Dissabte, novembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol La construcció del coneixement i la seva distribució en el ciberespai

La construcció del coneixement i la seva distribució en el ciberespai


Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria.

Del poema Aplec de Joan Vinyoli

Una vella discussió, però no per això menys actual i necessària, és la que gira al voltant de la construcció del coneixement i la seva propietat i distribució. Deixant de banda l’anàlisi de la construcció personal del coneixement, que ens portaria cap a viaranys de la neurociència que no són l’objecte d’aquest escrit, d’allò que parlarem és de la construcció social del coneixement.
Les anàlisis al respecte oscil·len entre dos extrems: la d’aquells/es que pensen que tot coneixement és construït socialment i la d’aquells/es, que sense negar del tot la influència social, tendeixen a centrar-se més en les aportacions individuals, genials a vegades, d’algunes persones concretes. En el fons en ambdós casos hi ha pressupòsits ideològics, no sempre explicitats, que van del comunitarisme a l’individualisme i que responen a concepcions sobre què som els humans i quin paper té la societat en la definició d’allò què som.
Centrant-nos una mica admeto que, dita molt resumidament, la meva anàlisi parteix de considerar l’essència humana com una essència que no es pot entendre si no és des de la consideració que els humans som, com va dir ja d’alguna manera Aristòtil, un ésser intrínsecament social, i que, per tant, la construcció del coneixement tampoc es pot entendre si no és com un fet plenament social. Però seria ignorar la realitat no admetre que això té conseqüències pràctiques que configuren un camp de batalla en el qual les concepcions liberals o neoliberals tendeixen a destacar, i a establir drets individuals privatius, respecte a la propietat i l’explotació del coneixement, mentre que les postures derivades del comunitarisme tendeixen a configurar pràctiques més lligades a l’autoria col·lectiva del coneixement i també a compatir els drets lligats al seu ús.

Allò que anomenem mon cibernètic, d’internet, o de la societat de les tecnologies de la informació i el coneixement, segons on posem l’accent, és indubtablement un camp propici per aplicar les anàlisis que han introduït els estudis sobre la ciència, entre d’altres coses perquè és un camp on es difícil obviar l’íntim entrellaçament que hi ha entre ciència/tecnologia i societat que, no oblidem, noes pot entendre de forma unidireccional ni causal, sinó de forma complexa. Això últim fa difícilesbrinar i precisar clarament les seqüències de desenvolupament de les tecnologies de la informació i el coneixement i les imbricacions constants entre ciència/tècnica i societat i les múltiples formes de poder i domini que les configuren, però almenys sí que ens podem permetre dues afirmacions:
1.- Això que expliquem no és cap novetat, sempre s’han produït aquestes relacions complexes entre la ciència/tècnica i les societats i el medi natural, allò que és nou és, si de cas, l’abast del canvi que s’està produint i les implicacions per al futur de la humanitat.
2.- Aquest canvi va acompanyat i relacionat amb el canvi que s’està produint també en d’altres camps del coneixement: la neurociència, la biogenètica, l’astrofísica, etc. i en el qüestionament de les velles dicotomies que havien configurat el mon: natural/artificial, humà/animal, humà/no humà, objecte/subjecte, actant/no actant, home/dona, individu/comunitat, intel·ligència biològica/intel·ligència artificial, cos/ment, cosa/ens, poder/sotmetiment, llibertat/subjecció, local/global, planetari/universal, viu/inert, etc.
Si partim de la idea que el coneixement és sempre una construcció social, llavors apareix inevitablement la discussió sobre per què i com es produeix l’apropiació del coneixement per part dels poders polítics, econòmics i també científic-tècnics, i com l’establiment d’uns drets de propietat intel·lectual forma part d’un procés d’apropiació que va en contra dels interessos comunitaris i trenca o limita les possibilitats de compartir lliurement i avançar així. Quan el coneixement es converteix en una propietat amb valor econòmic i d’ús restringit per una sèrie de lleis i normes, estem convertint un bé comunitari en una forma de negoci per a uns quants. De fet, el mateix que està fent el neoliberalisme capitalista actual amb fonts bàsiques per a la vida com l’aigua, el medi-ambient o la salut, per dir-ne només algunes. I això no són elucubracions teòriques, té una traducció pràctica ben clara: fins a quin punt les patents farmacèutiques, que s’han aprofitat de coneixements bàsics establerts comunitàriament, limiten l’accés a les vacunes per a la Covid19 d’una gran part de la població mundial per assegurar els beneficis ingents d’unes quantes companyies farmacèutiques, és un bon exemple d’una traducció pràctica d’allò que estem discutint.

Internet, un excel·lent exemple de confluència entre coneixements comunitaris i explotació individual, planteja una nova problemàtica: la de la possible contradicció existent, en les tecnologies de la informació i comunicació, entre la individualització que provoquen en els seus usuaris/usuàries i les possibilitats de compartir i interconnectar xarxes personals que també propicien. 

El desenvolupament tècnic que s’està produint va més en un sentit o en l’altre? Fins a quin punt la individualització és una característica d’aquestes tècniques, o és només una de les formes possibles? Serem només usuaris d’unes aplicacions tancades, amb uns algoritmes que desconeixem i sobre els quals no tenim cap poder de decisió real? I tampoc parlem aquí de possibles efectes imaginaris: un exemple és la denúncia de Frances Haugen davant el Senat dels EE.UU. 

La majoria de persones ens trobem davant unes eines que han estat creades i parametritzades per uns/es altres persones o empreses i a les quals només tenim, normalment, accés com a usuaris/es i, per tant, juguem en un camp de joc que no ha estat creat segons les nostres necessitats o pressupòsits, sinó que se’ns demana la seva acceptació acrítica. A canvi del seu ús, mes o menys lliure, ens hem d’emmotllar a l’eina, i no a l’inrevés. És obvi que això es més còmode i efectiu que haver-se de crear un/a mateix l’eina, en el cas que tinguéssim els coneixements per fer-ho, però cal ser conscients d’això. Per altra banda, la base algorítmica i l’establiment d’unes determinades possibilitats d’interacció amb l’eina  també són límits clarament preestablerts i que estableixen les regles del joc. Som nosaltres qui s’emmotlla a l’eina i no, o molt poc, l’eina a nosaltres.

La interconnexió i el compartir poden funcionar en una societat fonamentada en el benefici individual i el poder d’uns pocs sobre la majoria? Per què la xarxa no pot ser una manera de construir intel·ligència col·lectiva, distribuïda i lliure? De fet hi ha diverses iniciatives que ho intenten fer, com per exemple tot el moviment OpenSource, Free Software Movment-GNU Project, Network Neutrality, etc. que assagen de lluitar contra la privatització d’internet o les seves eines, però, no pas innocentment, les administracions públiques es deixen atrapar per programari i maquinari privatiu i controlat per molt poques grans corporacions globals.

El paper dels grans monopolis d’Internet i l’ús cada vegada més estès de la intel·ligència artificial no fa res més que constatar les possibilitats de control que forneix avui l’ús de la xarxa per part dels Estats i determinades empreses, per exemple Google. La captura i tractament de les nostres dades personals i privades ja és un fenomen plenament operatiu i que amb la pandèmia encara s’ha agreujat (podríem parlar del pretès passaport sanitari europeu, o de la instal·lació de videocàmeres amb Intel·ligència Artificial, per exemple), i també ja és constatable la nova exclusió social que implica no tenir connectivitat (l’educació online que s’ha implantat durant aquesta pandèmia n’és també un bon exemple). També és més que una simple ficció l’ús de la xarxa en els processos electorals, pensi’s en tot el fenomen dels bots, les fakenews o els hackejos dirigits i la seva incidència cada vegada més gran en la configuració de l’opinió pública. En canvi, l’estratificació social determinada per la posició a la xarxa i les capacitats de manegement d’aquesta, és encara més una descripció tendencial que no pas una descripció factual. 

El poder i el domini en les societats contemporànies avançades estan molt distribuïts i mantenen entre ells relacions molt complexes i amb una pluralitat d’actors que no es poden limitar a explicacions unívoques ni permanents, ni fer-ne explicacions simplistes, però és força clar que avui, i en el proper futur, el domini de la xarxa i de les seves aplicacions és una de les lluites socials més importants per tal de determinar en quina mena de societat viurem i quin ús i amb quin propòsit farem servir el coneixement social que tenim. 

En conclusió, quan avui parlem en tants d’altres camps de la necessitat de tenir capacitat de decisió i control, també hem de pensar en com exercim la nostra sobirania sobre el coneixement social i la xarxa i les seves aplicacions. És una altre camp de lluita imprescindible en la construcció d’una societat diferent. Necessitem ser individualment i social sobirans també en aquest camp!

En parlem?

Francesc Pomés Martorell, Barcelona, 26 d’octubre de 2021 

 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

Article anteriorEl Consell de la gent.
Article següentDREAM TEAM?
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -