com pot afectar això que el president hagi fet servir com a argument de raó l’empresonament i que  es permeti donar lliçons a persones que, legítimament i públicament, manifesten el seu rebuig a un  governant, en aquest cas a l’alcaldessa de Barcelona. Alguna cosa a nivell personal grinyola. En tota mena d’associacions el lideratge unipersonal, o de molt poques persones, no només els  crema a ells, sinó que contribueix, a la llarga, a debilitar l’organització en identificar-la massa amb  determinades persones. Amb tot el respecte i l’agraïment per la seva dedicació i sacrifici personal,  crec que cal que aquells que han dirigit Òmnium els darrers anys facin un pas al costat, i deixin el  camí obert per tal que noves persones redirigeixin el rumb envers el camí que mai havia d’haver  deixat, en la meva opinió. No crec, i respecto a qui pensi el contrari, que el futur d’Òmnium passi  per convertir-lo en una mena de moviment no-violent per la independència. Necessitem més que  mai que continuï la seva feina centrada en la llengua i la cultura, per fer d’altres coses ja tenim, i si  no les podem crear, altres organitzacions i grups. 

Espero que s’entengui que exposo una opinió personal, des d’una posició d’algú que no es  representa més que a ell mateix, però que creu que es pot discutir públicament i enraonada sobre  una institució de la qual forma part, i que voldria que se sentissin seva el màxim nombre de  persones, fossin quines fossin la seva ideologia o el seu projecte polític. Hem de tornar a aquells  temps, no tan llunyans, on la majoria de persones coneixíem i seguíem les actuacions d’Òmnium,  però no sabíem, ni necessitàvem saber, el nom del seu president. 

Cordialment, 

Francesc Pomés Martorell, Barcelona, 17 d’octubre de 2021 

P.S. Posar la bena abans de les ferides. 

Acceptaré de bon grat totes les crítiques, faltaria més, que se’m puguin fer. A diferència d’altres, no  em crec en possessió de cap veritat, em limito a exposar la meva opinió, però malament rai per a  tots, si la crítica acaba basant-se només en la desqualificació personal de qui gosa obrir un debat, i  una defensa irracional d’una persona pública que, com a tal, ha d’admetre la crítica com a part de  les servituds del seu càrrec. 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -