Dimecres, juny 16, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons?- Mariel Soria.

#EmRespons?- Mariel Soria.

Elena María Soria Miranda, San Salvador de Jujuy (Jujuy, Argentina), 1946. Historietista i dissenyadora de vestuari teatral. Blog de Mariel

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estàs d’acord comencem…

1) Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per al futur del món.

Honestedat. Generositat. Respecte.

Honestedat per reconèixer els nostres errors, assumir-los, i treballar per evitar de repetir-los.

Generositat, per compartir tot el que de bo ens ofereix la vida, essent conscients que res no ens pertany, excepte els nostres afectes i la pròpia experiència.

Respecte per al futur. Per la terra, per l’univers. Més enllà d’aquest ínfim esclat de llum que és la nostra vida.

2) Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diries que aporta a la teva comunitat?

Tinc setanta-quatre anys i em considero absolutament afortunada de poder viure aquests moments, ara i aquí. Vaig néixer a Jujuy, al nord d’Argentina. Vaig viure a Buenos Aires, des dels cinc o sis anys fins als vint-i-nou, en què vaig decidir emigrar empesa per una barreja d’intuïció en l’aspecte polític -pocs mesos després hi va haver el cop d’Estat i la Junta Militar amb 30.000 desapareguts- i d’insatisfacció en l’aspecte professional. Jo, a Buenos Aires, era dibuixant animadora en pel·lícules de dibuixos. Havia après la part tècnica, però no podia evolucionar en la part artística per què em devia a l’estètica de l’estudi. Quan vaig decidir marxar no tenia un destí predeterminat; com a dibuixant, les meves opcions a Europa eren els grans centres editorials; París, Milà, Frankfurt… o Barcelona. Els companys de l’estudi de dibuixos animats on treballava, molts d’ells espanyols exiliats pel franquisme, em deien: “Si has de marxar, vés on sigui, però a Barcelona NO!” I començava la lletania de tòpics: “els catalans són…” Vaig arribar a Barcelona el vuit de març del 1975. I només posar un peu a terra (vaig fer el viatge en un transatlàntic) em vaig enamorar d’aquesta ciutat i de la seva gent!!! I vaig decidir que havia arribat a destí. El meu destí.


Vaig trobar gent meravellosa, els meus amics des de llavors i per sempre, la meva feina que m’enamora. I… el més important: El meu gran amor! Tot i que em considero una persona positiva, quan vaig conèixer el Manel no imaginava que la vida podia ser tan rica, tan plena i tan, tan bella. Sóc una dona immensament afortunada.
Barcelona, Catalunya, també m’ha ofert una altra cosa molt important: la consciència de la meva pròpia cultura. Els meus orígens estan molt arrelats a la terra on vaig néixer. Els meus avantpassats són més americans que europeus i tanmateix, mai no he pogut parlar cap llengua de la meva terra. Perquè d’ençà de l’arribada dels espanyols, les cultures primigènies, s’han negat, ocultat, anihilat. Avui, ara i aquí, em sento profundament compromesa amb aquest país i afortunada per poder participar d’aquestes lluites que ens portaran, estic segura, a l’anhelada República Catalana.

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor

L’amor, per mi, ho impregna tot. En el pla material, no puc fer res creatiu sense la pulsió de l’amor en qualsevol de les seves expressions, passions i sentiments derivats.
Crec que l’amor és en la nostra essència. Simplement ens hem d’escoltar. Sense fer trampes.

4) Tu que estàs entre el passat i el futur, que els hi diries als teus avantpassats i als teus descendents?

Als meus avantpassats, que m’hauria agradat conèixer més de la seva història. Als descendents; no tenim fills, però als nebots, als fills dels amics, al jovent en general, els hi dic: sigueu lliures i feliços, tenint present que per aconseguir cadascuna d’aquestes dues coses s’ha de treballar. Sempre. De fet, crec que la recerca de la llibertat i la felicitat, és el que dóna sentit a dir-nos vius.

5) Entre tu i jo, ets feliç?

Un amic filòleg, deia que un català mai no trivialitza quan parla de felicitat; doncs, em sento catalana i dic amb totes les lletres: sóc FELIÇ, FELIÇ, FELIÇ.

I la pregunta opcional és
6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta?

Ha, ha, ha… No m’imagino a ningú que pugui tenir por d’una resposta meva. Almenys, ningú que jo conegui.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setman

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -