Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons? Verònica Perucho Aguilar

#EmRespons? Verònica Perucho Aguilar

Sóc Verònica Ethel Perucho Aguilar, i tinc 59 anys, El meu pseudònim per a escriure ficció, articles d’opinió i assajos és Victòria Aguilar.
El meu blog és Wulfilas i allà, en el meu article inaugural explico el perquè d’aquest nom.

Vaig néixer, vaig estudiar i vaig treballar a Buenos Aires, però el meu papà era valencià, emigrant en els anys 50…
La meva mare, era de la província de Missions, al NE de la República Argentina. En la meva llar familiar, es parlaven 3 llengües (valencià, guaraní i castellà) Però no ens les van ensenyar. Em vaig escolaritzar en castellà. La meva mare parlava en guaraní amb les seves germanes perquè els nens no ens assabentéssim dels temes d’adults.
I el meu pare es comunicava en valencià amb els seus compatriotes en les trobades de la Casa de València on es feien paelles els diumenges. Nosaltres ho escoltàvem i per tant la petjada del català, està en el meu cervell.

Tal vegada per això i per moltes històries que narro en la meva novel·la “L’Aire que respires”, llaura estic tan connectada amb Catalunya i estudiant com puc, el català.

Després d’aprovar l’ingrés amb 8, a la carrera de Psicologia en 1984, vaig fer 2 anys i el vaig abandonar perquè em vaig adonar que m’involucraria massa amb els pacients. Volia especialitzar-me en Psicologia Forense o d’adolescents.
Per a llavors, feia 4 anys que era secretària notarial i el meu cap volia que fes Dret per fer-mela seva adscrita com a notària. Li vaig respondre que no creia massa en la Justícia.
Tots em deien que seria una brillant advocada… Però a mi, m’agradava més la vida bohèmia.

Vaig abandonar Psicologia, i vaig intentar ingressar a l’Institut de Cinematografia per a especialitzar-me en directora de cinema. Em fascinava la idea. Però només hi havien 20 vacants I els exàmens d’admissió, eren un filtre. Vaig aprovar tot amb notes molt altes, però en el d’enquadrament gràfic vaig treure un 2 perquè mai vaig saber dibuixar el concret. Les meves pintures en el Batxillerat eren abstractes. Ni idea de perspectiva. Sembla que d’intel·ligència espacial, no tinc…

Finalment, en un altre estudi jurídic on me’n vaig anar a treballar, un client del meu cap, es va assabentar que jo m’havia inscrit en Magisteri, i llavors em va oferir una beca per a assistir al seu Institut després de la jornada laboral, que era de 19 h a 22.30 h.

Així va ser com vaig arribar a una vocació que mai vaig imaginar: la carrera del Professorat de Castellà, Literatura i Història, quatre anys amb assignatures anuals i més de 37 exàmens orals amb tres professors examinadors per cada taula d’examen.
Només els exàmens de Morfologia, Gramàtica, Composició Literària, Llatí, tenien part escrita i part oral. A més, escrivíem treballs monogràfics de més de cinquanta pàgines i encara en màquina d’escriure, sense Google ni RRSS.
Les biblioteques eren la meva segona llar en aquells anys ˋ90, ja que jo no podia comprar-me molts llibres.
Sempre vaig treballar i vaig estudiar. Així que els meus dies, de dilluns a divendres, eren de 14 h d’activitat a full. Em vaig graduar el 17 d’agost de 1995. Una data bastant assenyalada per a mi perquè a més és l’aniversari de la mort del “Llibertador dels Andes”, el General Sant Martí; un dels meus herois més volguts.

També havia nascut en un poble que es diu Sant Martí i el primer carrer on vaig anar a viure al País Basc, Donosti, es diu Sant Martí.

L’any 2000, vaig decidir reprendre la Universitat per a fer el doctorat de Lletres.
Vaig aprovar l’ingrés a la UBA amb una mitjana de 9, però a la fi del 2001, pocs dies abans de Nadal i amb una calor asfixiant, va esclatar una enèsima crisi en aquell país on vaig néixer: El Corralito.

Un altre tema familiar també es va precipitar i tots dos fets van provocar un exili forçat, compulsiu… dolorós (com sempre que es deixa la terra que has respirat, feta olor i caminat).
L’octubre de 2002, vaig portar al meu pare amb vuitanta anys acabats de complir, a la terra que l’havia parit. Sóc la menor de tres germans (la meva germana gran és dona, i el mitjà és home). Ells ja s’havien exiliat. La meva germana gran ho va fer els anys ˋ80, i el meu germà, un mes abans que succeís allò d’aquella crisi bancària. I la mare va morir quan jo tenia onze anys. Per tant vaig ser jo qui es va fer càrrec del pare, i vaig viatjar a Madrid i després a València on vaig ingressar al meu papà en una Residència per a majors dependents.
Vaig tornar al cap de pocs dies a Madrid per homologar el meu títol i sol·licitar el DNI espanyol (La nacionalitat la tènia donis des dels vint-i-set anys)
Després el 23 d’octubre de 2002, em vaig instal·lar en Donosti, Euskal Herria.
Per què? Perquè necessitava prendre distància de tot, en una petita ciutat on moure’m fàcilment i on pogués tenir un dels amors de la meva vida a prop: la Mar.

Un any després, em van contestar del Ministeri d’Educació dient que m’havien homologat el títol equivalent aquí, de Filologia Hispànica. Només em van demanar que fes tres exàmens en qualsevol universitat que jo volgués (Lingüística, Teoria Literària i una Literatura estrangera en el seu idioma – i vaig triar Anglesa-) Per descomptat, vaig triar la Universitat del País Basc que té el seu Campus d’aquesta branca, en la capital, Vitòria.
He de dir que em van tractar com a una col·lega i tinc un fort arrelament i estima per aquesta universitat.
Després vaig cursar al Campus de Donosti, un Postgrau de Títol Propi que es diu Educació i Immigració. Tots els estius cursava i curs encara, els famosos Cursos d’estiu en el Palau Miramar de Donosti/Sant Sebastià.
Vaig sumar més de 800 hores de càtedra en formació contínua i actualització de la meva professió i en 2008 em vaig decidir a cursar el CAP perquè volia estar al corrent del funcionament de les escoles i el sistema pedagògic.
Després vaig saber pel professor de Psicologia Evolutiva, que jo podria haver-lo homologat perquè ja tenia cursades assignatures pedagògiques amb pràctiques docents a Buenos Aires, però que s’havia tancat el termini, així que ho vaig fer complet.

Després, en la segona part d’aquest Màster d’Especialització i en l’apartat d’ensenyament de Llengua i Literatura, vaig haver de viatjar a Bilbao, a l’escola de Magisteri, perquè en la de Donosti, només es donava en basc. Allà vaig cursar l’última assignatura que em demanaven que era, Didàctica de la Llengua…
Vaig fer les pràctiques en un col·legi de Pamplona i, finalment, al cap de pocs mesos, em van donar el títol amb la sorpresa del fet que la nota va ser de, notable.

Estimo la docència i les lletres, i crec que es nota, però el meu somni sempre ha estat de ser escriptora, una idea que vaig tenir sempre clara, des dels quinze anys.

El treball i la conjuntura socioeconòmica, sempre van ser un obstacle parà fer el que més volia.
A Donosti, vaig fer de tot una mica, menys entrar a una aula a fer classes (el basc nivell C és requisit imprescindible per donar classes i per mi era molt difícil i costós.
Allà vaig perdre un altre dels meus amors per sempre, l’aula.

Vaig cuidar nenes i bebès. Vaig netejar llars. Vaig fer enquestes…i vaig fer classes particulars de Llengua, Literatura, Història, Filosofia i Història de l’Art.

Després de divuit anys, ja em coneixen moltes famílies basques i estrangeres. En total, fa vint-i-cinc anys que exerceixo la docència. Dues generacions d’aquí i d’allà, han aprovat i s’han nodrit de les meves classes.
També ensenyo espanyol a estrangers en forma voluntària perquè són emigrants. I també sóc activista des que vaig començar a caminar. (riures)

La vena sindicalista del meu pare va exercir en mi, una forta influència. Ell era un pagès amb molta saviesa (després ja ho va deixar per anar a treballar a la Fàbrica Metal·lúrgica) i em va ensenyar lliçons inoblidables i de satisfacció, d’honradesa i lluita.

Els Perucho soms una família molt nombrosa a València i sembla que tenim un segell amb una barreja d’energia molt potent. Som pagesos de tarongers, faves, etc. Però un dia vaig descobrir d’on venia la meva vocació per les lletres, l’art i la docència, I és que la branca familiar també era de professors, un pintor, un cosí que es va exiliar a París, i un cosí, periodista, a qui li van donar l’Ortega y Gasset fa uns anys…

En paral·lel, em dedico a la defensa dels DDHH en les seves múltiples variants (Salut, Habitatge, Treball digne, Refugiats, exiliats o emigrants i el Dret d’Autodeterminació dels pobles)
Vaig ser presidenta de taula en un Plebiscit Ciutadà que es va organitzar en l’àmbit estatal en 2012. Ho celebrem durant una setmana sencera en el Bulevard de Donosti.
Després d’aquest Plebiscit no vinculant, que va ser una espècie de prova pilot per a connectar-nos tots els activistes de la Península i les illes, es van organitzar les Marxes de la Dignitat i donis d’Astúries on em van demanar si podia dinamitzar-les, en EH. Un cop rumiat , vaig creure que seria una experiència potent i inoblidable, i ho vaig acceptar. Un cop oberta una pàgina a Facebook i li vaig posar el nom d’Euskal Herria Zutik (En peus), i a poc a poc ens van anar contactant des de Bilbao, Vitòria, pobles de Biscaia i Donostia. Un que era de Bilbao, i que va començar a la marxa des de Madrid, em va regalar una Ikurriña que encara conservo. També van començar a trucar-me d’alguns mitjans independents. I Els sindicats que es van sumar a la proposta de Cañamero, eren CNT, CGT (i un que llaura, i que no recordo el seu nom).
Serà perquè va voler eclipsar-me i desitjava tot el protagonisme en les Assemblees del 22M Dignitat.

Des de el 2017 estic 100% compromesa amb la causa catalana i amb el MHP Carles Puigdemont.
Sóc membre actiu del Consell per la República i vaig inscriure a més de 300 persones en una taula que es va muntar en el Bulevard de, juntament amb ANC Euskal Herria. (hivern del 2019)
Participe en la fase programàtica aportant idees o opinions.
Vaig assistir a l’Assemblea Fundacional telemàtica.
Al febrer, en les eleccions del 14, em vaig oferir a ser apoderada de Junts perquè necessitaven gent, així que vaig anar a Barcelona per ajudar una mica.
Ara ja em sento catalana i basca per un igual, però el meu desig i objectiu és viure a la Catalunya lliure ben aviat. I és molt probable que l’últim tram de la meva vida, la realitzi al Nord de Cat.

També col·laboro amb la Plataforma Gure Esku dago (És a les nostres mans) pel dret a decidir dels pobles.
Vaig formar part de la taula de consultes a Donosti on la gent va votar… fins de 2018.
També vaig estar en l’acte de promoció de la consulta, que es va fer al Kursaal de Donosti i on va assistir com a convidat i per donar-nos, el MHP Torra.
Ells van fer consultes per tota Euskal Herria i el dissabte passat va haver-hi una cadena humana a Sant Sebastià… per a promoure la recollida de signatures parà el pròxim Referèndum. Aquest s’havia de celebrar en el 2020, però per l’any de la quarantena, es va haver d’ajornar…

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estás d’acord comencem…

1)Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per el futur del món.

a) Present: és un concepte molt important per al futur del món. Perquè si no fem res -ara i avui- per construir una altra societat, no hi haurà futur.

b) Lleialtat i Honestedat: o millor dit, majoria de gent honesta, lleial. Ingredient essencial per el futur del món.

c)Llibertat de moviment, de pensament, de fronteres. Sense ideologies ni religions que condicionin els nostres caps. Sense estats buròcrates. Gestió local i en comunitat; digital si no és nociu per a la salut. Sense mòbils. Comunicació espontània presencial. Telepatia. Espiritualitat. Contacte afectiu autèntic, sense egos ni narcisismes. Sense competitivitat. Modelo econòmic cooperatiu. Banca ètica. Molts trets i gestos de LLIBERTAT per un món diferent.

2)Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diríes que aporta a la teva comunitat?

Estic a punt de complir el que jo anomeno l’Edat d’Or. 60 anys i 25 de docent. Em beneficia i és d’or perquè encara sóc jove -em sento jove- amb voluntat i il·lusions. Amb un toc extra de tenir molta experiència humanística internacional per la meva professió. I em beneficia no guanyar gaires diners, perquè això reflecteix els meus principis indomables i ancestrals.

Aporto a la meva comunitat una ajuda cultural, educativa transmeten valors de solidaritat, respecte mutu, lluita infinita, resiliència, persistència, treball a consciència, plaer pel saber, i per créixer sempre. Perquè tots som ignorants en uns quants temes. Saviesa no és el mateix que coneixement. I tot i que certes coses les vull ja, aporto la paciència inacabable de ser professora. (Almenys quan estic exercint)

Es una vocació de l´anima, quan se l’estima de veritat.

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor.

En cap dels tres. L’amor no es material perqué no existeixen interessos creats quan ESTIMES. Un altre qüestió és que a vegadas es materialitzi o es pugui fer efectiu amb contacte físic que pot anar des de una abraçada, fins i tot a una trobada romántica de pack complert. Però ja he entès a aquesta edat que l’amor no té sexe ni discriminació alguna. Per això es inmaterial. L´amistat es AMOR veritable també, i es atemporal i sense espai. Per tant no el pots posar en el pla material.

El psíquic és un altre aspecte on l’AMOR no tinc molt a fer. En tot cas, l’enamorament pot estar en aquest pla. Perquè quan estimes, no hi ha dubtes. Es té tan clar que és pura consciència. No deambula per l’inconscient.
I l’últim pla, suposo que al·ludeix a la conducta. A vegades afecta emocionalment si l’amor està lluny o absent per sempre. I pot influir psicològicament, clar. Però en tot cas no és l’AMOR el que està complicant la vida, sinó l’objecte d’aquest amor. Perquè insisteixo en el fet que l’AMOR de veritat, no mor ni se’n va mai del teu interior.

En definitiva, poso l’amor en el pla espiritual, en l’infinit, en qualsevol estel, en el cel i en la Natura. L’amor és vibració i el moviment constant. És llibertat d’anar i venir, de no estar lligada a res. Perquè no és desig ni possessió. És sagrat i va amb tu allà on estiguis. AMOR ets tu mateixa o tu mateix. I quan es comparteix quasi tot amb un igual a tu, ja és la gloria perfecta. Que més es pot demanar?

4)Tu que estàs entre el passat i el futur, que els hi diries als teus avantpassats i els teus descendents?

Als meus avantpassats els dono les gràcies incommensurables pel que van lluitar i em van ensenyar.
I els demanaria perdó per ser part i testimoni d’aquest món on el sistema va destruir i continua destruint aquells anys de treballs durs, guerres (el meu avi patern va lluitar pel bàndol republicà) i lluites que van córrer per anar darrere d’un somni: una vida justa i en llibertat per a tota la humanitat.

Als descendents (no tinc fills, només nebots) però els meus estudiants són les meves filles i fills; i la joventut és la meva descendència espiritual.
A tots els dic que pensin, que deixin un moment les pantalles i el món virtual i mirin amb els seus ulls, el món real, i el que està ocorrent en aquest planeta.
No els culpo perquè és el que van heretar i com s’han criat. Però que sàpiguen que la Joventut sense esperit de rebel·lia, són servitud precoç (una vella frase que vaig llegir amb 20 anys en un calendari).
Que intentin col·laborar de veritat per al gran canvi que inevitablement ha de fer-se per a recuperar el que és sa i la bondat d’esperit.
La solidaritat, l’art, la recerca sense ànim de lucre, l’intercanvi multicultural. En fi, que mai es donin per vençuts perquè mentre estiguin vius, podran plantar, sembrar i collir.
Els desitjo una molt bona collita i un futur millor que aquest present. Però han d’indignar-se i comprometre’s per a aconseguir-ho. Que siguin lliures. Que estimin i siguin bons amics.

5) Entre tu i jo, ets feliç?

No. No ho sóc.
Txékhov va escriure en la seva obra Tres Germanes, que la felicitat no existeix, només existeix el desig de trobar-la. Sembla pessimista, però penso que hi ha una diferència entre ser feliç materialment -que és el que la Cultura mercantilista va reproduir- i viure en plenitud de consciència i tranquil·litat espiritual. També crec que es va referir al fet que la felicitat és un estigueu, no una permanència. Perquè la vida i l’univers són dinàmics i es componen de dolor i alegria. Vaig tenir moments molt dolorosos en la meva vida, però també em van compensar grans i meravelloses amistats i companys de lluita com els qui vaig compartir la meva adolescència, joventut i aquesta adultesa que es rebel·la a ser-la. Mai els oblidaré i em van regalar hores i hores… Mesos i anys d’alegria i bondat. En certa manera em van suportar per la meva bogeria i atzarosa vida.
També agraeixo a l’amor assignat sempre perquè és el que autènticament ens manté vives i vius. Sense sentir amor, s’està mort en vida…
Tal vegada, si m’ho preguntes d’aquí a uns anys, podré dir que ara si sóc feliç. Però haurà de produir-se un canvi crucial en la meva vida i entorn per a no sentir culpa de ser feliç enmig d’aquest infern que ara com ara, estem vivint.
I haurà d’arribar un company, dels meus últims anys en aquest món…

I la pregunta opcional és:

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta ?

Sí, marxaré. Crec que per l’obvietat de la resposta, ningú s’atreveix a preguntar-me això.
Ningú dels quals m’adoren. I com no tinc enemics que jo sàpiga, pots preguntar-me el teu perquè sàpiguen que vaig fer i faig, tot el millor que és a les meves mans, cap i ànima, perquè els problemes s’encaminin bé.
Que si algun dia desaparec de manera natural o forçadament, mai deixaran d’estar en la meva memòria i en els meus records. I on sigui que anem, hi ha vida i energia també. I que d’una o d’una altra manera, estaré enviant-los pau i molt afecte.
Recordin que naixem i morim solos i que la vida és un instant. Visquin el present a full, perquè del demà no sabem res.
I que no plorin, que ballin i cantin en el meu nom.
Que en la meva pròxima vida seré cantant i que d’aquesta, els queda a tots els que vulguin llegir-me, les meves narratives, poemes i assajos…
També els queden les meves exigents correccions a tots aquells que van aprovar ESO, Batxillerat, ingrés a Uni, màsters i doctorats.
I crec que et vaig respondre molt més del qual em vas preguntar.
La meva resposta evidentment és No. No marxaré ara com ara. Segueixo aquí. I quan arribi aquest dia d’aquí a uns anys tampoc hauré marxat. Unes roses plantades en els meus tests, uns escrits i uns llibres, sempre seran aquí perquè em sentiu present.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -