Dissabte, novembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Fa més qui vol que qui pot! per Francesc Pomés i Martorell.

Fa més qui vol que qui pot! per Francesc Pomés i Martorell.

No terra perquè terra,
Sinó
Perquè poble,
Homes, llengua i llibertat.
No terra perquè terra,
Sinó
Perquè història.


Poema de Jordi-Pere Cerdà.

El moviment independentista dels darrers anys s’ha caracteritzat sempre per la seva diversitat i pluralitat. Hi ha independentistes de dretes, d’esquerres i no identificats amb cap d’aquestes tendències. De fet com en qualsevol país del nostre entorn, i això és més aviat un actiu perquè el fa un moviment transversal ideològicament i també sociològicament. L’única dada que distorsiona això és que l’independentisme està format molt majoritàriament per catalanoparlants i gent nascuda aquí, fet, que si considerem que estem parlant d’un moviment d’alliberament nacional, també és perfectament natural: és lògic que l’independentisme es nodreixi més de les persones més arrelades al país i que senten com a pròpia la llengua i cultura catalanes que no pas per persones acabades d’arribar relativament fa poc i que no comparteixen l’ús del català com a llengua pròpia, ni se senten identificats nacionalment amb Catalunya. És allò que ha succeït sempre en qualsevol moviment de descolonització o alliberament nacional.

Però anar a les dades sociològiques haurien de permetre deixar de parlar i analitzar només des de les pròpies posicions prèvies de cadascú i basar-se en la realitat. Algunes dades que ens hi poden ajudar:  

Vistes les dades, que cadascú és ben capaç d’interpretar pel seu compte, podem extreure’n una sèrie de constatacions a partir de les quals intentar establir les estratègies que ha de seguir l’independentisme.
Veiem en primer lloc que hi ha una diferència molt gran entre les persones catalanoparlants i les castellanoparlants o les que fan servir les dues llengües habitualment. Això es pot llegir com que la identitat lingüística determina en gran part la posició respecte a la independència i que, per tant, cal estendre l’ús del català entre aquella part de la població que no la fa servir, sigui per desconeixement, per dificultats personals o una opció personal. El catalanisme ha basat i basa una gran part de la seva existència en el fet lingüístic i cultural i per això cal incidir seriosament en l’extensió del coneixement i l’ús de la llengua catalana, tot actuant individual, col·lectivament i també política per tal de fer del català la llengua de relació comuna entre tota la població, tot respectant la diversitat de llengües existents avui en dia en la nostra societat que ens enriqueix a tots. Allò que no sembla raonable és renunciar d’antuvi a fer del català la llengua comuna i establir una mena de bilingüisme diglòssic que l’única direcció previsible del qual és la definitiva minorització del català i, per tant, a la desfeta del principal element de diferenciació nacional. Això ens podria portar a una realitat que ja coneixem: la situació marginal del gaèlic a la Irlanda independent que, malgrat la seva oficialitat -fins i tot a la UE- ha quedat bandejat de l’ús social habitual en el seu propi Estat. No s’hi valen aquí mitges veritats, el català ha de ser la llengua d’interrelació comuna de l’Estat català, des del respecte a la diversitat lingüística i les opcions personals de cadascú, però des de la fermesa en l’objectiu de fer del català la llengua social predominant.
És obvi que hi ha un sector de població que es considera, amb tota legitimitat, nacionalment espanyol i amb el qual no podem comptar, ni en aquest aspecte, ni amb d’altres que suposin confrontar dos projectes nacionals: el català i l’espanyol. Ja han fet la seva tria i no haurien de condicionar la claredat del projecte nacional català. Constatem també que el projecte nacional espanyol àmpliament majoritari està construït de fa segles a partir de la voluntat anorreadora de qualsevol diversitat lingüística i cultural i que per tant és força difícil tirar endavant el projecte nacional català sense trencar amb l’Estat. Aquest, no ens enganyem nosaltres mateixos, no només no està disposat a reconèixer seriosament la diversitat, sinó que empra totes les seves eines per eliminar-la en favor d’un projecte centralista i d’arrel castellana. Hauríem de tenir clar que solucions com el confederalisme o el federalisme no formen part ni de la cultura democràtica d’aquest Estat, ni tenen cap força real que faci previsible una virada en aquest sentit. Històricament, Catalunya ha provat diverses vegades de reformar l’Estat espanyol i sempre ha fracassat perquè ha ignorat, ignora, que no es pot reformar des d’una posició minoritària allò que té un consens majoritari fora de les comunitats amb llengua i cultura pròpies.
En el fons, i cal dir-ho clarament, ens trobem amb la confrontació entre dos projectes nacionals, incompatibles. Legítims ambdós, sempre i quan es desenvolupin democràticament i amb ple respecte als drets de tothom, i ambdós lligats a interessos polítics, socials i econòmics diferents. Allò que no hauríem d’acceptar és que un, l’espanyol, és no nacionalista i que els altres, el català, basc…són els nacionalistes. Tots dos són projectes nacionals i la seva diferència principal està en respectar o no la voluntat democràticament expressada dels pobles existents a l’Estat espanyol i en entendre que no tots els nacionalismes són imperialistes i dominadors, n’hi ha també d’alliberament.
El segon aspecte de les dades fa referència a la importància del lloc de naixement propi o dels familiars més propers a l’hora d’adoptar o no el projecte independentista. Hi ha una part lògica, que ja hem dit. Els acabats d’arribar, o que fa poc que han arribat a Catalunya, és perfectament normal que se sentin menys lligats al projecte nacional català, Tant més quan aquesta arribada s’ha produït en el context d’una dictadura o sota el paraigües d’un Estat que no només no propicia la identificació amb la societat catalana, sinó que ha procurat tot el contrari. L’amplitud de les onades migratòries que ha rebut Catalunya des de mitjans del segle XX, la manca d’un poder polític català que permetés governar-les efectivament des d’aquí i, també cal dir-ho, la distribució classista i discriminatòria habitacionalment de les persones immigrades, ha creat autèntiques bombolles poblacionals que han dificultat la normal inserció a la societat catalana dels nouvinguts. És un dels dèficits que cal combatre des de ja i que segur que també seria prioritari en un possible Estat independent. Cal combatre fermament qualsevol forma d’etnicisme, xenofòbia i racisme que alguns sectors, molt minoritaris, del catalanisme intenta fer passar com a solucions simplistes a un problema real però molt complex. El catalanisme majoritari ha de lluitar des de l’acceptació que som una societat diferent a la de fa cent anys i que allò que compta és únicament la voluntat personal de voler esdevenir català o no. Tot entenent també que el catalanisme també s’ha d’adaptar a la nova realitat. Hem de construir una societat justa i solidària entre tots, entre aquells que fa generacions que som aquí i aquells que acaben d’arribar o arribaran, i tots hi tenim aportacions valuoses a fer en la construcció del nou Estat. Es bo constatar que, malgrat tòpics estesos per l’unionisme, l’independentisme dóna poca importància al fet d’haver nascut aquí o no, menys fins i tot que la que li donen els espanyolistes:

Les dades sobre el nivell socioeconòmic ens diuen que l’independentisme compta amb els sectors de població de rendes mitjanes i mitjanes altes, mentre l’unionisme es concentra en rendes baixes i també altes, però del gràfic no hom pot deduir que aquest factor, la renda, sigui un factor diferencial tan important com la llengua i el lloc de naixement, ans al contrari, està força equilibrat tot i que amb un lleuger desviament a favor de l’independentisme respecte a disposar de major renda. Dit això, està clar que una estratègia que ha de seguir l’independentisme és la de fer veure precisament al sector amb rendes més baixes que un possible Estat català seria beneficiós per a ells donades les millors possibilitats de fer unes polítiques socials més justes i solidàries. I això no és un simple desideratum, es pot il·lustrar perfectament amb fets: Quan es parla de com la independència pot ajudar a la majoria de persones que vivim a Catalunya no cal referir-se només al dèficit fiscal o la manca d’inversions de l’Estat, que són molt importants també, sinó que podem veure com el Parlament aprova Lleis com la de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica (aprovada el 2015 per unanimitat). La llei impedia fer cap desnonament sense oferir un lloguer social, es podia sancionar els grans tenidors d’habitatge i s’establia la necessitat de garantir els subministraments bàsics i evitar talls de subministrament, entre d’altres coses. Va quedar suspesa el 2016 pel recurs del Gobierno al Tribunal Constitucional. La Llei Llei de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial (2017), també suspesa pel TC. a innovadora i necessària Llei del canvi climàtic (2017), Suspesa també pel TC. La Llei de mesures fiscals, administratives i financeres del sector públic que impedia el fracking i crear grans superfícies comercials fora de les ciutats. Suspesa també pel TC. La Llei d’igualtat entre homes i dones (2015). Suspesa també pel TC. Tots els intents de crear impostos propis: l’euro per recepta, l’impost sobre els dipòsits bancaris, a les centrals nuclears, a les operadores d’Internet, als pisos buits, han acabat també suspeses pel TC; en el cas de l’impost a la Banca es va anul·lar l’impost català perquè el Gobierno n’havia creat un de semblant, quan ja estava aprovat el català, amb tipus 0 i el TC els va considerar incompatibles i prevalia l’estatal. En podríem posar mes exemples, però veurem en què queda la vigent Llei per regular els preus dels lloguers a Catalunya una vegada l’Estat aprovi la seva, sembla que força més limitada. Fa poc hem conegut que el TC ha revocat la rebaixa fiscal a les rendes més baixes que s’havia aprovat l’any passat al Parlament. Plantejar una disjuntiva entre polítiques socials i independència es una trampa grollera. Cal la independència per poder fer polítiques socials: tant per disposar dels fons necessaris, com per no estar sotmesos a l’arbitrarietat espanyola, que anul·la tota mesura social de fons. La llista podria ser molt més llarga, però d’aquesta curta relació se’n poden treure dos conclusions: 

1- Quan alguns partits s’omplen la boca dient els independentistes no governen a favor dels ciutadans i que només pensen en la independència, caldria dir-los que si alguna vegada fem lleis a favor de la majoria dels ciutadans, llavors ja se n’encarrega el Gobierno i el TC de tirar-les a terra. 2- Sense entrar en partidismes, es pot dir clarament que les majories possibles al Parlament de Catalunya permetrien fer lleis i normes molt mes avançades socialment que al Congreso i que beneficiarien al conjunt dels ciutadans catalans, independentistes o no. Es per aquí on s’ha d’eixamplar la base, convencent com amb competències plenes podríem fer un Estat mes just i igualitari.  I incidint també en el sindicalisme de classe per tal de tenir sindicats plenament catalans i  coneixedors de la realitat pròpia de Catalunya.

El darrer gràfic que hem posat al principi ens diu clarament que l’independentisme, tot i la seva transversalitat política, està situat més a l’esquerra que l’unionisme. D’això cal treure’n almenys dues idees: 

1.- L’alliberament nacional va lligat en gran part a la construcció d’una societat més justa, igualitària i solidària i, per tant, va lligada íntimament a la millora social del conjunt de la població. 2.- Sense menystenir la molt minoritària extremadreta catalana, allò què ens hauria de preocupar molt és el lligam de l’unionisme català amb aquestes posicions i el feixisme nostàlgic franquista. El nacionalisme espanyol continua tenint, agradi o no, components autoritaris i unitaristes que beuen directament del passat dictatorial, i això afecta en gran part a tot l’espectre polític espanyol, de dretes o d’esquerres. Només cal veure on es concentra el sentiment republicà a l’Estat:

És obvi que a Catalunya també hi juguen els factors de classe, ideològic i la clàssica divisió dreta/esquerra i que és normal que hi hagi projectes polítics diferents i, per tant és lògic que hi hagi divisions dintre d’un moviment tant ampli com l’independentisme, però aquestes divisions haurien de posar-se al servei de l’objectiu comú, la independència, tot assumint que l’objectiu principal és obtenir la independència. Sense independència no es pot construir cap projecte polític real diferent perquè qui imposa en darrera instància els límits és sempre l’Estat espanyol. Quin projecte polític tindrà l’Estat català és una decisió que haurem de prendre quan tinguem Estat, no abans com alguns ens pretenen fer creure. 

La societat catalana en el seu conjunt, i especialment la part independentista, se situa a l’esquerra, i comparativament molt més a l’esquerra que la societat espanyola, la qual cosa, sense fer política-ficció, permet construir consensos bàsics molt més progressistes, socials, que allò que permet o permetrà previsiblement l’Estat espanyol. I això és bàsic per fer entendre a les capes socials més desafavorides de la nostra societat que en la independència hi tenen més a guanyar que no pas a perdre.


En definitiva, i deixant-nos d’eufemismes, el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, és un conflicte nacional entre dos projectes diferents i contradictoris que responen a models socials, econòmics i polítics incompatibles entre ells. Ni el projecte nacional espanyol, centralista i unitarista, pot permetre el desenvolupament del projecte nacional català, ni aquest últim té cap possibilitat de cabuda, ni de canviar, el projecte majoritari a Espanya. En una situació democràtica aquesta contradicció s’hauria de resoldre normalment donant la veu als ciutadans per tal que triïn lliurement quin és el projecte que volen. El problema de fons és que Espanya té greus dèficits democràtics, producte del no trencament real amb la dictadura franquista, i que el seu projecte nacional accepta plenament la imposició i l’exercici de la força per tal de continuar endavant. Hem de ser conscients d’això i situar la lluita independentista en el marc de la lluita democràtica per tal que es respecti el dret dels ciutadans i pobles a poder triar el seu futur, aprofitant que l’Estat espanyol depèn completament de la seva pertinença a la Unió Europea per sobreviure. En aquest sentit la vessant internacional de la lluita independentista és fonamental, com ho hauria de ser la lluita interna per deslegitimar un Estat que no accepta els fonaments democràtics més elementals. No es pot justificar democràticament que en ple segle XXI s’imposi a un poble formar part d’un Estat del qual la majoria no en vol formar part. Aquesta deslegitimació interna passa indefectiblement per intentar debilitar l’Estat espanyol tant com sigui possible, cosa pràcticament impossible de fer des de les institucions autonòmiques que, tal i com va quedar molt clar des de l’aplicació de l’article 155 de la Constitución, són institucions de l’Estat, no institucions amb sobirania pròpia.

Si voleu, en discutim!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 19 de novembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -