Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons.- Margarita Barjau i de la Rosa.

#EmRespons.- Margarita Barjau i de la Rosa.

Sóc Margarita Barjau de la Rosa i vaig néixer a Mèxic capital el 13-03-1952. Filla de família exiliada a causa de la Guerra Civil, i que van arribar a Mèxic amb el vaixell Sinaia. El meu pare, és deia Heleni Barjau i Vallmitjana, va estudiar enginyeria a l’escola de Canet de Mar. També fou cantant d’òpera amb el nom de Carlo del Monte. Eren 4 germans. El meu avi patern es deia Felip Barjau i Riera i fou Diputat al Parlament Català i també al Parlament Espanyol. Entre moltes de les feines i càrrecs, fou el secretari de la redacció de l’Estatut de Núria. La meva mare, mexicana, va morir a l’edat de 28 anys i va deixar 5 nens molt petits. Jo era la del mig. La mare, era al·lèrgica a la penicil·lina i va ser la causa de la seva mort. El meu pare em va enviar a mi, a Catalunya, a Barcelona. Ell, volia tornar, però no va poder ser. A mí em va acollir la família de la cosina germana del meu avi de nom Enriqueta Riera i Aragall, casada amb en Manel Casas Vila. Tenien una filla casada, sense fills. Elena Casas i Vila el seu marit, Joan Castellà i Figueres, la família que em varen acollir i estimar amb tota la seva ànima. Com no estava batejada, no em varen voler ni a l’escola Nacional, ni a l’escola Municipal de Sant Andreu de Palomar. Les úniques que em varen voler matricular, foren les monges de l’escola de Jesús Maria. Jo, no havia vist mai monges, perquè a Mèxic en temps de la meva infància, estava prohibit anar pel carrer amb hàbits, ni monges, ni capellans, podien anar vestits amb hàbits pel carrer. Jo, em pensava que les esglésies eren sales de concerts, perquè sí que hi anàvem a esglésies, però a concerts. Mai havia vist o anat a missa. Les monges de Jesús Maria, em van acceptar amb la condició que, em batejarien al més aviat possible i que després hauria de fer la comunió. Per a mi tot això era com un nou llenguatge. No sabia qui era Jesús, ni que era pecat… les nenes de la meva classe, es feien farts de riure, segons les preguntes que jo li feia a la “madre” que ensenyava religió.

#AGNRecuerda el arribo del Sinaia

Amb aquestes nenes, encara ara, som amigues. Quan sortíem al pati, una “germana”, ja velleta, que no “madre”, sempre em deia: “Ay tu abuelo” I jo, quan tornava a casa i com encara no sabia parlar en català, preguntava a la meva tieta Elena: -¿porque hay una monja que siempre que salgo al recreo me dice levantando el bastón: “Ay tu abuelo”? Aquella monja creia que jo feia preguntes diguem-ne “políticament” compromeses, i la resposta que sempre em deia era: “Quan siguis gran, ja ho entendràs”. Així va ser fins als 18 anys. Em va batejar un cosí de l’Enriqueta Riera, en Jordi Jorba, que precisament ara, està de missioner, i ja és molt gran, al Desert d’Atacama, a Colòmbia. Ell, em va regalar uns evangelis per a infants de l’Abadia de Montserrat i em va dir: “Si te gusta este libro, te bautizo”. Em vaig llegir el llibre. Estava acostumada a llegir a l’escola Nacional de Mèxic, una escola pública, portada per mestres de l’exili, que ens havien ensenyat a estimar la lectura. Al cap d’uns dies, va venir en Jordi i em va preguntar si m’havia agradat el llibre i jo, li vaig contestar: “¡Me ha gustado mucho! El señor de nombre Jesús tiene mucho respeto a los niños y en el libro dice: “Dejad que los niños se acerquen a mí. Ay de aquel que hiciese daño a uno de éstos pequeños. Si lo hiciese, más le valdria atarle una cuerda al cuello y ésta a una rueda de molino y echarlo al mar”. En Jordi em va contestar emocionat: “¡Te bautizo!”.

Cal que digui que, quan va morir la meva mare, el meu pare, era a Itàlia contractat a l’òpera de Milà. De nosaltres, és va fer càrrec la seva germana, casada amb un mexicà maltratador. No hi havia dia, que no rebéssim una pallissa. Aquella va se una de les raons per les que, el meu pare, un cop retornat a Mèxic,  em va enviar aquí a Catalunya.

Quan jo vaig arribar a Barcelona, un dia, se’m va trencar un got i em vaig amagar sota una taula braser, com no estaven acostumats a conviure amb nens, em varen buscar durant tot un matí per tota la casa, fins que, a la meva tieta Elena, se li va ocórrer aixecar les faldilles de la taula braser i allà estava jo. Em va preguntar que perquè m’havia amagat i que m’havien cridat tot el matí pel meu nom i no deia res. Jo només li preguntava: “Me vas a pegar?” I ella em deia: “¿Pero porque te he de pegar? Jo li vaig dir que havia caigut un got a terra i ella, tot agafant-me del braç, em deia que no em pegaria, que sortís de sota la taula. Una vegada va aconseguir que jo sortís, em va abraçar i em va fer petons i jo, li vaig dir: “Hijole, mamita, aquí no pegan, aquí, te abrazan y te dan besos”. Quan va morir la meva mare, els meus germans i jo, vàrem viure un infern. La meva mare, era dolça, tendre i neta. Enyoràvem pare i mare i cada dia, rebíem mastegots i pallisses. El pare, enviava els diners que guanyava a Mèxic… Quan em va enviar a Catalunya, em va enviar al Paradís dels Nens!!!! Un cop vaig fer els 18 anys, li vaig preguntar al meu pare, que havia vingut a Barcelona, el perquè de la germana (monja) amb el de: “Ay tu abuelo” I el meu pare, em va explicar que, en Jaume Miravitlles, en Ventura i Gassol i el meu avi Felip Barjau per ordre d’en Companys, s’havien dedicat a salvar a monges, capellans i el que se’n deia “gent de missa”, tot amagant-los a l’antic Camp del Barça, ara, Camp de l’Europa i que, cada 15 dies, sortia un vaixell de Caldetes, que duia a monges, capellans, gent de missa, cap a França. A les monges, les havien d’ensenyar a caminar amb talons i com a dones normals.

Jo, anys després, i molt integrada a Barcelona, i un cop fet el batxillerat, vaig cursar estudis a l’Escola Massana. Vaig treballar fent classes particulars i fins i tot feines de dissenyadora d’estampats per pagar-me la universitat i fer els estudis d’història. Un cop acabada la carrera, em vaig presentar a les oposicions per ocupar una plaça de mestra municipal, que vaig aprovar, i em van assignar a l’Escola Casas, a Sant Martí, el mateix barri on havia nascut el meu avi, en Felip Barjau, molts anys enrere.

(Us deixo aquí una entrevista en profunditat de la entrevistada d’avui, la Margarita Barjau, publicada l´any 2010, per si voleu saber mes coses d´ella i de la seva dedicació professional.)

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estás d’acord comencem… 

1)Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per el futur del món


a) -Preservació ecològica.
b) -Formació als infants de com millorar la vida per respectar el medi natural.
c) -Que d’una vegada, els humans entenguin que les guerres, les armes, són el suïcidi col·lectiu de tota la humanitat.

2)Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diríes que aporta a la teva comunitat? 


Em beneficia amb l’apropament als meus néts I família i també participant amb els moviments que ens milloren com a humans i cap a la Llibertat de Catalunya.

La meva ombra, projectada a un mosaic en homenatge a Joan Miró, a Sant Andreu de Palomar, a la placeta de La Gomera

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor ?

L’ amor cap als que són propers a mi, és  a dir, ajudant tant com.puc a la família i al meu entorn social.

4)Tu que estàs entre el passat i el futur, que els hi diries als teus avantpassats i els teus descendents? 
Als meus avantpassats els hi donaria les gràcies per que han estat un exemple d’ètica i entrega social al seu entorn i als meus descendents els hi demanaria perdó pels actes que considero i considerin amb els quals no he sigut correcte.

5) Entre tu i jo, ets feliç?
Si, personalment sóc molt feliç, però ho seré del tot, si puc ser present el dia que Catalunya sigui un país independent.

 Cada 1r dissabte de mes, amics/es i companys/es, ens trobem davant del Monument a la Sardana, per reivindicar la importancia de la figura de Josep Cañas, el greuge de la mutilació per vandalisme a un simbol nacional català, i la deixadesa de la l’alcaldessa Ada Colau, per restaurar-la.


I la pregunta opcional és: 

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta ?
Et sents catalana o mexicana?


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -