Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol És necessària una nova Transició? de Germán Gorraiz López.

És necessària una nova Transició? de Germán Gorraiz López.

El relat oficial diu que entre la mort de Franco el 1975 i el fallit cop d’Estat de Tejero (23 de febrer de 1981), Espanya seria una Arcàdia idíl·lica (de cognom Transició), en la qual els líders de l’oposició al règim de Franco i els reformistes de l’interior van pactar una agenda per preparar a l’Estat espanyol per a la seva anhelada entrada a Europa així com garantir la democràcia i el progrés generalitzat, tot això sota la supervisió del rei Joan Carles i com a valedor de la balbucient democràcia. No obstant això, 4 dècades després, la crisi econòmica, la desafecció política de la societat espanyola motivada pels sagnants casos de corrupció de l’elit politicoeconòmica i el creixent descrèdit de la institució Monàrquica han fet revisar tals esquemes, inclosa la tesi de la suposada reconciliació nacional propagada per la “mass media” de l’època de la Transició, encara pendent de la seva liquidació legal. Així, el grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades ha conclòs en el seu informe preliminar que “l’Estat espanyol hauria d’assumir la tasca d’aclarir les més de 114.000 desaparicions forçades que es van produir a Espanya durant la guerra civil i la dictadura franquista” i ha lamentat que no hi hagi “cap investigació judicial efectiva en curs ni cap persona condemnada”, el que atribueixen a “una combinació de diversos factors, com la interpretació de la Llei d’Amnistia de 1977” (coneguda com a Llei de la Reconciliació a la terminologia tradicionista).

La deriva totalitària de l’Estat Espanyol arrenca amb la implementació de la doctrina de l’alternança en el poder del bipartidisme PP-PSOE com a defensa i garant de l’esmentat establishment dominant, fruit de l’acord tàcit entre els partits polítics després del simulacre de cop de mà de Tejero (23-F de 1981) i va aconseguir la seva majoria d’edat amb l’arribada al poder del PSOE i el nomenament com a president de Govern de Felipe González (1982), amb qui vam assistir a la liquidació de la idíl·lica Transició i a l’inici de la deriva totalitària del sistema mitjançant la implementació de l’anomenat “terrorisme d’Estat” o “guerra bruta” contra ETA i el seu entorn, de què serien paradigma els Grups Armats d’Alliberament (GAL). Una fita fonamental en l’espiral involucionista del règim del 78 seria la implantació pel Govern socialista de Felipe González de la Llei Antiterrorista de 1985, definida per José Manuel Bandrés en el seu article “La Llei antiterrorista: un estat d’excepció encobert”, publicat el diari “el País”, com “l’aplicació de facto de l’estat d’excepció encobert”. Aquesta Llei Antiterrorista (encara vigent malgrat l’absència d’activitat per part d’ETA), seria un anacronisme propi de la dictadura franquista, uns llimbs jurídic que hauria convertit els soterranis de casernes i comissaries en escenaris distòpics de naturalesa real (no ficticia) i en Guantánamos virtuals refractaris al control de jutges, fiscals i advocats.

La deriva regressiva tindria la seva continuació amb la Llei Orgànica 7/2000 de Govern Aznar que va incloure com a novetat l’aparició de l’anomenat “delicte d’exaltació del terrorisme” i va prosseguir la seva escalada amb la signatura per Aznar i Zapatero de l’anomenat “Pacte per la Justícia i les Llibertats “de 2003 que instaurava de facto” la cadena perpètua estratosfèrica “en elevar la pena màxima de presó fins a quaranta anys, superant la” crueltat del règim de Franco “que contemplava els 30 anys de presó com a pena màxima. En el paroxisme de la involució, hem assistit a la recent modificació del Codi Penal per constrènyer fins a la seva nimietat els drets d’expressió (Llei Mordassa) de la signatura entre Rajoy i Sánchez de l’anomenat “pacte antijihadista” que sota la fal·làcia de combatre el terrorisme jihadista “converteix en delictes terroristes infraccions menors o conductes lícites i suposa un atac a la línia de flotació de sistema constitucional” en paraules de Manuel Cancio Meliá.

Així mateix, la llibertat d’expressió a Espanya agonitza davant la nova ofensiva repressora de l’Audiència Nacional que constrenyerà fins al paroxisme la llibertat d’expressió mitjançant la imposició sistemàtica de multes estratosfèriques i el penúltim episodi seria la propera entrada a la presó del raper Pablo Hasél per presumptes “delictes d’enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona”. Aquesta croada involucionista tindria a l’Audiència nacional i al Tribunal Suprem com braços executors del tardofranquisme judicial, tribunals que estarien controlats per l’anomenat “clan dels polítics” en paraules de l’expresident de sala de TS, Ramón Trillo i l’objectiu confés seria la implementació de l’anomenada Doctrina Aznar que tindria objectiu últim “criminalitzar grups i entitats díscols i refractaris al missatge de l’establishment dominant de l’Estat espanyol”.

https://fpabloiglesias.es/wp-content/uploads/2020/01/Filosofia-tecnologia-y-medios-de-comunicacion.jpg

L’esmentada deriva involucionista del Tardofranquisme judicial de l’Estat espanyol estarà emparat per l'”espiral del silenci” dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unitat Editorial, TVE i Mediaset Espanya), teoria formulada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann en el seu llibre “l’espiral del silenci. Opinió pública: la nostra pell social “(1977). Aquesta teoria simbolitzaria “la fórmula de la superposició cognitiva que instaura la censura a través d’una deliberada i xafogosa acumulació de missatges d’un sol signe”, de manera que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva. A això contribueix l’encefalograma pla de la consciència crítica de la societat actual afavorida per una pràctica periodística perillosament mediatitzada per l’absència de l’exegesi o objectivitat en els articles d’opinió i la liquidació del codi deontològic periodístic que tindria la seva plasmació en la implementació de l’autocensura i en la submissió a la línia editorial del seu mitjà de comunicació amb el que sembla evident la necessitat d’una nova Transició per aconseguir l’anhelada normalitat democràtica.

GERMÁN Gorraiz LÓPEZ-Analista

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -