Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Escriure amb ràbia i emprenyat no es bo, però a vegades es...

Escriure amb ràbia i emprenyat no es bo, però a vegades es necessari! per Francesc Pomés i Martorell.

Pàtria completa, amb les illes i l’horta,

i un nord més al nord i més rica i unida:

per molt que volguessin, mentida a mentida,

negar-te, desfer-te, donar-te per morta,

series encara una feina per fer,

un alt objectiu de treball i coratge,

un crit, un estímul, un poble, un paisatge,

la feina i la festa de cada carrer.

Del poema Series encara una feina per fer, de David Jou

Ja havia intentat avisar en un article anterior: De l’infantilisme en política, sobre els riscos que correm quan ens deixem imposar un marc determinat per part dels partits i institucions, però em sembla que cal aprofundir-hi.

Els ciutadans/nes que hem constituït el gruix del moviment independentista assistim entre la incredulitat i la mes profunda decepció als últims moviments polítics d’aquells que hem votat per representar-nos o de les associacions que havien ajudat a estructura el moviment.

La realitat es que l’efervescència de l’independentisme, que anava covant-se des d’anys abans, va ser en primer lloc la resposta irada a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut aprovat el 2006. Aquesta sentència va deixar ben clar que Catalunya no tenia cap possibilitat de rebre de l’Estat espanyol un tracte igualitari i respectuós. Havíem seguit, després dels anys del peix al cove del pujolisme (també del cove propi, com hem conegut després), tots els requisits que marcava la sagrada Constitución i havíem aprovat en referèndum l’Estatut «cepillado» que ens va retornar de Madrid. I en un cop d’estat constitucional, atès que l’Estatut havia estat aprovat a las Cortes Españolas i refrendat pel poble català, uns quants senyors/es van decidir saltar-se la seva pròpia Constitución i carregar-se diversos articles de l’Estatut, i per a major befa se’n van carregar fins i tot alguns que van considerar ajustats a dret d’altres Estatuts d’autonomia.

Al meu entendre, això es important: qui va trencar en primer lloc amb la Constitución «que nos hemos dado entre todos» va ser el Tribunal Constitucional. Per tant, des de llavors l’apel·lació al respecte a la legalitat vigent que han vingut fent institucions i partits espanyols no te cap validesa. Son ells qui se la van saltar i se la continuen saltant fent veure que es vigent un Estatut que, com diu la Constitución, ha de ser refrendat pel poble català, cosa que no s’ha fet, ni es te previsió de fer, segurament perquè ja en saben el resultat.

El clatellot va ser tan gran que des de llavors va ser una part important dels catalans la que va veure clarament que l’única forma de sobreviure com a poble i poder construir un futur millor passava per la independència d’España.

En aquells mateixos anys la greu crisi econòmica que va començar el 2008 va situar els temes socials en el primer pla, i mes amb l’actuació de Mas el privatitzador i els seus acòlits que va fer una política neoliberal contrària als interessos de la majoria de la població. Allà va començar l’enterrament de la vella convergència i del seu pretès oasi català.

Un encert del moviment independentista va ser lligar el futur del país a la reivindicació també d’unes quotes mes altes de benestar i justícia social per a la majoria de la població. El catalanisme es convertia així en la manera de proposar la construcció d’un país nou, lliure de les moltes xacres del postfranquisme espanyol en el qual, cal dir-ho, van fer fortuna i s’hi trobaven molt be certs elements de la burgesia i les elits catalanes.

Cal tenir clar que el moviment ciutadà , liderat sobretot per associacions ciutadanes com l’ANC i Òmnium, va ser qui va impulsar als partits a pujar-se al carro per no quedar fora de joc, però sempre han anat a remolc i intentant convertir el clar desig d’independència de la població en una carta per negociar amb l’Estat i mantenir el seus estatus i privilegis. Recordi’s que el President Mas va arribar a demanar el concert econòmic com una manera de resoldre el problema polític i que els partits mes representatius han continuat fent, mes o menys explícitament, un paper d’estabilització de l’Estat espanyol al Congreso de los Diputados. Agradi o no, i en aquesta mateixa línia, tant el 9N com l’1O van ser plantejats pels partits dominants com a maneres de forçar a l’Estat a negociar, no pas la independència o el dret d’autodeterminació, sinó un nou encaix a España. Sortosament per als qui som independentistes, a l’altra banda no hi van trobar cap interlocutor prou intel·ligent com per agafar-se a l’oferta o es van creure prou forts com per no escoltar-la. No ens enganyem, al final l’1 d’Octubre va tirar endavant per l’autoorganització i la força de la gent corrent, no per l’acció d’un Govern que havia promès preparar les estructures del nou Estat i que després hem descobert que no havia preparat res efectiu.  L’enganyifa era tant gran que es van veure obligats a fer el teatret d’una proclamació d’independència que van suspendre als pocs segons i alguns van optar per confiar en la magnanimitat de l’Estat i lliurar-se a la seva justícia, amb el resultat que tots coneixem, i d’altres van exiliar-se per continuar la lluita lluny de les urpes de l’Estat.

En tot aquest procés, les organitzacions que havien vertebrat les mobilitzacions ciutadanes mes importants a Europa des de la II Guerra Mundial, l’ANC i Òmnium, van ser un escenari de la lluita partidista, fins a sotmetre-les al guiatge dels partits, mes o menys profund. Els partits, està en la seva natura i forma d’organització, volen exercir l’exclusivitat de la representació ciutadana, malauradament no sempre per defensar els interessos d’aquests, sinó per conservar els seus llocs i privilegis. No volien de cap manera una societat lliure i autoorganitzada.

Quan es va dictar la sentència del Tribunal Supremo vam viure les últimes espurnes de la lluita i organització popular i llavors vàrem descobrir, que no s’amaga la realitat, que els partits independentistes que governaven la Generalitat no dubtaven ni un moment en enviar-nos als mossos com a cos repressiu, amb abundants extralimitacions contra els drets que han estat arxivades, perseguint als activistes, posant-hi fins i tot una acusació de l’advocacia de la Generalitat, amb maniobres distractives com el Tsunami Democràtic, que algun dia sabrem qui eren i perquè van fer d’apagafocs enlloc de recolzar la revolta.

Des d’aquell moment els partits ens han volgut fer entrar en un marc mental en el qual l’objectiu principal era l’alliberament dels seus, deixant abandonats a la seva sort als mes de 3.000 represaliats que no formen part de les elits polítiques, dissimulant-ho amb la recollida de signatures per a una petició d’amnistia que saben fermament, i així se’ls hi ha dit del dret i de l’inrevés des de l’Estat, que no aconseguiran ni que es discuteixi al Congreso. Es tracta de mantenir-nos entretinguts i enganyats mentre ells tornen a adjudicar-se el paper únic i principal en les negociacions amb l’Estat.

Per molt que emprenyi, la política dels partits majoritaris de l’independentisme fa temps que allò que vol es desmobilitzar a la gent i vendre’ns preteses taules de diàleg -on una de les parts ja diu que no parlarà mai ni de l’amnistia, ni de l’autodeterminació-, un govern autonomista, per fer front a la crisi actual, quan saben perfectament que amb les competències i les finances actuals de la Generalitat només poden posar pedaços i no pas fer res d’efectiu, només cal que penseu que ha passat amb la Llei catalana de regulació de lloguers.

En aquests moments per a alguns, i no només d’ERC, els exiliats s’han convertit en un destorb perquè posen de manifest la continuació d’una persecució política en la qual l’Estat empra totes les eines, legals o no legals, que te a l’abast, la qual cosa espatlla la imatge de normalització que alguns volen vendre amb el paquet dels indults. Els ciutadans normals i corrents que pateixen la repressió ja fa temps que han estat amortitzats pels normalitzadors, encara que de tant en tant facin una manifestació buida al respecte, sense assumir la pròpia responsabilitat de la Generalitat en algunes d’aquestes persecucions. 

Allò que es mes trist es que ens prenguin per imbècils i continuïn fent discursos totalment allunyats de la seva pràctica real. El cert es que cada vegada mes persones ens adonem que ni podem comptar amb la Generalitat, actualment una institució de la monarquia espanyola, ni amb determinats representants i partits que, ho reconeguin o no, han decidit sotmetre’s a España i treure’n d’això les escorrialles que puguin, en primer lloc per a ells mateixos, clar. Ens toca reconèixer que la Generalitat i les seves institucions mai han estat al servei de la majoria de la població, ni abans ni després de l’1O.

Per sort o per desgràcia, depèn des d’on s’ho miri un, la jugada els sortirà malament perquè com demostra dia sí i dia també l’Estat espanyol, aquest no afluixarà en la repressió i no està disposat de cap manera a reconèixer l’existència del poble català i a reconèixer-li els seus drets com a tal. Pot ser alguns continuen pensant en allò de que, qui dia passa, any empeny!, sobretot si un s’ho pot mirar des d’un lloc de privilegi.

En conjunt, i falten molts matisos que m’agradaria que els lectors/es hi afegiu, estem aquí. I només des d’admetre això podem tornar a fer-nos forts reconstruint la unitat de les persones corrents, associant-nos i tenint cura de tots nosaltres, i tornar a organitzar-nos per independitzar-nos d’un Estat que no ens vol si no es renunciant a la nostra pròpia personalitat i manera de ser. Hem de tornar a ser prou forts i a manifestar la nostra força públicament, persistir en la lluita diària i des de les nostres decisions conscients del dia a dia, a qui comprem, quins serveis utilitzem, com fem del català la nostra llengua d’us habitual arreu, etc. Els partits i associacions ja es tornaran a pujar al carro si es veuen desbordats, entre tant que facin el seu paper mesell, però no en el nostre nom.

La veritat es que hem viscut la proximitat de la llibertat i això ens fa mes difícil acceptar que ara hi estem mes lluny que el 2017, però portem mes de tres segles sense defallir i no ho podem fer ara.

Aquesta es una reflexió personal i per tant assumeixo que discutible. Això espero d’aquells que em feu el favor de llegir-me. Discutim i busquem allò en què coincidim i sobretot recuperem la unitat d’acció. No ens tornem a refiar mes que de nosaltres mateixos i d’aquelles persones que siguin capaces de liderar des de la igualtat, la provisionalitat, la crítica lliure i la rendició de comptes. No necessitem ni volem líders messiànics.

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona  19 de juny de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

Article anteriorMEA CULPA.
Article següentALERTA RATERA!
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -