Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Faristol La immersió lingüística o de com llençar el nadó per l’aigüera amb...

La immersió lingüística o de com llençar el nadó per l’aigüera amb l’aigua bruta, per Francesc Pomés i Martorell.

Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. Són la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor

Fer una mica de memòria en aquesta societat de l’aquí i ara és imprescindible per saber de què parlem i no començar sempre de nou.

La immersió lingüística en català a les escoles va respondre en els seus inicis, els anys 80 del segle passat, a un objectiu fonamental: evitar la divisió social per raons de llengua i aconseguir fer de Catalunya un sol poble, plural i divers, però on a les divisions socials per raons econòmiques i socials no s’hi afegix una divisió per raó del coneixement d’una llengua o no. També buscava que una part de la població castellanoparlant, o d’altres llengües, acabés tenint com a llengua pròpia, almenys en les seves interrelacions socials, el català. 

La primera qüestió doncs és veure si aquest objectiu és encara un objectiu vàlid a preservar o no. Tal i com ho veig jo, l’objectiu és plenament vigent i continua tenint un fonament social imprescindible: dividir la societat catalana per raons de llengua seria un pas desastrós per a la convivència social i per poder configurar una identitat pròpia catalana que permeti assolir l’objectiu d’un Estat propi més democràtic i just. Seria, dit gràficament, tirar-nos pedres a la pròpia teulada i afavorir l’assimilació del poble català pel nacionalisme espanyol. Seria com minoritzar-nos nosaltres mateixos en la nostra pròpia terra.

Dir això no vol dir ignorar els problemes realment existents avui respecte a la immersió lingüística a les nostres escoles, però caldria fer-ho també des del coneixement de les causes d’aquests problemes. Cal dir, en primer lloc, que la societat catalana actual és ben diferent a l’existent als anys 80 del segle passat, fonamentalment perquè fins llavors la immigració provenia bàsicament de la resta de l’Estat, i les onades migratòries més recents han vingut de força més lluny i és molt més diversa i nombrosa. La immersió estava pensada per integrar alumnat provinent d’un marc cultural i lingüístic proper, no per integrar la immensa diversitat cultural i lingüística que té avui, agradi o no, la nostra societat. En segon lloc, cal saber que el paper de l’escola en la socialització de les persones ha perdut la seva centralitat i protagonisme atès que d’altres àmbits socials hi juguen avui un paper tant o més important que l’escola. Si parlem d’integració lingüística, l’àmbit escolar, tot i continuar sent important, no és suficient, cal afegir-hi molts d’altres àmbits socials perquè sigui efectiva. I si parlem d’aquests altres àmbits veurem que aquí tot també ha canviat: els mitjans de comunicació tradicionals (premsa, ràdio, tv) no ocupen el mateix lloc social i van sent substituïts per nous àmbits, crescuts fonamentalment al redòs de la xarxa d’internet. A més, la segregació habitacional i social produïda per una determinada política d’habitatge, ha creat autèntics guetos lingüístics on la presència del català és pràcticament inexistent. Per altra banda la globalització ha superat en molts casos els límits marcats pels Estats-nació clàssics també en l’àmbit lingüístic i cultural: l’anglès s’ha convertit en la lingua franca i la majoria de consum cultural i lúdic hi està lligat.

Entès això, i d’altres elements que hi podríem afegir, tornem a la immersió lingüística a les escoles avui. D’allò que hem dit en podem despendre algunes conclusions:

1.- Tot i continuar sent important la immersió lingüística a les escoles, sinó es complementa amb tota una sèrie d’actuacions socials, els seus resultats tendiran a ser cada vegada pitjors. En el cas que fos possible una immersió en català absoluta a l’escola, cosa que l’Estat ja s’ocuparà que no sigui possible, tampoc avançaríem gaire en la pretensió de fer del català la llengua normal d’interrelació social perquè que això passi necessita de diversos elements imprescindibles: estendre l’ús del català a tots els mitjans lligats a internet i als seus continguts de tot tipus, i fer del català una llengua necessària per viure normalment a Catalunya. La primera cosa exigeix una política lingüística diferent que no ho fonamenti tot en l’ensenyament, i la segona demana una actitud personal i col·lectiva diferent de tots els catalanoparlants en la seva vida diària. La majoria d’immigrants aprenen la llengua del país on s’instal·len si la necessiten per viure i treballar i, malauradament, entre tots estem fent que no la necessitin per a res, que amb el castellà, recolzat a més per l’Estat, en tinguin més que suficient.

2.- Sense presència important en els nous mitjans de comunicació, la reforma dels mitjans públics que tenim, l’impuls de mitjans dirigits als infants i joves i de les associacions i grups que canalitzen el lleure no anirem enlloc. Si a més des de l’àmbit polític públic es donen exemples diglòssics que no fan més que posar en una posició subalterna el català, anem aviats. Com poden dir que defensen el català aquells polítics que continuen fent rodes de premsa bilingües, que se sotmeten, contra qualsevol dret, a emprar només folklòricament el català en el Parlamento espanyol i que renuncien en el procés judicial més important de la història recent a fer-lo servir? És estrany així, que quan els tribunals ataquen el model d’immersió a l’escola, se’n rentin les mans i deixin sols als pares i mares i mestres? A més, gran part de la problemàtica parteix, no només en l’àmbit escolar, de la deixadesa i manca d’actuació dels representants públics i això es demostra perquè no han fet, ni intentat, fer complir simplement allò que les lleis ja diuen. És que potser els interessos electorals estan per damunt dels interessos del país? Alguns es fan els sorpresos ara de què una part important del professorat no compleixi amb la llei, on eren les direccions, la inspecció i la conselleria d’educació mentre passava això? On eren d’altres conselleries mentre s’ha acceptat, també en contra de la llei, que no puguem ser atesos en català en qualsevol institució o establiment públic o privat? A què juguen les Universitats, que sota el paraigües d’una pretesa internacionalització -que no passa de ser una castellanització-, no garanteixen el dret dels estudiants catalans a rebre els seus ensenyaments en català? Què passa amb l’etiquetatge i la retolació en català? Quant de temps acceptarem una justícia colonial en la qual el català té una presència anecdòtica i reduïda a la situació de llengua indígena? Què fa Òmnium deixant de banda el seu objectiu fundacional de defensar la llengua i cultura catalanes? La llista, per desgràcia, no s’acabaria mai, però no és acceptable reduir-ho tot a la dependència d’un Estat lingüicida, quan no som capaços ni de fer aplicar allò que ens han deixat legislar.

Ara fem, com en tantes d’altres ocasions, allò d’agafar el rave per les fulles.  Ens centrem només en els problemes de la immersió escolar, certs i verificables, però oblidem tota la resta. No fos cas que ens adonéssim que el problema fonamental no és només la llengua de l’escola, sinó tot un model social de tractament de la llengua pròpia del país.

És obvi que hem de fer canvis en el sistema escolar que millorin el seu rendiment en tots els aspectes, també en el lingüístic, però hauria de ser igualment obvi que sense una actuació més global no farem res efectiu. I tampoc serveixen de gaire les solucions importades: la societat catalana no és, per a bé i per a mal, la societat basca o valenciana i les solucions han de sortir de la nostra realitat, no de la d’altres. Hem de ser profundament crítics amb la situació actual, però sabent que les solucions han de ser les nostres i que qualssevulla que siguin han de preservar el valor fonamental de fer del català un punt de trobada i no pas de separació. No fos cas que, com dèiem al títol d’aquest article, que acabem llençant per l’aigüera, amb l’aigua bruta , el nadó; és a dir, que volent corregir les mancances de l’actual sistema lingüístic escolar acabem provocant la minorització del català a la seva pròpia terra. 

Alguns, espero que benpensants, creuen que tot se solucionaria amb la independència. Certament tindríem un marge més ampli per actuar, però cal ser conscients de la realitat:  no s’albira pas una independència immediata o propera, llevat que siguem uns somiatruites, i la situació del català no pot esperar. Hem d’actuar ja, amb totes les limitacions que tenim, sinó volem que algun dia ens passi com a Irlanda que, malgrat aconseguir la independència de la major part del seu territori, per al gal·lès ja van arribar tard.

Si voleu, en parlem!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 11 de desembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -