Diumenge, setembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Víctimes La columna vertebral de tots

La columna vertebral de tots

Quan has d’aprendre a tornar a caminar, és un moment dur però a la vegada carregat d’il·lusions. Ho sé perquè ho he viscut i és una sensació indescriptible.

Quan després de l’ensurt, et diuen que pot ser que no tornis a caminar o fins i tot que el teu destí és que et quedis al llit per sempre, et ve la imatge del fet que així no vols viure, de què estaràs atrapada en un cos inservible, en una presó. Aquells dies d’angoixa i dolor no li recomano ni al meu pitjor enemic, i les ganes de què tot surti bé són més que la por que no surti bé l’operació, i per això ningú i menys jo, no ens vam aturar ni un segon en pensaments negatius, tot era endavant, endavant i endavant.

Aquell fet tan rellevant per mi llavors, pot ser una situació d’angoixa ara mateix per milions de persones, que se’ls hi ha trencat la columna vertebral de la seva vida, en forma de feina, com a treballador per compte d’altri o autònom, de salut per la pandèmia, o per totes dues coses alhora. Situacions crítiques que es poden convertir en cròniques, convertint en poc temps a estats del primer món, en estats de segon o tercer mon. La por, també tendeix a fer a qui controla la situació utilitzi el pànic i manca de pràctiques democràtiques, i es converteixi en repressor a temps complet, quan abans només ho feia a mitja jornada.

No sé si us heu donat que desde que la pandèmia ha entrat a les nostres vides que hem perdut molt d’aquells gestos que ens acaronin a tots, i que ens feia sentir que anàvem junts si més no com idea emocional. Aquella sensació de ser més forts, perquè som més i això ens fa més forts. I tot i que ho podem fer des de l’àmbit familiar s’han reduït moltíssim les emocions. Ens hem tornat més freds, el costum de fer pinya també és una qüestió de costum i ara tot són decepcions de situacions que ens mantenen aïllats en els àmbits socials, econòmics i laborals. Però el que crec que en els ciutadans ens crea més desencís, és que les nostres pròpies institucions, les independentistes (o això diuen), ens estan posant en situacions indignants.

Els lletrats del Parlament actuen com a assessors en les tasques parlamentàries, principalment de les comissions, i preparen estudis i informes jurídics, però s’han convertit en “la fiscalia te lo afina”, i han convertit al President del Parlament en un titella i al President de la Generalitat
l’acusen de ser un eixelebrat, i així ens divideixen, un per claudicar i l’altre per no fer-ho.
I ningú explica que el 155 es va instal·lar a tots els compartiments de les institucions catalans per quedar-se i més que qui ens havia de treure de l’atzucac, ara sembla treballar per la repressió. Tots estem veient el que passa amb la conselleria d’interior amb les acusacions als CDR, o la repressió que permet al carrer contra els ciutadans, i tots seguim el tema de salut amb la manca de decisions per treballar contra la pandèmia perquè no disposem ni tan sols del dret de gastar aquells diners que ja eren nostres, i que el Sr. Aragonès no explica, com tampoc s’explica el tomb lingüístic que pateix la conselleria d’ensenyament i on els professionals es divideixen entre el seny i la rauxa emocional de llençar-se al coll del conseller, per com estar destruint anys de conciliació i bona ensenyança, que no és que fos per tirar coets, però no era la destrucció que és ara i que tampoc ningú explica.

Jo tenia la columna vertebral trencada per dos llocs, però la determinació de caminar i uns metges preparats per donar tot el millor d’ells amb l’ajuda dels seus anys d’estudis van ajudar al fet que la meva determinació fos realitat, i va ajudar al fet que tot sortís el millor possible. Ara en el nostre camí cap a la llibertat la nostra columna vertebral no s’endreça i només veig que facin passos enrere com els crancs, on de tant en tant es donen cop de colze per passar els primers, mentre davant dels meus ulls veig com desapareix la possibilitat de tenir aquest país que entre tots vam votar.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. Quasi d’ acord, però és el TC qui obliga els lletrats del Parlament a no esmentar el rei pejorativament. Aquí s’ inicia el problema.
    Tu saps que la semàntica és la que domina….més que cap lletrat. Com interpretem, des del Parlament, la possibilitat de “blasmar” contra el rei? No veiem que , en escriure-ho, posem en risc de delicte els funcionaris de la mesa?
    Dic, fa dies, que si volem declarar la independència, ara mateix, des del Parlament, que si ho fem disfressats de bona fe, però la declarem, bé…Però, ja sabem què ens toca: o presó o exili!!!!
    Recorda L…a que tots els partits independentistes sempre van manifestar que mai, mai no posarien els funcionaris en risc.
    Sí, hem d’ aprendre a caminar. Un altre cop. Sense defallir.
    Sempre estic a punt…a punt de caure en la temptació de la revolució cognitiva, via imaginació oberta. La política des de la Catalunya Nord em fascina. Però…sóc de sempre d’ esquerres i em fan por. Por de caure, en el fons, en la política neo…..I, si féssim el famós paraigua d’ en Junqueras???? Sigui com sigui, no podem trigar gaire. Gens.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -