Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons?- Pilar Calvo

#EmRespons?- Pilar Calvo

Per la majoria de la gent sóc la Pilar Calvo, periodista, vinculada tants i tants anys a la informació del Barça a TV3 i, abans, amb el Joaquim Maria Puyal i l’Antoni Bassas, a Catalunya Ràdio. La primera dona que va presentar el Gol a Gol, perquè el món del futbol que jo vaig conèixer estava a anys llum de la igualtat d’oportunitats i de la paritat. Sí, eren altres temps. Temps de reptes i de creixement.

També sóc la mare del Darwish. La persona que m’ha fet la més forta i, alhora, la més vulnerable de les dones. Junts hem viscut moments difícils, de pèrdua, ensurts com quan va tenir un accident en caure pel forat d’una de les escales de l’Estadi de Montjuïc als 10 anys, o com quan vàrem viure un terratrèmol a Costa Rica o com quan, ara fa pocs mesos, vàrem passar la Covid tancats a casa. Ell és la meva vida.

Sóc, també, la professional polièdrica que des de fa 13 anys treballa com a autònoma, en el món de la consultoria internacional i en altres projectes que cada dia m’obliguen a reciclar-me i a aprendre en sectors, sovint, molt diferents. La feina és una meravellosa manera de reinventar-se.

I sóc la ciutadana que s’ha implicat en la política de la meva ciutat, Barcelona, i del meu país, Catalunya, perquè creu en uns ideals que defensen el dret a l’autodeterminació i perquè, amb tota la meva experiència personal i professional, penso, humilment, que puc aportar. Com sempre dic, des de l’empatia, la millor energia per canviar el món.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-12-130135.jpg

Un últim detall: m’encanta l’esport i la naturalesa. De tant en tant necessito muntanya per respirar!

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estás d’acord comencem…

1)Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per el futur del món.

Empatia, comunicació bilateral, generositat.

L’empatia perquè traspassa aquest espai que establim entre el jo i l’altre, que és una divisió necessària per construir-nos com a persones però que necessitem trencar quan el que volem és entendre al proper o als que formen part de la societat en què vivim. Fer l’exercici de posar-se en el lloc de l’altre a vegades no és fàcil, perquè ens obliga a autoevaluar-nos, a imaginar-nos en situacions que poden fer trontollar els nostres valors, perquè criticar des de fora és molt fàcil. Però, si volem actuar amb justícia, l’empatia és necessària.

La comunicació bilateral, és a dir, d’anada i tornada, també és fonamental. Ja n’hi ha prou d’infoxicació, de sectarisme, d’imposició. No som lliures de dir tot el que pensem, cert. Dir el contrari seria una hipocresia. Però sí som lliures d’analitzar críticament el que ens intenten vendre des dels poders. I tenim dret a la rèplica i a ser escoltats. A que se’ns tingui en compte. Com a individus amb nom i cognom. Per cert, una de les formes més esteses de covardia és l’anonimat de Twitter. No em refereixo a qui necessita, per raons de seguretat, tenir un perfil fals per fer denúncia, sinó a qui s’amaga a l’ombra per sembrar l’odi.

I he escollit la generositat perquè no podríem suportar tot el pes del que, en general, hem rebut a la vida. L’amor dels nostres pares, dels amics de veritat, de la parella quan l’hem tingut, però també la feina, el poder guanyar-nos la vida, els viatges compartits… Ara que passem per la pandèmia hem après, més que mai, a posar tot això en valor. I hi ha una veritat cabalística que és irrefutable: per poder seguir rebent, hem de seguir donant. Del contrari, acabarem esclafats pel nostre propi egoisme.

2)Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diries que aporta a la teva comunitat?

L’experiència és el benefici de totes les etapes de les nostres vides, un aprenentatge acumulat que em serveix a mi, com a individu conscient, i a la societat, com a conjunt de voluntats, en la mesura en la que puguem transferir aquest aprenentatge. Amb els anys t’adones que no hi ha res més important que el temps, independentment de l’edat que tinguis. Si ets molt jove també hauries de ser conscient del seu valor, perquè el que vius mai no tornarà. Així que sempre, invariablement, s’ha de viure amb consciència i responsabilitat. Sovint som nosaltres mateixos els que ens robem temps, per exemple quan ens enfadem. O quan ens capfiquem a intentar canviar als altres només perquè la seva manera de ser no s’ajusta al que nosaltres voldríem. O quan regalem temps a les persones inapropiades, que no ens volen bé. Això ho anem entenent fent camí, a vegades de manera traumàtica. Per això quan parlem d’”edat avançada”, faig la lectura d’aquest “avançada” com un “avantatge”. L’edat ens fa savis i, fins a un cert punt, més lliures. Aprenem a rendir comptes “portes endins”, amb nosaltres mateixos, i no ens importa tant què opinen de nosaltres més enllà del nostre cercle més íntim.

Als meus 57 anys, havent començat a treballar als 19 en els mitjans de comunicació i havent passat per moltes experiències professionals i en molts sectors, més enllà del periodisme, em sento en un moment idoni per, per exemple, dedicar-me al servei públic. És una manera de posar el meu temps a disposició dels altres. Vull pensar que, domesticat l’ego, és molt més fàcil treballar pensant en què podem fer de bo per la societat.

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor?

Curiosament, on millor m’imagino l’amor, no és habitant cap d’aquests tres espais sinó en un món immaterial que no es deixa condicionar ni pel valor de les coses, ni per la química hormonal, ni pels esquemes mentals, en un nivell en el que no existeix la forma. Però està clar que els humans tenim tendència a mesurar, a establir límits, per poder estimar o per sentir-nos estimats. Fins que un dia ens envaeix una força que no sabem d’on ve i que ens fa conscients que, quan és de veritat, l’amor no té límits.

4)Tu que estàs entre el passat i el futur, què els hi diries als teus avantpassats i als teus descendents?

Als meus avantpassats, gràcies. Especialment als responsables directes que jo sigui aquí, en trànsit. 21 i 24 anys des que van marxar el meu pare i la meva mare i segueixo recordant les lliçons d’humilitat i de coratge que em van ensenyar. La meva mare era una lluitadora, la que empentava els nostres somnis malgrat a vegades no entendre’ls i el meu pare la personificació de la bonhomia. Sempre recordaré com els avis de la Plaça Rovira ploraven desconsolats en el seu enterrament i totes aquelles petites bones accions que anaven explicant d’ell i que els seus fills desconeixíem.

Als meus descendents els diria que no oblidin que l’única obligació que tenen és ser feliços. I que comparteixin aquesta idea. És un pecat guardar-se per l’ús exclusiu d’un un bon consell!

5) Entre tu i jo, ets feliç?

Sí. Perquè en general m’agrada el resultat obtingut de l’experiència de vida. Em miro al mirall interior i em reconec. Considero que no hi ha res que faci sentir més desgraciat que la desviació espiritual, allunyar-se de la missió que tots tenim. I també he après a perdonar-me els mals moments que, com tothom, em poden atrapar en un moment donat. Em refereixo als moments de crítica, als atacs de ràbia, d’ego, de supèrbia, d’empipament…Aquells moments que podries identificar fàcilment si respons “res” a la pregunta “què hi guanyo prenent-me les coses així”?

la pregunta opcional és:

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta ?

Tenim remei com a societat? No me l’han fet mai i m’agradaria respondre-la. Et diria que “tenim societat com a remei”. I amb això segur que esvaïm la por…

Article anteriorLa via Canadell/Casals
Article següentNo calia Major, NO CALIA.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -