Divendres, novembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol La ciència i la política al servei dels negocis, també durant la...

La ciència i la política al servei dels negocis, també durant la pandèmia de la Covid19, per Francesc Pomés i Martorell.

Cuando la tormenta pase

Y se amansen los caminos,

y seamos sobrevivientes

de un naufragio colectivo.

Con el corazón lloroso

y el destino bendecido

nos sentiremos dichosos

tan sólo por estar vivos.

Fragment d’un poema d’Alexis Valdés.

Un aspecte de la pandèmia que no hem de deixar passar és aquell que té a veure amb tota la lluita comercial que hi ha al darrere i el paper assignat a la ciència políticament.

Per fer aquesta aproximació faré servir dos articles que us recomano de llegir: Un d’Octuvre, una web d’informació i anàlisi, titulat: El govern espanyol ha d’explicar què està passant amb el remdesivir, del 5’abril de 2021 i signat per Albano Dante Fachín Pozzi, Marta Sibina i Camps i Àngel Ferrero ; l’altre procedeix del diari digital elDiariao.es del 2 d’abril de 2021 i es titula: EEUU registra una patente considerada clave para obligar a las farmacéuticas a compartir sus conocimientos i està escrit per Icíar Gutiérrez.

Tots dos articles, des de fets concrets diferents però relacionats amb la Covid19, constitueixen un bon exemple de com les decisions polítiques condicionen o poden condicionar el desenvolupament científic-tècnic.

Si alguna cosa sabem és que la relació entre ciència/tècnica i societat, pressuposant que existeixi cap diferenciació real entre aquests camps, no es mai una relació unívoca, ni unidireccional, ni explicable només amb seqüències causals. Tot i això, intentarem centrar-nos en els casos concrets exposats i veure’n quines possibles línies de pensament en podem extreure.

L’article d’Octuvre es centra en les anades i vingudes que ha tingut un medicament concret, el remdesivir, de l’empresa farmacèutica Gilead, que en el moment mes dur de la crisi pandèmica va aconseguir mitjançant pressions polítiques i econòmiques l’aprovació, saltant-se tots els protocols normals per part de les agències de medicaments dels EE.UU.(FAD) i Europa (EMA), amb l’excusa de l’emergència sanitària, la compra de milions de dosis per part de les autoritats nord-americanes i europees, i finalment es va demostrar que no tenia cap efecte significatiu per combatre la Covid19 i que tampoc se’n podia descartar la seva nocivitat en determinats casos. Paga la pena llegir l’article sencer. Si ho veiéssiu en una sèrie creuríeu que els guionistes tenien molta imaginació. 

L’article d’Icíar Gutiérrez parla de les pressions sobre el Govern Biden per tal que aconsegueixi l’abaratiment i la fabricació massiva de les vacunes contra la Covid19 fent servir el poder que li dóna que «una patente propiedad del Gobierno estadounidense que cubre los métodos para estabilizar la proteína Spike del coronavirus» està sent emprada pels principals fabricants com «las de Moderna, Johnson & Johnson, Novavax, CureVac y Pfizer-BioNTech. Sin embargo…aunque todas dependen del invento de 2016, solo BioNTech tiene una licencia del Gobierno estadounidense para hacer uso de esa tecnología». A part de destacar com alguna de les vacunes, la de Moderna entre d’altres, s’han aconseguit amb la inversió de grans quantitats de diners públics, aquesta patent pública nord-americana podria permetre, si hi hagués voluntat política, d’imposar la cessió de patents i llicències per augmentar ràpidament la fabricació de vacunes i fer-les extensives als Estats del món més pobres, trencant amb la quasi monopolització que n’estan fent els Estats més rics.

Establert el marc en el qual ens situen aquests dos articles, podem passar a algunes de les reflexions que ens suggereixen:

1.- El lligam entre ciència/tècnica i el sistema social hegemònic en cada moment, malgrat les seves possibles contradiccions, té normalment dues sortides: el sotmetiment de la ciència/tècnica a les prescripcions socials i polítiques, o el canvi de paradigmes i estructures socials a partir dels descobriments científic-tècnics, en una relació complexa i mai simplement de causa-efecte unidireccional.

En un sistema social com el capitalisme neoliberal globalitzat hegemònic en el mon d’avui, està clar que la imbrincació entre sistemes públics i sistemes privats, en aquest cas de salut, està determinada pel benefici econòmic privat, que les regulacions polítiques responen generalment a aquest fet i que la pretensió de la neutralitat de la ciència no deixa de ser una proclama sense contingut real. Els dos articles deixen clar com, per acció o omissió, l’emergència pandèmica no ha fet més que reforçar el secretisme dels governants i l’abandonament de sistemes de control i aprovació de nous medicaments establerts després d’una llarga pràctica. També ha fet palès com de contaminats per d’altres interessos – no precisament científic o tècnics- estan institucions que haurien de ser neutrals i objectives com el FAD o l’EMA -que com en tantes d’altres coses, ha demostrat la seva submissió a l’imperi nord-americà-, a les quals hem donat el poder regulador per, teòricament, preservar la salut de tots. De fet pensar que en un sistema capitalista com el que vivim és possible mantenir res al marge dels seus valors, el benefici econòmic i la propietat privada, no es res més que un pensament màgic i insostenible racionalment.

Vist des d’una altra posició, la dels governs, també es pot dir que la pandèmia provocava una demanda social de solucions, com més immediates millor, que no estaven en condicions d’oferir i que davant d’això calia jugar totes les cartes possibles, encara que trenquessin amb els protocols científics existents, amb el mínim de seguretat exigible, i amb l’obligació d’usar eficientment els recursos públics. Hauríem admès la ciutadania la incertesa, la imprevisibilitat i la radical interdependència entre tots els éssers vius en la qual la pandèmia ens situava? Es obvi que la majoria de governs, amb comptades excepcions, han considerat que no i per això han preferit mentir-nos i abusar de mecanismes autoritaris per continuar tenint el control de la societat. No entrarem aquí en la passivitat en la qual molts de nosaltres ens hem assentat, deixant que ens limitessin drets i llibertats que tant ens havia costat de guanyar. La majoria de la població ha comprat el discurs militaroide de la guerra contra el virus, que ho justifica pràcticament tot. I d’això els governs n’han tret un reforçament del poder de l’Estat, i les empreses farmacèutiques ingents beneficis econòmics. Res de nou sota la cap del sol: la lluita política principal es juga avui en l’establiment d’un determinat marc mental i conceptual que permet després justificar les mesures preses per part dels poder existents com si fossin les úniques possibles i raonables.

No es pot viure en un sistema econòmic i social fonamentat en la llei del més fort, l’individualisme, l’egoisme i el triomf -mesurat en termes econòmics i de poder- i després fer crides a la solidaritat i la responsabilitat ciutadana. Fer-ho és un simple exercici de cinisme.

2.- Un altre tema que sura en els dos articles, encara que de forma diferent, és el de la inversió d’enormes quantitats de diners públics en la investigació de les vaccines i en l’escàs retorn d’aquestes inversions que, molt majoritàriament, han passat a engrossir la caixa de beneficis de les farmacèutiques i tota mena d’intermediaris, sense que hi hagi hagut cap escrutini públic seriós. Aquí torna a aparèixer allò que hem dit en l’anterior punt: la qüestió era trobar la vacuna, el com, el quan i qui se’n beneficia, s’ha deixat, no pas casualment, de banda. Si Franklin D. Roosevelt va parlar clarament del complex militar-industrial que condicionava la política dels EE.UU., no seria pas exagerat avui de parlar del complex científic-industrial-comercial que formen les empreses farmacèutiques i les seves xarxes clientelars.

Ho hem vist quan s’ha exclòs de facto dels mercats occidentals vacunes desenvolupades per Estats no pertanyents a aquest món, com l’Sputnik russa per exemple; o com els EE.UU, no han fet cap ús del seu dret de patent sobre els mètodes per a estabilitzar la proteïna Spike del coronavirus, i no s’ha aplicat en cap Estat la legislació d’emergència que permetia situar les vacunes sota control i explotació públiques. Ni tan sols s’han atrevit a situar sota competència de l’Estat el sistema sanitari en el seu conjunt, i quan han fet servir la xarxa privada ha estat amb preus molt beneficiosos per a aquesta. La conseqüent pèrdua de vides no passa d’ésser, en aquest sistema, una externalitat com tantes altres que es produeixen el nostre sistema econòmic. Com s’ha posat de moda en els darrers anys, són víctimes col·laterals de la guerra contra la pandèmia.

Les lleis de propietat intel·lectual, que tots hauríem de saber a qui beneficien fonamentalment, s’han convertit en una mena de codi sagrat indiscutible, malgrat que, com es diu en un dels articles, “L’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC), que és el tractat internacional que regula les patents dels medicaments, diu molt clarament, des de la revisió que se’n va fer en la conferència de Doha (2001), que en cas d’emergència sanitària els governs poden llançar una llicència obligatòria. És a dir, els governs poden encarregar a un fabricant de genèrics que fabriqui el medicament a un preu de cost més un benefici acceptable i normal. Si es demostra que un medicament protegit per patent, sigui el remdesivir o qualsevol altre, és eficient, vull creure que no es respectarà aquesta patent”. No cal dir que es va equivocar en això de què no es respectarien les patents, encara avui s’està fent, i això explica en gran part que els Estats més pobres, malgrat les crides formals de l’OMS, tinguin molt difícil obtenir les vacunes. El pitjor és que la pandèmia ha demostrat que o obtenim immunitat de grup, també mundialment, o continuaran els seus efectes. Però, com diu la saviesa popular, el negoci, es el negoci!

En aquest camp, com en molts d’altres, està clar que el sistema de propietat intel·lectual existent privatitza els coneixements de les investigacions en ciència bàsica, molt majoritàriament sostingudes per fons públics, i converteix en propietat privada descobriments i tècniques que no serien possibles sense l’ús d’allò que podríem anomenar intel·ligència col·lectiva i desenvolupaments comunitaris i cooperatius.

https://www.legalbites.in/wp-content/uploads/2020/01/Nature-of-Intellectual-Property.jpg

3.- Com a fons de tot aquest procés de la gestió política i científica de la pandèmia de la Covid19, hom pot observar també un doble fenomen aparentment contradictori: a) la utilització per part dels poders polítics de científics i especialistes per justificar unes mesures socials determinades, donant-les-hi així un pretès caràcter indiscutible i b) l’aprofitament per part de certs científics o institucions acadèmiques per adquirir una notorietat i presència social com mai en la història recent. En ambdós casos, es produeix una invasió de camps que va mes enllà d’allò raonable. Els governs han de prendre decisions polítiques, amb tot l’assessorament científic i tècnic que es vulgui, però aquest assessorament -que en algun cas ha estat secretista i fals (com a Espanya)-, no justifica per se cap mesura concreta, atès que en les decisions polítiques compten, han de comptar, elements que mai són purament científics, sinó que inclouen necessàriament d’altres paràmetres socials, i ja hem dit abans que en el sistema capitalista actual allò que es primer no és la salut de totes les persones. Per altra banda, és perfectament acceptable que els científics o tècnics -de la salut, en aquest cas- opinin públicament sobre allò que és el seu camp de coneixement i expertesa, però quan passen a opinar de mesures polítiques, cosa que s’ha produït sovint, tenen la mateixa autoritat que qualsevol altre/a ciutadà/na mínimament informat, ni més ni menys. Darrere d’aquests fenòmens hom pot rastrejar fàcilment la incapacitat de la política per acarar-se seriosament amb la incertesa i la manca de solucions absolutes, un acientifisme culpable per part de molts científics/ques que son prou conscients, o ho haurien de ser, de la provisionalitat i variabilitat de la ciència, i una infantilització dels ciutadans/nes a qui es considera incapaços d’entendre ni acceptar la complexitat del món en el qual vivim. Potser, i també ha estat dit abans, perquè així és com volen ser tractats la majoria de ciutadans/nes.

Part, no pas tota, de la raó de l’aparició de moviments negacionistes i antivacunes s’explica per això que acabem de dir. Si convertim la ciència i la política en una mena d’objecte de fe, atès que no se’ns explica, ni es considera necessari, la complexitat de tot això, llavors, com passa amb qualsevol fe, hi ha creients i no-creients i ambdós actuen amb la mateixa manca de fonament racional. Uns creuen que s’han de vacunar perquè ho diuen els polítics i/o científics, i d’altres creuen que no ho han de fer precisament perquè ho diuen aquests. I amb això, no confonguem, no vull dir que hi hagi les mateixes raons per vacunar-se o no; està clar que les evidències científiques i històriques a favor de la vacunació son incontestables, a dia d’avui, però crec que no està de més constatar que a la majoria de ciutadans/es se’ls hi demana més una fe que no pas que facin servir la seva capacitat de raonament, entre d’altres coses perquè no se’ls ofereix una informació contrastada i verificable, en una sopa informativa que l’únic que valora es l’audiència. La Covid19 potser seria una bona oportunitat per veure què funciona o no i per què en la comunicació i difusió de la ciència i la tècnica en la societat o, si es vol dir d’una altra manera, com assumeix una societat la interdependència amb l’estructura científica-tècnica. 

I acabo, tot i que sóc conscient de deixar-me moltes coses importants, com per exemple l’èxit indubtable d’haver aconseguit vacunes en molt poc temps i per què això no ha estat possible per a d’altres malalties endèmiques, i moltes d’altres qüestions.

Vivim en una societat i moment històric que ha fet del coneixement científic-tècnic quelcom que influeix, condiciona, com potser mai a la història de la humanitat, com ens entenem a nosaltres mateixos, la relació amb els altres -humans i no humans- i la nostra mes insignificant quotidianitat i, en canvi, som incapaços d’entendre’l i molt menys de guiar-ne, de governar-ne, la seva evolució. Sembla que és la ciència/tècnica qui decideix per nosaltres les evolucions possibles i desitjables. 

Tot allò que es deia de què amb la pandèmia hauríem après alguna cosa i que en sortiríem millors, ja no s’ho creu ningú. Tots els fets ens indiquen que en sortirem igual o pitjor. Amb les mateixes desigualtats i la mateixa incapacitat d’actuar col·lectivament i solidària, impulsant el mateix tipus de societat individualista i egoista, i impulsant una recuperació econòmica a benefici dels pocs de sempre i en contra de la majoria de la població i de la pròpia vida. Els morts no passen de ser, en aquesta societat. un dany col·lateral que no frena l’expansió del gloriós capitalisme neo-liberal.

Si volen, en discutim!

Autor: Francesc Pomés Martorell a Roda de Berà 15 de Juliol de 2021

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

Article anteriorES BUSCA CANDIDAT-A
Article següentAssessors/es, a LittleSpain.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -