Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Social La chica yeyé, va ser el meu Tsunami Democràtic, el 1978.

La chica yeyé, va ser el meu Tsunami Democràtic, el 1978.

“La meva perdició és quan em diuen, a que no t’atreveixes Sara? Estic perduda…”

Tenia 14 anys i estàvem a final de curs d’allò que els que vam veure Bola de Drac en dèiem “8 d’EGB”. Anava a una escola pública mixta, que no mixta, perquè l’edifici estava dividit en dues parts, les de les nenes i la dels nens. Tenia la forma de L, i el pati estava en el mig on els nens baixaven a les 10,45 h i les nenes a les 11,15 h i així només ens veiem a la llunyania, quan ens dèiem adéu, i fins després quan a les 12h sortíem per anar a dinar, i ens veiem ja sense la bata: nosaltres batas roses i ells bates blaves. Llavors, en aquelles edats, ja ens veiem com a adolescents amb ganes de dir-nos més coses i saber-nen més uns dels altres.

Era fi de curs i estàvem fent una petita festa a la classe, però amb l’avorriment que poden tenir 30 nenes que ja s’ho han dit tot i que les han ensinistrat per fer només les 4 mateixes coses de sempre.

Cantàvem amb la guitarra “cal que neixin flors a cada instant” de Lluís Llach, moríem d’amor amb “TE AMO” de Umberto Tozzi, o ballàvem “Don diablo” de l’histriònic Miquel Bosé amb aquells pantalons de ballet tan estrets, quan de sobte, algú va explicar que havia portat un single de 45′ revolucions, on la cara A era una cançó que antiga, però que ens va fer molta gràcia.

Era La chica yeyé de Concha Velasco. Escoltar-la per primera vegada ens va fer sentir com reivindicatives, ja sabeu allò de… “Una chica yeyé que tenga mucho ritmo y que cante en inglés, con el pelo alborotado y las medias de color…”

Doncs bé, d’allà va sortir una aposta, qui era la valenta que portava un noi de l’altre cantó de l’edifici a aquella festa? Doncs si, vaig ser jo! La meva perdició és quan em diuen “a que no t’atreveixes Sara? Estic perduda, hehe…

En fi, vaig agafar una bata rosa i vaig anar corrent pels passadissos i em vaig colar a l’edifici dels nens. Llavors no teníem mòbils i va ser tot molt ràpid: vaig agafar el primer que vaig trobar i li vaig explicar la idea, li va semblar bé, érem dos inconscients. Li vaig posar la bata rosa, unes cuetes petites, perquè tenia el pèl curt, li vaig arremangar els pantalons fins més amunt dels genolls, un pintallavis brillant i unes galtetes rosadetes…i llestos! Vam tornar corrents altre cop per on havia ja creuat abans tota sola i el vaig ficar a la meva classe de 30 nenes i vam ballar la Chica yeyé tota la tarda.

Els mestres no se’n van ni adonar! Recordo aquell dia i em ve la sensació que havia fet un veritable Tsunami Democràtic contra aquelles regles que ja intuïa repressives. No vaig esperar al fet que m’ajudessin les meves companyes, no m’ho vaig pensar, volia anar a totes i ho vaig fer. Quan ho recordo encara sem posa un somriure a la cara.

I quan ho explico, sovint la gent reacciona igual: Aiiii pilleta.. ets una revolucionària!

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -